Accions

Autor

Søren Kierkegaard

De Wikisofia

Kierke1.gif

Kierke5.gif
Kierke7.gif
Kierke6.gif

Filòsof i teòleg danès, nascut a Copenhaguen; es va anomenar a si mateix «res més que poeta i pensador cristià». Va estudiar a Copenhaguen i va seguir un curs de filosofia a Berlín, amb Schelling. És considerat un dels pensadors precursors de l'existencialisme. La seva vida comprèn pocs esdeveniments destacables; però aquests –la relació amb el seu pare, a causa dels "pecats" del qual creia que un càstig diví amenaçava la seva família; les seves relacions amb Regina Olson i la seva vocació de pastor de l'Església reformada, els dos darrers processos interromputs per l'angoixa que li causava un defecte físic o psíquic, que ell anomenava «l'agulló de la carn» i del que s'ignora totalment la seva naturalesa– els va viure amb tal intensitat i apassionament, com narra en el seu Diari, de cinc mil pàgines i vint volums, escrit de 1834 a 1855, fins dos mesos abans de la seva mort, que no poden menys que ser el teló de fons de malenconia i desesperació, que ell denomina «malaltia mortal», sobre el qual construeix el seu pensament filosòfic. La seva filosofia és, a més de crítica de la filosofia entesa com a sistema, tal com la va desenvolupar Hegel, sobretot reflexió personal sobre la pròpia existència, convençut que l'home no pot ser sinó cristià. De la filosofia de Hegel opina que és tan inútil com el castell que, abacat de construir, algú abandonés per a viure en una barraca, i no hi veu cap traça de la pròpia individualitat, que és el que realment importa a l'home; és creadora, a més, de falses perspectives d'infinitud.

«La veritat és la subjectivitat», afirma, en Postil·la conclusiva no científica (1846); i el «singular», l'individu, és essencialment finit i no pot aconseguir un saber total a través d'un sistema d'idees; només pot acostar-se progressivament a la veritat de la pròpia existència, al terme de la qual no existeix cap veritat racional o objectiva, com a mer fet que és d'una existència absurda que només cobra sentit si és religiosa. A la constatació que ningú aconsegueix allò que s'està obligat a ser, s'arriba a través de successives aproximacions, determinades, segons explica en El concepte d'ironia (1841), perquè l'home, que és «absoluta negativitat» o impossibilitat de donar-se sentit a si mateix, no pot sinó anar optant entre possibilitats diferents. Tals aproximacions són els estadis que descriu sobretot en O l'un o l'altre (1843), Temor i tremolor (1843) i Etapes d'un camí de la vida (1845). Són tres: la vida estètica, la vida ètica i la vida religiosa. L'estadi estètic està representat per la figura del Don Joan, de Mozart, el seductor que persegueix un ideal de vida hedonista i sensual i que, al no reconèixer als altres sinó com a objectes, tampoc es realitza com a veritable subjecte. La nova possibilitat s'obre amb una altra opció: la de la vida ètica. La nova relació amb els altres que amb ella s'inicia la simbolitza el matrimoni i l'estat de compromisos ètics i de compliment de deures que imposa, que suposen una certa universalitat. L'home té encara la possibilitat d'un major coneixement de si mateix en un pla superior: la vida religiosa. Aquella que exemplifica el sacrifici del seu fill Isaac per Abraham, el qual "no entén", però "creu". De la mateixa manera, l'individu que no entén la fe i creu es troba davant l'absurd, però també es descobreix a si mateix com subjectivitat, en experimentar-se com a negació de si mateix. El pas del segon al tercer estadi requereix una suspensió total de la manera de pensar pròpia de l'estadi ètic i un salt, que anomena «dialèctic», cap a la fe. Encara li queda a l'home, fins i tot religiós, la possibilitat d'apartar-se de la veritat; el que li espera en el futur es fa sempre actual en l'instant –amb «temor i tremolor»–, i per això l'home roman sempre en l'angoixa, que pot traduir-se com a esperança del futur.

Kierkegaard va utilitzar en les seves obres molts i curiosos pseudònims: Victor Eremita, Johanne de Silentio, Hilarius religator [encuadernador], Frater Taciturnus, etc.; amb ells exposava punts de vista diferents dels que en realitat ell sostenia en les obres que sí que signava amb el seu nom, que eren dissertacions teològiques i sermons cristians. Per altra part, en escriure amb pseudònim Kierkegaard vol manifestar una llunyania amb el tetx escrit, és a dir, manifestar una dessacralització del text al mateix temps que pot apartar-se d'ell i sostenir diferents punts de vista a partir de diferents pseudònims.

__________________________________________

Textos de Kierkegaard.

el pensament abstracte

la subjectivitat és la veritat

el pensament compromès

la mort i la malaltia mortal

el jo relació que es relaciona amb si mateixa

la desesperació com a discordança

el jo deslligat del poder que el sosté

el jo fantàstic: manca de finitud

el jo mesquí: manca d'infinitud

el jo irreal, manca de necessitat

el jo trivial, manca de possibilitat

__________________________________________________________

https://www.wikisofia.cat/wiki/Recurs:Textos_de_Kierkegaard