Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Existencialisme»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "[[lliberteu" a "[[llibertat")
m (Text de reemplaçament - "el ser" a "l'ésser")
 
(19 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
Conjunt de tendències filosòfiques modernes, que, malgrat les seves divergències, coincideixen a entendre per [[existència|existència]], no la mera actualitat d'unes coses o el simple fet d'existir, sinó allò que constitueix  l'[[essència|essència]] mateixa de l'[[home|home]]. L'home, en aquesta perspectiva, no és  l'[[espècie|espècie]] humana o una noció general, sinó l' [[individu|individu]] humà considerat en la seva absoluta singularitat.
+
Conjunt de tendències filosòfiques modernes, que, malgrat les seves divergències, coincideixen a entendre per [[existència|existència]], no la mera actualitat d'unes coses o el simple fet d'existir, sinó allò que constitueix  l'[[essència|essència]] mateixa de l'[[home|home]]. L'home, en aquesta perspectiva, no és  l'[[espècie|espècie]] humana o una noció general, sinó l'[[individu|individu]] humà considerat en la seva absoluta singularitat.
  
 
[[File:kierke1.gif|thumb|Søren Kierkegaard]]
 
[[File:kierke1.gif|thumb|Søren Kierkegaard]]
Els començaments de l'existencialisme modern -prescindint de referències a la singularitat de l'individu o de l'existència humana individual en autors com, per exemple, [[Autor:Agustí d'Hipona, sant|Agustí d'Hipona]], [[Autor:Pascal, Blaise|Pascal]], [[Autor:Kierkegaard, Søren Aabye|Kierkegaard]], potser l'únic antecedent pròpiament existencialista, Dostoievski, Nietzsche, Miguel d'Unamuno- se situen, al començament del s. XX, en el període entre les dues guerres mundials, però el seu moment de major influència se situa cap als anys cinquanta. Els seus autors fonamentals són: [[Autor:Marcel, Gabriel|Gabriel Marcel]], [[Autor:Jaspers, Karl|Karl Jaspers]], [[Autor:Heidegger, Martin|Martin Heidegger]] i [[Autor:Sartre, Jean-Paul|Jean-Paul Sartre]]; a aquests acompanyen els seus deixebles: Simone de Beauvoir, [[Autor:Merleau-Ponty,_MauriceMaurice Merleau-Ponty]], [[Autor:Löwith, Karl|Karl Löwith]], [[Autor:Gadamer, Hans Georg|Hans G. Gadamer]], [[Autor:Arendt, Hannah|Hannah Arendt]], i uns altres, i aquells a més que, encara que pertanyents a altres camps d'investigació, han sentit la influència de les idees existencialistes, com [[Autor:Camus, Albert|Albert Camus]], en literatura, L. [[Autor:Binswanger, Ludwig|Binswanger]], en psicologia, O. Bollnow, en pedagogia, [[Autor:Bultmann, Rudolf|R. Bultmann]], P. Tillich, R. Guardini i K. Rahner, en teologia, i [[Autor:Mounier, Emmanuel|I. Mounier]] en una filosofia cristiana, anomenada [[personalisme|personalisme]].
+
Els començaments de l'existencialisme modern –prescindint de referències a la singularitat de l'individu o de l'existència humana individual en autors com, per exemple, [[Autor:Agustí d'Hipona, sant|Agustí d'Hipona]], [[Autor:Pascal, Blaise|Pascal]], [[Autor:Kierkegaard, Søren Aabye|Kierkegaard]], potser l'únic antecedent pròpiament existencialista, Dostoievski, Nietzsche, Miguel d'Unamuno– se situen, al començament del s. XX, en el període entre les dues guerres mundials, però el seu moment de major influència se situa cap als anys cinquanta. Els seus autors fonamentals són: [[Autor:Marcel, Gabriel|Gabriel Marcel]], [[Autor:Jaspers, Karl|Karl Jaspers]], [[Autor:Heidegger, Martin|Martin Heidegger]] i [[Autor:Sartre, Jean-Paul|Jean-Paul Sartre]]; a aquests els acompanyen els seus deixebles: [[Autor:Beauvoir, Simone de|Simone de Beauvoir]], [[Autor:Merleau-Ponty, Maurice|Maurice Merleau-Ponty]], [[Autor:Löwith, Karl|Karl Löwith]], [[Autor:Gadamer, Hans Georg|Hans G. Gadamer]], [[Autor:Arendt, Hannah|Hannah Arendt]], i altres, i aquells a més que, encara que pertanyents a altres camps d'investigació, han sentit la influència de les idees existencialistes, com [[Autor:Camus, Albert|Albert Camus]], en literatura, L. [[Autor:Binswanger, Ludwig|Binswanger]], en psicologia, O. Bollnow, en pedagogia, [[Autor:Bultmann, Rudolf|R. Bultmann]], P. Tillich, R. Guardini i K. Rahner, en teologia, i [[Autor:Mounier, Emmanuel|I. Mounier]] en una filosofia cristiana, anomenada [[personalisme|personalisme]].
  
La majoria d'autors es remeten a [[Autor:Kierkegaard, Søren Aabye|Søren Kierkegaard]] (1813-1855), com a punt de referència inicial. Assenyala aquest el moment de la rebel·lió contra l' [[idealisme|idealisme]] de [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] i el seu esperit de [[sistema|sistema]], enfront del com esgrimeix el valor del pensament subjectiu i del «singular». No són punts de referència existencialista menors el seu sentit de  l'[[angoixa|angoixa]] i de la solitud humanes.
+
La majoria d'autors es remeten a [[Autor:Kierkegaard, Søren Aabye|Søren Kierkegaard]] (1813-1855), com a punt de referència inicial. Assenyala aquest el moment de la rebel·lió contra l'[[idealisme|idealisme]] de [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] i el seu esperit de [[sistema|sistema]], enfront del qual esgrimeix el valor del pensament subjectiu i del «singular». No són punts de referència existencialista menors el seu sentit de  l'[[angoixa|angoixa]] i de la solitud humanes.
  
A l'home singular, a la manera d'existir l'individu, anomena l'existencialisme sense més «[[existència|existència]]». Analitzar aquesta existència és labor de la filosofia existencialista o de l'existència. L'home -[[Dasein|''Dasein'']], «ser aquí»,'' Existenz'', «ser per a si» ([[Recurs:cita esquema|veure dibuix]])- és l'únic que pròpiament existeix, o l'únic l'essència del qual consisteix a preguntar-se per la seva existència. No és aquesta alguna cosa donada i acabada, sinó només projecte, o possibilitat que es compleix al llarg del [[temps|temps]], no sense l'angoixa que prové del desemparament en el qual se sent l'home per aconseguir fer-ho; la [[temporalitat|temporalitat]] i la [[historicitat|historicitat]] són aquesta mateixa existència.
+
A l'home singular, a la manera d'existir l'individu, anomena l'existencialisme sense més «[[existència|existència]]». Analitzar aquesta existència és labor de la filosofia existencialista o de l'existència. L'home [[Dasein|''Dasein'']], «ser aquí»,'' Existenz'', «ser per a si» ([[Recurs:cita esquema|veg. gràfic]])és l'únic que pròpiament existeix, o l'únic l'essència del qual consisteix a preguntar-se per la seva existència. No és, aquesta, alguna cosa donada i acabada, sinó només projecte, o possibilitat que es compleix al llarg del [[temps|temps]], no sense l'angoixa que prové del desemparament en el qual se sent l'home per a aconseguir fer-ho; la [[temporalitat|temporalitat]] i la [[historicitat|historicitat]] són aquesta mateixa existència.
  
 
[[File:heidegg8.gif|thumb|Martin Heidegger]]
 
[[File:heidegg8.gif|thumb|Martin Heidegger]]
La concepció de l'essència de l'home com a existència individual es complementa bé amb la idea de [[subjectivitat|subjectivitat]]: l'home, consciència que es fa a si mateixa en total [[llibertat|llibertat]]. I això explica també l'enllaç i la referència amb la [[fenomenologia|fenomenologia]] de [[Autor:Husserl, Edmund|Husserl]]. L'existencialisme, el d'Heidegger i el de Sartre almenys, deixa clar que no hi ha més [[ontologia|ontologia]] que la fenomenologia ([[Recurs:Heidegger: fenomenologia i existència|veure text]] ). Significa això que a la filosofia de l'existència li interessa el [[fenomen|fenomen]], no el [[ser|ser]] o les coses en si, ja que aquell que es pregunta per l'ésser -en paraules d'Heidegger, aquell a qui «en la seva ser ''li va ''est el seu ser»- se situa en el terreny, no del real, sinó del ''possible'', del descobriment continuat, de la [[hermenèutica|interpretació]]. En això és tributari l'existencialisme de la fenomenologia: pren d'ella els seus mètodes d'anàlisis aplicades a l'existència humana.
+
La concepció de l'essència de l'home com a existència individual es complementa bé amb la idea de [[subjectivitat|subjectivitat]]: l'home, consciència que es fa a si mateixa en total [[llibertat|llibertat]]. I això explica també l'enllaç i la referència amb la [[fenomenologia|fenomenologia]] de [[Autor:Husserl, Edmund|Husserl]]. L'existencialisme (el de Heidegger i el de Sartre almenys, tot i que Heidegger es desmarca del corrent existencialista), deixa clar que no hi ha més [[ontologia|ontologia]] que la fenomenologia ([[Recurs:Heidegger: fenomenologia i existència|veg. text]]). Significa això que a la filosofia de l'existència li interessa el [[fenomen|fenomen]], no l'[[Ésser_/_Ser|ésser]] o les coses en si, ja que aquell que es pregunta per l'ésser –en paraules de Heidegger, aquell a qui «en el seu ser ''li va'' aquest seu ser»– se situa en el terreny, no del real, sinó del ''possible'', del descobriment continuat, de la [[hermenèutica|interpretació]]. En això és tributari l'existencialisme de la fenomenologia: pren d'ella els seus mètodes d'anàlisis aplicades a l'existència humana.
  
 
[[File:sartre4.gif|thumb|Jean Paul Sartre]]
 
[[File:sartre4.gif|thumb|Jean Paul Sartre]]
Existeixen, d'altra banda, diferències fonamentals entre els diferents corrents d'existencialisme. Unes es refereixen ja a la manera mateixa d'entendre l'existència, diferent per a cadascun dels autors; unes altres permeten parlar, potser superficialment, d'un existencialisme ateu i un existencialisme cristià: Marcel és [[teisme|teista]], com també ho és Kierkegaard; Jaspers, sense ser-ho, parla d'una [[transcendència|transcendència]]; Sartre sosté que l'existencialisme representa un [[ateisme|ateisme]] conseqüent; Heidegger, aparentment ateu, no exclou en el seu sistema, sobretot en les seves últimes obres, fosques i enigmàtiques al·lusions a [[Déu|Déu]].
+
Existeixen, d'altra banda, diferències fonamentals entre els diferents corrents d'existencialisme. Unes es refereixen ja a la manera mateixa d'entendre l'existència, diferent per a cadascun dels autors; unes altres permeten parlar, potser superficialment, d'un existencialisme ateu i un existencialisme cristià: Marcel és [[teisme|teista]], com també ho és Kierkegaard; Jaspers, sense ser-ho, parla d'una [[transcendència|transcendència]]; Sartre sosté que l'existencialisme representa un [[ateisme|ateisme]] conseqüent; Heidegger, aparentment ateu, no exclou en el seu sistema, sobretot en les seves últimes obres, fosques i enigmàtiques al·lusions a [[Déu|Déu]]. A Itàlia destaca el pensament existencialista de [[Autor:Abbagnano,_Nicola|Nicola Abbagnano]] que desenvolupa un un «existencialisme positiu», contraposat a l'«existencialisme negatiu» -representat per la línia tradicional de [[Autor:Kierkegaard, Søren Aabye|Kierkegaard]], [[Autor:Heidegger, Martin|Heidegger]], [[Autor:Jaspers, Karl|Jaspers]] i [[Autor:Sartre, Jean-Paul|Sartre]]-, i del qual es diferencia per a concebre d'una forma positiva l'existència humana, no com a negació, [[angoixa|angoixa]] i no-res, sinó com a possibilitat o potencialitat,
  
Les obres fonamentals de l'existencialisme són ''L'ésser i el temps ''(1927), d'Heidegger, i ''L'ésser i el no-res ''(1943),de Sartre. Sartre escriu aquesta obra durant el parèntesi en què es troba la filosofia alemanya per causa de la guerra, i aquest existencialisme francès, amb la branca cristiana representada per G. Marcel i M. Mounier, molt influït d'altra banda per Heidegger i Jaspers, és el que aconsegueix ser predominant i s'esten a altres àmbits culturals, ja no expressament filosòfics, com són la literatura i el cinema. A això hi han contribuït determinats elements conceptuals de l'existencialisme, particularment xocants, procedents de la situació històrica en què es desenvolupa, el període d'entre guerres, i el període en què es propaga, la postguerra: l'angoixa, el fracàs, l'[[absurd|absurd]], la mort o la culpa ([[Recurs:Lledó: l'existencialisme|veure text]] ).
+
Les obres fonamentals de l'existencialisme són ''L'ésser i el temps ''(1927), de [[Autor:Heidegger, Martin|Heidegger]], i ''L'ésser i el no-res ''(1943),de [[Autor:Sartre, Jean-Paul|Sartre]]. Sartre escriu aquesta obra durant el parèntesi en què es troba la filosofia alemanya per causa de la guerra, i aquest existencialisme francès, amb la branca cristiana representada per [[Autor:Marcel, Gabriel|G. Marcel]] i [[Autor:Mounier, Emmanuel|M. Mounier]], molt influït d'altra banda per [[Autor:Heidegger, Martin|Heidegger]] i [[Autor:Jaspers, Karl|Jaspers]], és el que aconsegueix ser predominant i s'estén a altres àmbits culturals, ja no expressament filosòfics, com són la literatura i el cinema. A això hi han contribuït determinats elements conceptuals de l'existencialisme, particularment xocants, procedents de la situació històrica en què es desenvolupa, el període d'entre guerres, i el període en què es propaga, la postguerra: l'angoixa, el fracàs, l'[[absurd|absurd]], la mort o la culpa ([[Recurs:Lledó: l'existencialisme|veg. text d'E. Lledó]]).
  
 +
Per altra part [[Autor:Heidegger, Martin|Heidegger]] no accepta ser classificat com a existencialista i, de fet, s'oposa radicalment a aquesta corrent que s'interroga per l'existència humana  i pel mateix home però des d'una perspectiva "metafísica" que Heidegger rebutja, Així, quan [[Autor:Sartre, Jean-Paul|Sartre]] expressa que l'existència precedeix l'existència, seguiria, en opinió de Heidegger, prenent aquests termes en el sentit de la [[metafísica]] que ja feia servir Plató; és a dir, Sartre continua tenint un llenguatge metafísic i, com diu Heidegger:  "la inversió d'una frase metafísica segueix sent una frase metafísica". Ara bé, va ser la manera que Heidegger té de considerar el Dasein com un ser-per-a-la-mort, la que li va guanyar l'etiqueta d'existencialista de la qual se'n desmarcava.
 +
 +
Vegeu [[Filosofia_de_l'existència|filosofia de l'existència]]
 
{{Etiqueta
 
{{Etiqueta
 
|Etiqueta=Historia
 
|Etiqueta=Historia
 
}}
 
}}
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió de 14:53, 9 maig 2020

 Conjunt de tendències filosòfiques modernes, que, malgrat les seves divergències, coincideixen a entendre per existència, no la mera actualitat d'unes coses o el simple fet d'existir, sinó allò que constitueix l'essència mateixa de l'home. L'home, en aquesta perspectiva, no és l'espècie humana o una noció general, sinó l'individu humà considerat en la seva absoluta singularitat.

Søren Kierkegaard

Els començaments de l'existencialisme modern –prescindint de referències a la singularitat de l'individu o de l'existència humana individual en autors com, per exemple, Agustí d'Hipona, Pascal, Kierkegaard, potser l'únic antecedent pròpiament existencialista, Dostoievski, Nietzsche, Miguel d'Unamuno– se situen, al començament del s. XX, en el període entre les dues guerres mundials, però el seu moment de major influència se situa cap als anys cinquanta. Els seus autors fonamentals són: Gabriel Marcel, Karl Jaspers, Martin Heidegger i Jean-Paul Sartre; a aquests els acompanyen els seus deixebles: Simone de Beauvoir, Maurice Merleau-Ponty, Karl Löwith, Hans G. Gadamer, Hannah Arendt, i altres, i aquells a més que, encara que pertanyents a altres camps d'investigació, han sentit la influència de les idees existencialistes, com Albert Camus, en literatura, L. Binswanger, en psicologia, O. Bollnow, en pedagogia, R. Bultmann, P. Tillich, R. Guardini i K. Rahner, en teologia, i I. Mounier en una filosofia cristiana, anomenada personalisme.

La majoria d'autors es remeten a Søren Kierkegaard (1813-1855), com a punt de referència inicial. Assenyala aquest el moment de la rebel·lió contra l'idealisme de Hegel i el seu esperit de sistema, enfront del qual esgrimeix el valor del pensament subjectiu i del «singular». No són punts de referència existencialista menors el seu sentit de l'angoixa i de la solitud humanes.

A l'home singular, a la manera d'existir l'individu, anomena l'existencialisme sense més «existència». Analitzar aquesta existència és labor de la filosofia existencialista o de l'existència. L'home –Dasein, «ser aquí», Existenz, «ser per a si» (veg. gràfic)– és l'únic que pròpiament existeix, o l'únic l'essència del qual consisteix a preguntar-se per la seva existència. No és, aquesta, alguna cosa donada i acabada, sinó només projecte, o possibilitat que es compleix al llarg del temps, no sense l'angoixa que prové del desemparament en el qual se sent l'home per a aconseguir fer-ho; la temporalitat i la historicitat són aquesta mateixa existència.

Martin Heidegger

La concepció de l'essència de l'home com a existència individual es complementa bé amb la idea de subjectivitat: l'home, consciència que es fa a si mateixa en total llibertat. I això explica també l'enllaç i la referència amb la fenomenologia de Husserl. L'existencialisme (el de Heidegger i el de Sartre almenys, tot i que Heidegger es desmarca del corrent existencialista), deixa clar que no hi ha més ontologia que la fenomenologia (veg. text). Significa això que a la filosofia de l'existència li interessa el fenomen, no l'ésser o les coses en si, ja que aquell que es pregunta per l'ésser –en paraules de Heidegger, aquell a qui «en el seu ser li va aquest seu ser»– se situa en el terreny, no del real, sinó del possible, del descobriment continuat, de la interpretació. En això és tributari l'existencialisme de la fenomenologia: pren d'ella els seus mètodes d'anàlisis aplicades a l'existència humana.

Jean Paul Sartre

Existeixen, d'altra banda, diferències fonamentals entre els diferents corrents d'existencialisme. Unes es refereixen ja a la manera mateixa d'entendre l'existència, diferent per a cadascun dels autors; unes altres permeten parlar, potser superficialment, d'un existencialisme ateu i un existencialisme cristià: Marcel és teista, com també ho és Kierkegaard; Jaspers, sense ser-ho, parla d'una transcendència; Sartre sosté que l'existencialisme representa un ateisme conseqüent; Heidegger, aparentment ateu, no exclou en el seu sistema, sobretot en les seves últimes obres, fosques i enigmàtiques al·lusions a Déu. A Itàlia destaca el pensament existencialista de Nicola Abbagnano que desenvolupa un un «existencialisme positiu», contraposat a l'«existencialisme negatiu» -representat per la línia tradicional de Kierkegaard, Heidegger, Jaspers i Sartre-, i del qual es diferencia per a concebre d'una forma positiva l'existència humana, no com a negació, angoixa i no-res, sinó com a possibilitat o potencialitat,

Les obres fonamentals de l'existencialisme són L'ésser i el temps (1927), de Heidegger, i L'ésser i el no-res (1943),de Sartre. Sartre escriu aquesta obra durant el parèntesi en què es troba la filosofia alemanya per causa de la guerra, i aquest existencialisme francès, amb la branca cristiana representada per G. Marcel i M. Mounier, molt influït d'altra banda per Heidegger i Jaspers, és el que aconsegueix ser predominant i s'estén a altres àmbits culturals, ja no expressament filosòfics, com són la literatura i el cinema. A això hi han contribuït determinats elements conceptuals de l'existencialisme, particularment xocants, procedents de la situació històrica en què es desenvolupa, el període d'entre guerres, i el període en què es propaga, la postguerra: l'angoixa, el fracàs, l'absurd, la mort o la culpa (veg. text d'E. Lledó).

Per altra part Heidegger no accepta ser classificat com a existencialista i, de fet, s'oposa radicalment a aquesta corrent que s'interroga per l'existència humana i pel mateix home però des d'una perspectiva "metafísica" que Heidegger rebutja, Així, quan Sartre expressa que l'existència precedeix l'existència, seguiria, en opinió de Heidegger, prenent aquests termes en el sentit de la metafísica que ja feia servir Plató; és a dir, Sartre continua tenint un llenguatge metafísic i, com diu Heidegger: "la inversió d'una frase metafísica segueix sent una frase metafísica". Ara bé, va ser la manera que Heidegger té de considerar el Dasein com un ser-per-a-la-mort, la que li va guanyar l'etiqueta d'existencialista de la qual se'n desmarcava.

Vegeu filosofia de l'existència