Identitat

(del llatí identitas, derivat de idem, el mateix)

El tipus d'unitat o de relació d'igualtat que s'atribueix al que és idèntic a si mateix. En expressió d' Aristòtil és una «espècie d'unitat de ser», o sigui, una manera de ser «un». Com relació que és, la identitat suposa dos termes; en aquella cosa de la qual diem que és idèntica amb si mateixa, només pot establir-se una relació si d'alguna manera percebem una diferència o si la pensem sota diversos conceptes. Quan parlem de la identitat, o parlem de coses que només són específicament o qualitativament idèntiques -pròpiament, iguals almenys en algun aspecte, o que en algun aspecte conformen certa unitat-, i pel mateix són numèricament diferents, o bé parlem exactament de la mateixa cosa, és a dir, d'alguna cosa numèricament idèntic, però pensat sota aspectes diferents. Per tot això, la identitat només cobra sentit quan s'afirma com negació d'alguna diferència prèviament percebuda. La identitat de A=A no és més que una pura tautologia i una afirmació trivial, tret que A present alguna diferència, sota algun aspecte, en algun dels dos termes enunciats. Per això mateix, el problema de sentit que planteja la identitat s'entén millor si es formula com un problema d'identitat i diferència. La trivialitat, no obstant això, que tanca el principi d'identitat és una llei general del pensament.

El sentit, no obstant això, d'aquest principi fonamental, sense el qual res podria pensar-se, s'experimenta i capta en la consciència que l'ésser humà té de si mateix, en la consciència de la identitat personal, per la qual el subjecte es comprèn com un sí mateix permanent a través de tots els canvis i una singularitat individual, que li distingeix de qualsevol altra cosa, exterior o interior, inclosos els propis estats interns, mentals o psíquics.

Els primers problemes filosòfics sobre la identitat van ser formulats pels filòsofs presocràtics que van plantejar la qüestió de la realitat del canvio en la naturalesa: un món que canvia no és comprensible sinó des de la permanència d'alguna cosa que no canvia. Parmènides aplica rigorosament el principi d'identitat (A=A), i nega qualsevol razonabilidad al canvi: una cosa no pot ser i deixar de ser, i el que no és no pot arribar a ser. Plató inicia la comprensió, tant del canvi com de la relació d'identitat, com una presència simultània de «el mateix i l'altre»(veure text). Els binomis aristotèlics de matèria i forma i acte i potència són d'altres maneres d'explicar la combinació de l'idèntic amb el diferent. Els problemes inicials sobre realitat i aparença -una altra versió del canvi- són la primera conseqüència del problema de la identitat. Més tard, la qüestió es trasllada a la identitat i a la diversitat dels conceptes amb què pensem, o a la qüestió de l'un i el múltiple, o de l'universal i el particular, tant en el terreny epistemològic com en l'ontològic: a moltes coses se'ls aplica un mateix concepte; ara bé, les coses són unitats concretes i diferents, mentre que és problemàtic el tipus d'unitat -o de realitat- que cal atribuir al concepte; unitat o realitat que, d'altra banda, el pensament i el llenguatge d'alguna manera suposen. La qüestió dels universals representa la manera com històricament s'ha intentat donar solució a aquest problema.

Cap al s. XVII, la qüestió de la identitat es renova amb nous enfocaments: l'aparició del subjecte que pensa i que rep les impressions sensibles a través dels sentits, que unifica, per tant, l' experiència i la consciència de l'experiència, obliga a preguntar-se si la identitat que s'atribueix als objectes de l'experiència i àdhuc a la mateixa consciència que percep pot afirmar-se més enllà de la temporalitat dels diferents estats de consciència. Es planteja, així, el problema de la identitat personal, al que l'empirisme de Hume dóna una resposta profundament escèptica (veure text 1 i text 2). Per la mateixa època Leibniz feia del principi d'identitat, juntament amb el de no contradicció («A és A i no pot ser no A»), el fonament del seu sistema filosòfic i punt de partida, al seu torn, de les veritats de raó o dels enunciats analítics, i del principi de raó suficient i del de la identitat dels indiscernibles, el fonament de les veritats de fet. L'aparició de l' idealisme alemany representa la versió més desenvolupada i accentuada de la filosofia de la identitat, estenent el problema a tota la realitat, unificant naturalesa i esperit, consciència i objecte; la veritable identitat és, en Hegel, la identitat de l'idèntic amb el no idèntic (l'intervingut). La crítica marxista a l'idealisme -que la identitat domina sobre la diferència-posarà en relleu que l'excessiva importància donada a la identitat resulta sempre en detriment de la diferència, o del negatiu o del contradictori, que ve a ser la realitat concreta, convertint-se en una manera falsa d'interpretar-la, i així la «identitat és la forma originària d'ideologia» (veure text). Finalment, alguns estudis contemporanis de semàntica i lògica, com els de G. Frege sobri sentit i referènciai la teoria de les descripcions de B. Russell, tenen el seu origen en algunes de les qüestions lògiques i lingüístiques que planteja el problema de la identitat (veure text).