Aparences, salvar les

Frase que sintetitza una de les dues postures que es van adoptar en el debat produït en els s. XVI i XVII sobre el sentit que havia de donar-se a les naixents teories astronòmiques. Entre els partidaris d'entendre-les d'acord amb la tradició formalista, que es remuntava, segons Simplici, a Plató, les hipòtesis astronòmiques no eren més que models matemàtics que servien per a calcular i predir els moviments dels cossos celestes; en cap cas representaven una descripció i explicació del que realment succeïa en l'univers. Els models astronòmics de Èudox i Cal·lip, per exemple, eren en aquest sentit intents de «salvar les aparences». Per als partidaris d'entendre les teories astronòmiques d'acord amb la tradició física d'Aristòtil, les hipòtesis dels moviments en els cels eren veritables hipòtesis explicatives, que avui podrien anomenar-se «cosmològiques», que intentaven oferir una explicació del que realment succeïa en l'univers; així, el model d'esferes homocèntriques d'Aristòtil pretenia ser una descripció de la realitat física. La frase «salvar les aparences» o «salvar els fenòmens» es va entendre com una exigència de Plató dirigida als astrònoms perquè, partint del supòsit teòric que tot moviment celeste havia de ser en realitat perfectament circular i uniforme, busquessin hipòtesi que estiguessin «d'acord» amb els fenòmens: que poguessin «salvar les aparences» (veg. text). Aquesta distinció entre la manera d'entendre les teories astronòmiques pròpia dels astrònoms (la formalista) i la manera pròpia dels físics (la cosmològica) apareix afirmada per primera vegada en Gémino, autor del s. I aC, segons testimoniatge de Simplici (ca. 500-540; veg. text).

Aquestes dues maneres d'interpretar les hipòtesis astronòmiques s'enfronten d'una manera paradigmàtica en ocasió de la publicació del llibre de Copèrnic, Sobre les revolucions dels cossos celestes (1543), precedit d'un pròleg en el qual Andreas Osiander (veg. text) afirma que el contingut del llibre no és més que una hipòtesi matemàtica útil per a calcular els moviments celestes. A aquesta manera d'interpretar el llibre que inicia la revolució científica, a la qual s'adhereix també el cardenal Bellarmino, es van oposar, pel que sembla, el mateix Copèrnic, Kepler i, sobretot, Galileu, que ho van concebre com un intent de descriure i explicar la realitat i no com un simple recurs geomètric concordant amb les aparences. D'aquí van sorgir les tendències denominades instrumentalista i realista en la interpretació del sentit de les teories científiques en general. Berkeley sosté, en el seu llibre De motu, una postura molt propera a l'instrumentalisme, i Mach és un dels principals autors del s. XIX que defensa que les teories són útils sense necessitat que siguin vertaderes. A l'instrumentalisme s'oposa el realisme, postura hereva de l'antiga tradició física aristotèlica.

En la controvèrsia actual entre partidaris del realisme científic i partidaris de diverses teories instrumentalistes de la ciència, l'epistemòleg americà antirrealista, Bas van Fraassen, recorre igualment a l'expressió de «salvar els fenòmens» per a referir-se a l'objectiu que, segons ell, han de perseguir les teories científiques: ser empíricament adequades, és a dir, veritables o verídiques només respecte del que és observable, sense pretendre ser-ho respecte de les entitats no observables.