Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Racionalisme»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "Spinoza, Baruch de" a "Spinoza, Baruch d'")
m (Text de reemplaçament - "[[dubta" a "[[dubte")
Línia 4: Línia 4:
 
En general, actitud filosòfica de confiança en la [[raó|raó]], les [[idea|idees]] o el [[pensament|pensament]], que exalta la seva importància i els independitza del seu vincle amb l'experiència. En aquest sentit d'exaltació de l'autonomia de la raó, el racionalisme s'aplica tant a filòsofs de l'antiguitat grega, com [[Autor:Parmènides d'Elea|Parmènides]] i [[Autor:Plató|Plató]], que atribueixen a la raó una autonomia (problemàtica) respecte del món [[sensible|sensible]] - sense oblidar l'[[intel·lectualisme moral|intel·lectualisme moral]] o racionalisme ètic, en [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]] i Plató-, com en pensar crític dels filòsofs [[Il·lustració|il·lustrats]] contra les idees socialment admeses. En sentit estricte, és el «racionalisme modern» que, com a corrent filosòfic, neix a França en el s. XVII i es difon per Europa, en directa oposició a l`[[empirisme|empirisme]], i que sosté que el punt de partida del [[coneixement|coneixement]] no són les dades dels [[sentits|sentits]], sinó les [[idea|idees]] pròpies de l'esperit humà. Sorgeix com a reacció a l'orientació filosòfica medieval posada en crisi per les noves idees del [[Renaixement|Renaixement]], que entre altres cosa renova l'[[escepticisme|escepticisme]] dels antics, l'esperit de la Reforma protestant que mina el principi d'autoritat doctrinal, i els èxits del [[mètode científic|mètode científic]] impulsat per la [[revolució científica|revolució científica]].
 
En general, actitud filosòfica de confiança en la [[raó|raó]], les [[idea|idees]] o el [[pensament|pensament]], que exalta la seva importància i els independitza del seu vincle amb l'experiència. En aquest sentit d'exaltació de l'autonomia de la raó, el racionalisme s'aplica tant a filòsofs de l'antiguitat grega, com [[Autor:Parmènides d'Elea|Parmènides]] i [[Autor:Plató|Plató]], que atribueixen a la raó una autonomia (problemàtica) respecte del món [[sensible|sensible]] - sense oblidar l'[[intel·lectualisme moral|intel·lectualisme moral]] o racionalisme ètic, en [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]] i Plató-, com en pensar crític dels filòsofs [[Il·lustració|il·lustrats]] contra les idees socialment admeses. En sentit estricte, és el «racionalisme modern» que, com a corrent filosòfic, neix a França en el s. XVII i es difon per Europa, en directa oposició a l`[[empirisme|empirisme]], i que sosté que el punt de partida del [[coneixement|coneixement]] no són les dades dels [[sentits|sentits]], sinó les [[idea|idees]] pròpies de l'esperit humà. Sorgeix com a reacció a l'orientació filosòfica medieval posada en crisi per les noves idees del [[Renaixement|Renaixement]], que entre altres cosa renova l'[[escepticisme|escepticisme]] dels antics, l'esperit de la Reforma protestant que mina el principi d'autoritat doctrinal, i els èxits del [[mètode científic|mètode científic]] impulsat per la [[revolució científica|revolució científica]].
  
El racionalisme modern, revolucionari per a la seva època, i els principals representants de la qual són [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], el seu iniciador, [[Autor:Spinoza, Baruch d'|Spinoza]] i [[Autor:Leibniz,_Gottfried_Wilhelm|Leibniz]], representa no obstant això una visió general del món i del coneixement harmoniosa, ordenada, racional, geomètrica i estable, basada en el pensament metòdic (de la [[dubta|dubte]] o del mètode [[habiti geometrico|''habiti geometrico'']]), la claredat d'idees (principi d'[[evidència|evidència]]) i la creença en l'estabilitat de les idees (la doctrina sobre la [[substància|substància]]), i acompanyada, en el terreny de les arts, pel «classicisme», mentre que, en el costat oposat, l'empirisme representa una visió del món dinàmica, canviant, interessada per la utilitat del saber, innovadora en teories del coneixement i de la societat, acompanyada al seu torn al món de l'art pel «barroc», de característiques oposades al clàssic ([[Recurs:Baumer, F.L. :racionalisme i empirisme|veure text]] ). L'estabilitat del [[ser|ser]], enfront de la confusió dinàmica de l'[[esdevenir|esdevenir]].
+
El racionalisme modern, revolucionari per a la seva època, i els principals representants de la qual són [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], el seu iniciador, [[Autor:Spinoza, Baruch d'|Spinoza]] i [[Autor:Leibniz,_Gottfried_Wilhelm|Leibniz]], representa no obstant això una visió general del món i del coneixement harmoniosa, ordenada, racional, geomètrica i estable, basada en el pensament metòdic (de la [[dubte|dubte]] o del mètode [[habiti geometrico|''habiti geometrico'']]), la claredat d'idees (principi d'[[evidència|evidència]]) i la creença en l'estabilitat de les idees (la doctrina sobre la [[substància|substància]]), i acompanyada, en el terreny de les arts, pel «classicisme», mentre que, en el costat oposat, l'empirisme representa una visió del món dinàmica, canviant, interessada per la utilitat del saber, innovadora en teories del coneixement i de la societat, acompanyada al seu torn al món de l'art pel «barroc», de característiques oposades al clàssic ([[Recurs:Baumer, F.L. :racionalisme i empirisme|veure text]] ). L'estabilitat del [[ser|ser]], enfront de la confusió dinàmica de l'[[esdevenir|esdevenir]].
  
 
Les principals doctrines racionalistes són l'afirmació d'1) l'existència de [[idees innates|idees innates]], punt de partida (en el sentit lògic) del coneixement (Leibniz admetia també principis de l'enteniment innats), i 2) la relació directa -pràcticament coincidència- entre pensament i realitat, que Spinoza va expressar gràficament amb la frase«L'ordre i connexió de les idees és el mateix que l'ordre i la connexió de les coses» ([[Recurs:cita Spinoza 6|veure cita]]). Al costat d'això, se sosté que 3) el coneixement és de tipus deductiu, com el qual es dóna en les matemàtiques, i s'atribueix 4) un caràcter fonamental a la [[substància|substància]] (les dues substàncies de Descartes, la substància única de Spinoza, ''Deus sive natura'', i les [[mònada|mònades]] de Leibniz).
 
Les principals doctrines racionalistes són l'afirmació d'1) l'existència de [[idees innates|idees innates]], punt de partida (en el sentit lògic) del coneixement (Leibniz admetia també principis de l'enteniment innats), i 2) la relació directa -pràcticament coincidència- entre pensament i realitat, que Spinoza va expressar gràficament amb la frase«L'ordre i connexió de les idees és el mateix que l'ordre i la connexió de les coses» ([[Recurs:cita Spinoza 6|veure cita]]). Al costat d'això, se sosté que 3) el coneixement és de tipus deductiu, com el qual es dóna en les matemàtiques, i s'atribueix 4) un caràcter fonamental a la [[substància|substància]] (les dues substàncies de Descartes, la substància única de Spinoza, ''Deus sive natura'', i les [[mònada|mònades]] de Leibniz).

Revisió del 23:30, 16 març 2015

(del llatí, ràtio, raó)

En general, actitud filosòfica de confiança en la raó, les idees o el pensament, que exalta la seva importància i els independitza del seu vincle amb l'experiència. En aquest sentit d'exaltació de l'autonomia de la raó, el racionalisme s'aplica tant a filòsofs de l'antiguitat grega, com Parmènides i Plató, que atribueixen a la raó una autonomia (problemàtica) respecte del món sensible - sense oblidar l'intel·lectualisme moral o racionalisme ètic, en Sòcrates i Plató-, com en pensar crític dels filòsofs il·lustrats contra les idees socialment admeses. En sentit estricte, és el «racionalisme modern» que, com a corrent filosòfic, neix a França en el s. XVII i es difon per Europa, en directa oposició a l`empirisme, i que sosté que el punt de partida del coneixement no són les dades dels sentits, sinó les idees pròpies de l'esperit humà. Sorgeix com a reacció a l'orientació filosòfica medieval posada en crisi per les noves idees del Renaixement, que entre altres cosa renova l'escepticisme dels antics, l'esperit de la Reforma protestant que mina el principi d'autoritat doctrinal, i els èxits del mètode científic impulsat per la revolució científica.

El racionalisme modern, revolucionari per a la seva època, i els principals representants de la qual són Descartes, el seu iniciador, Spinoza i Leibniz, representa no obstant això una visió general del món i del coneixement harmoniosa, ordenada, racional, geomètrica i estable, basada en el pensament metòdic (de la dubte o del mètode habiti geometrico), la claredat d'idees (principi d'evidència) i la creença en l'estabilitat de les idees (la doctrina sobre la substància), i acompanyada, en el terreny de les arts, pel «classicisme», mentre que, en el costat oposat, l'empirisme representa una visió del món dinàmica, canviant, interessada per la utilitat del saber, innovadora en teories del coneixement i de la societat, acompanyada al seu torn al món de l'art pel «barroc», de característiques oposades al clàssic (veure text ). L'estabilitat del ser, enfront de la confusió dinàmica de l'esdevenir.

Les principals doctrines racionalistes són l'afirmació d'1) l'existència de idees innates, punt de partida (en el sentit lògic) del coneixement (Leibniz admetia també principis de l'enteniment innats), i 2) la relació directa -pràcticament coincidència- entre pensament i realitat, que Spinoza va expressar gràficament amb la frase«L'ordre i connexió de les idees és el mateix que l'ordre i la connexió de les coses» (veure cita). Al costat d'això, se sosté que 3) el coneixement és de tipus deductiu, com el qual es dóna en les matemàtiques, i s'atribueix 4) un caràcter fonamental a la substància (les dues substàncies de Descartes, la substància única de Spinoza, Deus sive natura, i les mònades de Leibniz).

La forma característica d'argumentació racionalista exclou el recurs a l' experiència i al coneixement que prové dels sentits, i es remet exclusivament a la raó, a la claredat i distinció d'idees i a la suposició que el bon pensar coincideix forçosament amb la realitat: conèixer esconocer per la raó (veure text ).

Veure cartesianisme.