Accions

Sensorium Dei

De Wikisofia


I. Newton

Doctrina peculiar de Newton, per a qui l'espai i el temps absoluts estaven situats en el «sensorium Dei»: el sensori de Déu. Segons Newton l'espai i el temps són absoluts: el temps absolut és veritable i matemàtic i flueix sense relació a res extern. El temps relatiu (aparent i vulgar) és solament una forma sensible de la veritable durada del temps absolut. L'espai absolut està, per naturalesa, sense cap relació amb res extern, i és immòbil (mentre que l'espai relatiu és la mera mesura d'aquest espai que és definida pels nostres sentits segons la seva relació amb els cossos). Tots dos, espai i temps absoluts són els òrgans sensorials de Déu (sensorium Dei), la qual cosa garanteix la seva omnipresència i eternitat. No obstant això Newton no identifica espai i temps amb Déu, que no és eternitat i infinitat, sinó etern i infinit. L'espai i el temps no són Déu, però Déu és la persona que es manifesta com a espai i temps, doncs existint a tot arreu i sent sempre, constitueix l'espai i el temps. Aquestes tesis les exposa Newton en els seus escolis del llibre III dels Principia, i han d'emmarcar-se en el context de l'àmplia creença en un sensori o lloc d'interacció entre matèria i esperit, que, segons Newton, implicava que l'ésser humà –ser espaciotemporal– rebia en el sensori les imatges de les coses (no les coses mateixes). En canvi Déu percep en el sensorium Dei les coses mateixes.

Abans de Newton, Henry Moore havia exposat conclusions similars, però aquest autor havia arribat a identificar Déu i espai, i la seva concepció s'aproximava a les antigues doctrines d'inspiració més o menys platonitzants de l'ànima del món.