Baruch de Spinoza

Filòsof racionalista holandès, nascut al barri jueu d'Amsterdam, d'una família hebrea originària d'Espinosa de los Monteros (Burgos), emigrada primer a Portugal i després a Holanda. Educat a l'escola jueva, es familiaritza amb la Bíblia i el Talmud (la llei «oral» jueva, en oposició a l'escrita o Torà). Als 15 anys ajuda en el comerç del seu pare, mentre es prepara per ser rabí i prossegueix la seva formació coneixent la cultura de tradició musulmana i judeo-hispana. En 1654 mor el seu pare (la seva mare havia mort en 1638) i comencen les acusacions d'ateisme contra Baruch. En 1656 és expulsat de la Sinagoga, atribuint-li «accions monstruoses» i «heretgies abominables». Abandona Amsterdam i freqüenta ambients dels anomenats Collegianten, cristians cartesians liberals. Es dedica a polir lents i amb aquest ofici, i una pensió que li aconseguirà el seu amic Jan de Witt, es guanya la vida.

Els seus amics Collegianten, obligats a abandonar Amsterdam, s'instal·len en Rijnsburg, el mateix raval en què viu Spinoza, i constitueixen allí un cercle espinosista d'estudi dels seus escrits. Per aquesta època redacta Breu tractat sobre Déu, l'home i la seva felicitat (1661) i Tractat sobre la reforma de l'enteniment (possiblement del 1662); comença també la redacció de la Ètica. En 1663 abandona Rijnsburg i s'instal·la a Voorburg, als afores de la Haia , on publica Principis de la filosofia de Descartes (1663). En 1665 es trasllada a la Haia i redacta el seu Tractat teològic-polític (publicat a Hamburg en 1670); al cap de poc, es descobreix el nom del seu autor i li arriben les més virulentes crítiques. Per aquesta època, arribat en poder Guillem d'Orange, són assassinats els germans de Witt i Spinoza redacta un manifest contra els seus assassins (Ultimi barbarorum), que pretén fixar sobre els murs de la ciutat, cosa que li desaconsella Van der Spick, pintor i amic seu i en la casa del qual s'allotja. Malgrat un clima que cada vegada sent més hostil, rebutja la invitació que en 1674 li fa L. Fabritius, professor en Heidelberg, de part de l'Elector Palatino, a ocupar una càtedra de filosofia, atès que el preu suposava la renúncia a la seva llibertat de pensar i escriure. Acabada ja la Ètica,viatja a Amsterdam per publicar-la, però desisteix d'això davant els rumors que corren que es tracta d'una obra atea. Tornat a la Haia , rep en 1676 la visita de Leibniz (qui més tard negarà, no obstant això, haver-se oposat amb el «maleït» Spinoza).

Malalt de tisi, mor als 44 anys d'edat, el 21 de febrer de 1677, deixant sense acabar un Tractat polític, una Gramàtica hebraica i un Tractat sobre l'arc de Sant Martí. Va ser enterrat el 25 de febrer en la fossa comuna.

L'obra central de Spinoza és Ètica demostrada segons l'ordre geomètric,redactada entre 1661 i 1675. Però són notables, i no de poca importància filosòfica i fins a interès per a la història de la ciència, les nombroses cartes que Spinoza va escriure a –i va rebre de– amistats i persones conegudes en l'àmbit de la cultura i de la ciència, de dins i de fora d'Holanda, com per exemple, i sobretot, H. Oldenburg, un dels fundadors de la Royal Society, i secretari de la mateixa en aquells dies, qui ho havia visitat en Rijnsburg, i el mateix Leibniz. De l'Epistolari de Spinoza va dir Goethe que era el llibre més interessant que es podia llegir per la sinceritat i l'amor a l'home que transpiraba.

Totes les seves obres (acabades i no acabades) apareixen el mateix any de la seva mort, editades en llatí i holandès pel cercle spinosista d'amics, a excepció del Tractat Breu,que apareix en 1851, editat per J. von Vloten.

L'obra filosòfica de Spinoza s'emmarca en l'espai geogràfic dels antics Països Baixos, recentment escindits, en 1579 –Unió d'Utrecht o República de les (set) Províncies Unides, set províncies protestants del nord, i Unió d'Arres o Províncies valones del sud, o resta de províncies catòliques–, en el que seran les actuals Holanda i Bèlgica. Políticament, el segon terç del s. XVII és l'època del declivi de l'hegemonia espanyola, de la guerra dels Trenta Anys i de la pau de Westfàlia, que posa fi a la guerra i concedeix a la República de les Set Províncies la independència completa. Holanda és considerada un país tolerant, influït filosòficament pel racionalisme de Descartes, i en el qual arrela un esperit modern d'estima i valoració de la ciència moderna de Galileu.

La filosofia de Spinoza no és més que el desenvolupament ple del racionalisme de Descartes i del seu mètode, que ell denomina «mètode geomètric», encara que en el seu sistema no hi ha lloc per el dubte metòdic, que busca un criteri de veritat: «La veritat és norma de si mateixa, a la manera com la llum es revela a si mateixa i revela les tenebres» (Ètica, II, XLIII, escol.). En el seu inicial Tractat sobre la reforma de l'enteniment,distingeix quatre maneres de conèixer:

1. la que ens arriba passivament per l'ús del llenguatge;
2. la que obtenim activament generalitzant a partir de l'experiència (inducció);
3. el coneixement que adquirim amb inferències de l'efecte a la causa o de l'universal al particular (en tots dos casos, deducció imperfecta), i
4. el coneixement que aconseguim intuint l'essència o la causa d'una cosa (deducció perfecta). Aquest és el coneixement adequat, que parteix de idees innates i evidents i, per aquesta raó, veritables; el mètode consisteix a seguir l'ordre i la relació de les idees entre si, a partir del coneixement d'unes idees clares i distintes, i de la «força innata» de l'enteniment fins a desenvolupar deductivament tota l'estructura de l'univers. Per això és el mateix l'ordre de les idees –com es pensa fundadament– i l'ordre de les coses –la realitat– (veg. citació).

La Ètica desenvolupa justament aquest mètode, partint de les idees fonamentals de Descartes, que desenvolupa fins a les seves últimes conseqüències o bé critica.

La seva noció de substància és la de Descartes (veg. citació) entesa rigorosament(veg. text): allò que es pensa per si mateix i existeix per si mateix i que, en conseqüència, és la raó o la causa de si mateix; només Déu és substància i només existeix una única substància, o «ser absolutament infinit», que consta d'infinits atributs (veg. citació), existeix necessàriament, ja que la seva essència implica la seva existència, i és la causa necessària de tot quant existeix; tot el que existeix és, per tant, Déu mateix (panteisme).

D'aquesta substància única (veg. citació), que és «Déu o la naturalesa» (veg. citació), i que pot concebre's en si mateixa, com Naturalesa naturant, o com el que ella ha produït, o sigui, com a Naturalesa naturada (veg. citació), l'home només coneix dos dels seus infinits atributs: el pensament i l'extensió. Tot és pensament i extensió a un temps, encara que res pot ser pensat com ambdues coses a un mateix temps (veg. citació). La substància (Déu o la naturalesa) apareix, no obstant això, en infinitat de maneres: les coses, l'home inclòs, són infinites maneres de ser la substància infinita.

L'home és una manera finita de manifestar-se el pensament i l'extensió de la substància. Com a part de la Naturalesa naturada,on no hi ha res contingent, pertany al món del necessari; no hi ha en ell llibertat per aquesta raó que no hi ha finalitat en la naturalesa: «Totes les causes finals són, senzillament, ficcions humanes» (Ètica,Apèndix). La seva essència –com igualment passa en Déu– s'expressa en el conatus, a saber, en la conservació del propi ser, en l'obrar, el viure, en el «desig» -que en Déu és potència (veg. text). L'home és desig de viure feliçment i viure bé, d'acord amb la raó (veg. text).

No hi ha en l'home cap substancialitat; és només una modificació –una manera– de la substància divina (veg. text);l'home no és substància pensant, és una manera de manifestar-se el pensament en la naturalesa, és a dir, és consciència o reflexió (veg. citació). El resultat d'aquesta consciència del propi cos i dels seus estats ho anomena «imaginació», o «experiència vaga»: coneixement derivat dels sentits. Una altra manera de conèixer, basada en «nocions comunes» –percebudes clarament i distintament per tothom–, que proporciona idees adequades de les coses, o coneixement per la «raó»: el raonament. Aquest arriba a un coneixement veritable de les coses com són en si, «des d'una certa perspectiva de l'eternitat», com a necessàries, per tant. Però la manera acabada de conèixer és el que denomina «ciència intuïtiva»: tota ànima, perquè és part del pensament infinit, pot arribar, a partir del coneixement de Déu (o la naturalesa) al coneixement adequat de les essències de les coses (veg. text). Aquesta és la classe de coneixement al que pot aplicar-se rigorosament el «mètode geomètric» de pensar: a partir de definicions captades intuïtivament es construeix deductivament la idea, o essència concreta, d'una cosa.

En cap altra cosa diferent que l'assoliment del major coneixement possible consisteix la llibertat de l'home: «és lliure qui es guia només per la raó»; la llibertat no és cosa de la voluntat humana, sinó de l'enteniment. L'home, part de la Naturalesa naturada,desplegament de la naturalesa divina segons raons i causes necessàries, està també ell subjecte a la necessitat; és extensió, tant com a pensament i, per tant, sotmès a la llei del «repòs i el moviment». Si l'home es creu lliure, és perquè ignora les causes que el determinen (veg. citació). La llibertat no és sinó lluita contra la ignorància i els prejudicis: llibertat de pensament.

L'Ètica —la metafísica— de Spinoza té a veure amb la teoria política. El fi de l'Estat no és diferent del de l'individu: mantenir el dret que tots els homes tenen a la seva existència, a «perseverar en el seu propi ser», a ser veritablement lliures (veg. text). La llibertat que s'aconsegueix pel coneixement és també llibertat d'obrar racionalment, moralment. Tal llibertat i moralitat, no obstant això, no poden subsistir en un mer estat de naturalesa; són necessaris l'ordre social, el dret o l'autoritat política com una exigència mateixa de la raó (veg. citació).

• Bibliografia:Obres de Baruch de Spinoza