Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Existencialisme»

De Wikisofia

m (bot: - l' [[individu|individu] + l'[[individu|individu])
m (bot: - l' [[idealisme|idealism + l'[[idealisme|idealism)
Línia 5: Línia 5:
 
Els començaments de l'existencialisme modern -prescindint de referències a la singularitat de l'individu o de l'existència humana individual en autors com, per exemple, [[Autor:Agustí d'Hipona, sant|Agustí d'Hipona]], [[Autor:Pascal, Blaise|Pascal]], [[Autor:Kierkegaard, Søren Aabye|Kierkegaard]], potser l'únic antecedent pròpiament existencialista, Dostoievski, Nietzsche, Miguel d'Unamuno- se situen, al començament del s. XX, en el període entre les dues guerres mundials, però el seu moment de major influència se situa cap als anys cinquanta. Els seus autors fonamentals són: [[Autor:Marcel, Gabriel|Gabriel Marcel]], [[Autor:Jaspers, Karl|Karl Jaspers]], [[Autor:Heidegger, Martin|Martin Heidegger]] i [[Autor:Sartre, Jean-Paul|Jean-Paul Sartre]]; a aquests els acompanyen els seus deixebles: Simone de Beauvoir, [[Autor:Merleau-Ponty, Maurice|Maurice Merleau-Ponty]], [[Autor:Löwith, Karl|Karl Löwith]], [[Autor:Gadamer, Hans Georg|Hans G. Gadamer]], [[Autor:Arendt, Hannah|Hannah Arendt]], i altres, i aquells a més que, encara que pertanyents a altres camps d'investigació, han sentit la influència de les idees existencialistes, com [[Autor:Camus, Albert|Albert Camus]], en literatura, L. [[Autor:Binswanger, Ludwig|Binswanger]], en psicologia, O. Bollnow, en pedagogia, [[Autor:Bultmann, Rudolf|R. Bultmann]], P. Tillich, R. Guardini i K. Rahner, en teologia, i [[Autor:Mounier, Emmanuel|I. Mounier]] en una filosofia cristiana, anomenada [[personalisme|personalisme]].
 
Els començaments de l'existencialisme modern -prescindint de referències a la singularitat de l'individu o de l'existència humana individual en autors com, per exemple, [[Autor:Agustí d'Hipona, sant|Agustí d'Hipona]], [[Autor:Pascal, Blaise|Pascal]], [[Autor:Kierkegaard, Søren Aabye|Kierkegaard]], potser l'únic antecedent pròpiament existencialista, Dostoievski, Nietzsche, Miguel d'Unamuno- se situen, al començament del s. XX, en el període entre les dues guerres mundials, però el seu moment de major influència se situa cap als anys cinquanta. Els seus autors fonamentals són: [[Autor:Marcel, Gabriel|Gabriel Marcel]], [[Autor:Jaspers, Karl|Karl Jaspers]], [[Autor:Heidegger, Martin|Martin Heidegger]] i [[Autor:Sartre, Jean-Paul|Jean-Paul Sartre]]; a aquests els acompanyen els seus deixebles: Simone de Beauvoir, [[Autor:Merleau-Ponty, Maurice|Maurice Merleau-Ponty]], [[Autor:Löwith, Karl|Karl Löwith]], [[Autor:Gadamer, Hans Georg|Hans G. Gadamer]], [[Autor:Arendt, Hannah|Hannah Arendt]], i altres, i aquells a més que, encara que pertanyents a altres camps d'investigació, han sentit la influència de les idees existencialistes, com [[Autor:Camus, Albert|Albert Camus]], en literatura, L. [[Autor:Binswanger, Ludwig|Binswanger]], en psicologia, O. Bollnow, en pedagogia, [[Autor:Bultmann, Rudolf|R. Bultmann]], P. Tillich, R. Guardini i K. Rahner, en teologia, i [[Autor:Mounier, Emmanuel|I. Mounier]] en una filosofia cristiana, anomenada [[personalisme|personalisme]].
  
La majoria d'autors es remeten a [[Autor:Kierkegaard, Søren Aabye|Søren Kierkegaard]] (1813-1855), com a punt de referència inicial. Assenyala aquest el moment de la rebel·lió contra l' [[idealisme|idealisme]] de [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] i el seu esperit de [[sistema|sistema]], enfront del qual esgrimeix el valor del pensament subjectiu i del «singular». No són punts de referència existencialista menors el seu sentit de  l'[[angoixa|angoixa]] i de la solitud humanes.
+
La majoria d'autors es remeten a [[Autor:Kierkegaard, Søren Aabye|Søren Kierkegaard]] (1813-1855), com a punt de referència inicial. Assenyala aquest el moment de la rebel·lió contra l'[[idealisme|idealisme]] de [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] i el seu esperit de [[sistema|sistema]], enfront del qual esgrimeix el valor del pensament subjectiu i del «singular». No són punts de referència existencialista menors el seu sentit de  l'[[angoixa|angoixa]] i de la solitud humanes.
  
 
A l'home singular, a la manera d'existir l'individu, anomena l'existencialisme sense més «[[existència|existència]]». Analitzar aquesta existència és labor de la filosofia existencialista o de l'existència. L'home -[[Dasein|''Dasein'']], «ser aquí»,'' Existenz'', «ser per a si» ([[Recurs:cita esquema|veure gràfic]])- és l'únic que pròpiament existeix, o l'únic l'essència del qual consisteix a preguntar-se per la seva existència. No és, aquesta, alguna cosa donada i acabada, sinó només projecte, o possibilitat que es compleix al llarg del [[temps|temps]], no sense l'angoixa que prové del desemparament en el qual se sent l'home per aconseguir fer-ho; la [[temporalitat|temporalitat]] i la [[historicitat|historicitat]] són aquesta mateixa existència.
 
A l'home singular, a la manera d'existir l'individu, anomena l'existencialisme sense més «[[existència|existència]]». Analitzar aquesta existència és labor de la filosofia existencialista o de l'existència. L'home -[[Dasein|''Dasein'']], «ser aquí»,'' Existenz'', «ser per a si» ([[Recurs:cita esquema|veure gràfic]])- és l'únic que pròpiament existeix, o l'únic l'essència del qual consisteix a preguntar-se per la seva existència. No és, aquesta, alguna cosa donada i acabada, sinó només projecte, o possibilitat que es compleix al llarg del [[temps|temps]], no sense l'angoixa que prové del desemparament en el qual se sent l'home per aconseguir fer-ho; la [[temporalitat|temporalitat]] i la [[historicitat|historicitat]] són aquesta mateixa existència.

Revisió del 18:50, 10 ago 2017

 Conjunt de tendències filosòfiques modernes, que, malgrat les seves divergències, coincideixen a entendre per existència, no la mera actualitat d'unes coses o el simple fet d'existir, sinó allò que constitueix l'essència mateixa de l'home. L'home, en aquesta perspectiva, no és l'espècie humana o una noció general, sinó l'individu humà considerat en la seva absoluta singularitat.

Søren Kierkegaard

Els començaments de l'existencialisme modern -prescindint de referències a la singularitat de l'individu o de l'existència humana individual en autors com, per exemple, Agustí d'Hipona, Pascal, Kierkegaard, potser l'únic antecedent pròpiament existencialista, Dostoievski, Nietzsche, Miguel d'Unamuno- se situen, al començament del s. XX, en el període entre les dues guerres mundials, però el seu moment de major influència se situa cap als anys cinquanta. Els seus autors fonamentals són: Gabriel Marcel, Karl Jaspers, Martin Heidegger i Jean-Paul Sartre; a aquests els acompanyen els seus deixebles: Simone de Beauvoir, Maurice Merleau-Ponty, Karl Löwith, Hans G. Gadamer, Hannah Arendt, i altres, i aquells a més que, encara que pertanyents a altres camps d'investigació, han sentit la influència de les idees existencialistes, com Albert Camus, en literatura, L. Binswanger, en psicologia, O. Bollnow, en pedagogia, R. Bultmann, P. Tillich, R. Guardini i K. Rahner, en teologia, i I. Mounier en una filosofia cristiana, anomenada personalisme.

La majoria d'autors es remeten a Søren Kierkegaard (1813-1855), com a punt de referència inicial. Assenyala aquest el moment de la rebel·lió contra l'idealisme de Hegel i el seu esperit de sistema, enfront del qual esgrimeix el valor del pensament subjectiu i del «singular». No són punts de referència existencialista menors el seu sentit de l'angoixa i de la solitud humanes.

A l'home singular, a la manera d'existir l'individu, anomena l'existencialisme sense més «existència». Analitzar aquesta existència és labor de la filosofia existencialista o de l'existència. L'home -Dasein, «ser aquí», Existenz, «ser per a si» (veure gràfic)- és l'únic que pròpiament existeix, o l'únic l'essència del qual consisteix a preguntar-se per la seva existència. No és, aquesta, alguna cosa donada i acabada, sinó només projecte, o possibilitat que es compleix al llarg del temps, no sense l'angoixa que prové del desemparament en el qual se sent l'home per aconseguir fer-ho; la temporalitat i la historicitat són aquesta mateixa existència.

Martin Heidegger

La concepció de l'essència de l'home com a existència individual es complementa bé amb la idea de subjectivitat: l'home, consciència que es fa a si mateixa en total llibertat. I això explica també l'enllaç i la referència amb la fenomenologia de Husserl. L'existencialisme (el de Heidegger i el de Sartre almenys), deixa clar que no hi ha més ontologia que la fenomenologia (veg. text). Significa això que a la filosofia de l'existència li interessa el fenomen, no el ser o les coses en si, ja que aquell que es pregunta per l'ésser -en paraules de Heidegger, aquell a qui «en el seu ser li va aquest el seu ser»- se situa en el terreny, no del real, sinó del possible, del descobriment continuat, de la interpretació. En això és tributari l'existencialisme de la fenomenologia: pren d'ella els seus mètodes d'anàlisis aplicades a l'existència humana.

Jean Paul Sartre

Existeixen, d'altra banda, diferències fonamentals entre els diferents corrents d'existencialisme. Unes es refereixen ja a la manera mateixa d'entendre l'existència, diferent per a cadascun dels autors; unes altres permeten parlar, potser superficialment, d'un existencialisme ateu i un existencialisme cristià: Marcel és teista, com també ho és Kierkegaard; Jaspers, sense ser-ho, parla d'una transcendència; Sartre sosté que l'existencialisme representa un ateisme conseqüent; Heidegger, aparentment ateu, no exclou en el seu sistema, sobretot en les seves últimes obres, fosques i enigmàtiques al·lusions a Déu.

Les obres fonamentals de l'existencialisme són L'ésser i el temps (1927), de Heidegger, i L'ésser i el no-res (1943),de Sartre. Sartre escriu aquesta obra durant el parèntesi en què es troba la filosofia alemanya per causa de la guerra, i aquest existencialisme francès, amb la branca cristiana representada per G. Marcel i M. Mounier, molt influït d'altra banda per Heidegger i Jaspers, és el que aconsegueix ser predominant i s'estén a altres àmbits culturals, ja no expressament filosòfics, com són la literatura i el cinema. A això hi han contribuït determinats elements conceptuals de l'existencialisme, particularment xocants, procedents de la situació històrica en què es desenvolupa, el període d'entre guerres, i el període en què es propaga, la postguerra: l'angoixa, el fracàs, l'absurd, la mort o la culpa (veg. text).