Accions

Dubte

De Wikisofia

René Descartes

Actitud mental d'incertesa que obliga a no decidir-se ni per la veritat ni per la falsedat d'un enunciat, mentre no existeixin proves raonables en un sentit o en un altre. Psicològicament, si es refereix a qüestions importants, el dubte pot generar sentiments d'intranquil·litat, angoixa o desassossec. Quan es manté una postura activa de crítica, es pot arribar tant a la indagació de la veritat com a l'adopció de l'escepticisme. El seu oposat és la certesa. Si es considera com a activitat crítica filosòfica, es pot distingir entre dubte escèptic i metòdica. Exemple de dubte escèptic és el pirronisme, derivat de Pirró d'Elis, iniciador de l'escepticisme antic, que consisteix en un dubte universal i radical que acaba en la suspensió del judici, o epokhé (ὲποχή), sobre la veritat o la falsedat de qualsevol enunciat, i en la impossibilitat de pronunciar-se (afàsia) a favor o en contra.

El més famós exemple de dubte filosòfic universal i radical, però orientada a la recerca de la certesa, és el dubte metòdic de Descartes. Tal com apareix en el seu Discurs del mètode i en les seves Meditacions (veg. text), és un dubte universal i radical, perquè s'estén a totes les coses i a tota afirmació sobre les coses, fins a la sensatesa de la pròpia raó –i pel mateix es diu també dubte hiperbòlic–, però és metòdica perquè Descartes la inicia, no per romandre en ella, sinó per a veure si aconsegueix alguna veritat. El resultat d'aquest dubte és una veritat que atorga certesa absoluta, ja que d'ella és impossible dubtar: l'existència de qui dubta, coneguda de forma immediata.