Autor:Newton, Isaac

Científic anglès, nascut a Woolsthorpe, Lincolnshire, autor de la teoria més fonamental de l'univers: la gravitació universal; les seves investigacions i la metodologia científica emprada, constitueixen la veritable culminació de l'anomenada revolució científica. A 18 anys va ingressar en el Trinity College, de Cambridge, i als 26, en 1669, és nomenat professor Lucasià de matemàtiques d'aquesta mateixa universitat, substituint al seu professor, Isaac Barrow, que havia renunciat a ella en favor seu. En aquesta època –la més fecunda intel·lectualment de la seva vida–, ja havia realitzat investigacions en matemàtiques (entre unes altres, el càlcul de fluxions), mecànica celeste (estudis inicials sobre la gravitació) i òptica (anàlisi de la llum i dels colors i un telescopi de reflexió).

En 1672, a 30 anys, és nomenat membre de la Royal Society. Al febrer d'aquest mateix any, comunica en carta dirigida a Oldenburg, secretari d'aquesta corporació, la seva teoria sobre la composició de la llum i dels colors, segons la qual la llum blanca pot descompondre's, mitjançant un prisma, en llums de colors segons l'índex de refracció, que un nou prisma transforma en llum blanca, i, en 1675, envia a la Royal Society la seva Hipòtesi sobre la llum. Aquesta Societat reconstrueix amb èxit l'experiment de Newton a la seva pròpia seu, el 27 d'abril de 1676. L'agra controvèrsia suscitada per la seva teoria de la llum i el fet de passar a representar personalment a la universitat davant el Parlament, fan que Newton es retiri de l'activitat científica pública, dedicant-se només a les seves investigacions científiques i a experiments d'alquímia. En 1682, el pas del cometa posteriorment batejat com «Halley» li incita a reprendre els seus estudis de mecànica celeste i la visita del mateix Halley, en 1684, li serveix d'ocasió a Newton per a revelar el seu descobriment de la (demostració matemàtica de la) teoria de la gravitació universal (vegeu la citació). Aquest mateix any inicia la polèmica amb Leibniz, amb motiu d'un llibre d'aquest sobre el càlcul, sobre qui havia de ser considerat primer descobridor del càlcul infinitesimal (descobert per tots dos, pel que sembla, de forma independent en la mateixa època); ell mateix redactaria, en 1713, l'informe Commercium Epistolicum, en què s'atribueix a si mateix la paternitat del descobriment.

En 1687 apareix la seva obra més important, Philosophiae Naturalis Principia Mathematica [Principis matemàtics de la filosofia natural], coneguda simplement com els Principia, obra que consta de tres llibres: els dos primers (I: «El moviment dels cossos», II: «El moviment dels cossos en mitjans resistents») estableixen les bases teòriques de la mecànica clàssica -exposada segons un mètode matemàtic-geomètric, i no en el de les fluxiones, o càlcul, només conegut per ell en aquella època- que, després, aplica en el llibre tercer, que porta el subtítol de El sistema del món, als moviments celestes, determinant d'aquesta manera, i precisant-la quantitativament, l'existència de la gravitació universal: força per la qual dos cossos qualssevol en l'univers s'atreuen segons el producte de les seves masses i l'invers del quadrat de la seva distància. Pressupost i teorema fonamental de la teoria és la consideració de tots els cossos a manera de masses puntuals concentrades en el seu centre.

Per dues vegades, en 1689 i 1701, és triat membre del Parlament com a representant de la universitat de Cambridge; en 1696 és nomenat inspector de la Casa de la Moneda i després en 1699 director d'aquesta, càrrec molt ben remunerat que li permet renunciar en 1701 a la càtedra de Cambridge, i en 1703 és triat president de la Royal Society, succeint a Robert Hooke (1635-1703) en aquest càrrec, que exerceix fins a la seva mort En 1704 publica l'Òptica, o tractat de la llum i els colors, que reprodueix els estudis realitzats en la seva joventut, i en 1705 és nomenat per la regna «cavaller». En 1706 apareixen les seves lliçons d'àlgebra que porten el títol de Arithmetica universalis. En els seus últims 25 anys de vida Newton ja no publica investigacions científiques d'importància, i actua sobretot com a influent president de la Royal Society i director de la casa de la Moneda. Una sèrie de manuscrits deixats a la seva mort, coneguts com a «Col·lecció Portsmouth», ho revelen com a home interessat per l'alquímia, la teologia i els textos hermètics i els bíblics, que interpretava en sentit literal. I encara que tals trets impedeixen, d'alguna manera, considerar a Newton com el representant més genuí del pensament racional i il·lustrat –ja que, d'altra banda, semblaria haver d'ocupar per l'enorme transcendència de les seves dues obres científiques de major importància i la rigorosa metodologia científica en elles desplegada–, la seva aportació en diversos àmbits de la filosofia és de summe interès històric.

Des del punt de vista de la història de la ciència, Newton aconsegueix explicar el moviment dels cossos celestes amb els mateixos principis del moviment amb què cauen els cossos: l'òrbita el·líptica dels cossos celestes (segons la primera llei de Kepler) és la resultant d'un moviment d'inèrcia (principi formulat per Galileu) i la força d'atracció del Sol, el valor del qual estableix d'acord amb la tercera llei de Kepler (directament proporcional al producte de les masses i inversament proporcional al quadrat de la distància). Els planetes cauen cap al Sol –o la Lluna cap a la Terra– igual com la poma sobre la superfície terrestre: «tot cau». Aquest «sistema del món», que unifica sota les mateixes lleis tot l'univers, resulta possible gràcies a la descripció ideal matemàtica que d'ell ha fet Newton, jutjada com la més propera a la realitat fins al moment.

El mètode que segueix Newton és el mètode galileà d'anàlisi i síntesi, en el qual cal distingir el moment de l'observació, l'experimento i la inducció o generalització de l'observat (anàlisi), mitjançant el qual s'arriba als principis, és a dir, a les causes i a les forces a què s'atribueixen els fenòmens, i el moment en què s'expliquen des dels principis i causes els fenòmens observats (síntesi; veg. text). Ell mateix afirma, en les seves Regles del filosofar, amb les quals inicia el llibre III dels Principia, que les hipòtesis no poden «afeblir» els raonaments fundats en la inducció (veg. text). Es discuteix en l'actualitat si veritablement Newton va poder basar en la inducció les lleis del moviment, o si, per exemple, va derivar de manera inductiva la llei de la gravitació universal a partir de les lleis de Kepler; Pierre Duhem, per exemple, ho nega i sosté, juntament amb uns altres, que en realitat Newton no es va atenir estrictament al mètode que descriu en l'Òptica i que, en diversos moments de la seva obra, recorre a hipòtesi (per exemple, a la de l'espai i temps absoluts, de cap manera empíricament observable, la del sensorium Dei i encara la de l'«èter» –«un cert esperit subtilísim que penetra els cossos»–, que parla al final de l'Escoli General). La coneguda frase de Newton –«no imagino hipòtesis» (hypotheses non fingo)–, no ha d'interpretar-se, per tant, literalment.

La mecànica clàssica newtoniana, juntament amb el «sistema del món» de Newton, no va tenir cap dificultat per a imposar-se sobre la visió cartesiana d'un univers de vòrtex, difosa per aquella època pel Tractat de física (1671) del cartesià Jacques Rohault; mentre s'imposava fàcilment a Anglaterra, on només Berkeley s'hi va oposar, a França, on va arribar abans l'Òptica que els Principia, els seus divulgadors van ser Maupertuis i Voltaire.

• Bibliografia:Obres d'Isaac Newton