Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Escoles i filòsofs presocràtics»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "Diògenes d'Apolònia" a "Diògenes d'Apol·lònia")
 
Línia 16: Línia 16:
 
Un altre criteri que s'ha proposat divideix als presocràtics entre [[naturalisme|naturalistes]] (o físics) i [[antropologia filosòfica|antropòlegs.]] Al seu torn, els primers es dividirien entre [[monisme|monistes]] (milesis, pitagòrics, Heràclit i els eleates) i [[pluralisme|pluralistes]] ([[Autor:Empèdocles|Empèdocles]], [[Autor:Anaxàgores|Anaxàgores]] i els [[atomisme|atomistes]]) segons acceptin un únic [[Grec::ἀρχή]] ([[arkhé]]) o una pluralitat de principis explicatius. Entre els ''naturalistes'' estarien tots els primers presocràtics, fins als [[sofistes, els|sofistes]], que encarnarien el grup dels pensadors marcats per un gir antropològic.
 
Un altre criteri que s'ha proposat divideix als presocràtics entre [[naturalisme|naturalistes]] (o físics) i [[antropologia filosòfica|antropòlegs.]] Al seu torn, els primers es dividirien entre [[monisme|monistes]] (milesis, pitagòrics, Heràclit i els eleates) i [[pluralisme|pluralistes]] ([[Autor:Empèdocles|Empèdocles]], [[Autor:Anaxàgores|Anaxàgores]] i els [[atomisme|atomistes]]) segons acceptin un únic [[Grec::ἀρχή]] ([[arkhé]]) o una pluralitat de principis explicatius. Entre els ''naturalistes'' estarien tots els primers presocràtics, fins als [[sofistes, els|sofistes]], que encarnarien el grup dels pensadors marcats per un gir antropològic.
  
Mentre els primers s'haurien ocupat fonamentalment de la physis, els segons tractarien especialment dels problemes relacionats amb l'[[home|home]] i la [[polis|polis]]. A més, alguns autors tardans, contemporanis de Sòcrates, però aliens al canvi conceptual operat per aquest, haurien intentat reprendre la tradició física milesia i elaborar un naturalisme eclèctic que sintetitzés les especulacions sobre un únic arkhé amb les tradicions pitagòriques i amb el pensament d'Anaxàgores. Entre aquests autors destacaria [[Autor:Diògenes d'Apolònia|Diògenes d'Apolònia]].
+
Mentre els primers s'haurien ocupat fonamentalment de la physis, els segons tractarien especialment dels problemes relacionats amb l'[[home|home]] i la [[polis|polis]]. A més, alguns autors tardans, contemporanis de Sòcrates, però aliens al canvi conceptual operat per aquest, haurien intentat reprendre la tradició física milesia i elaborar un naturalisme eclèctic que sintetitzés les especulacions sobre un únic arkhé amb les tradicions pitagòriques i amb el pensament d'Anaxàgores. Entre aquests autors destacaria [[Autor:Diògenes d'Apol·lònia|Diògenes d'Apol·lònia]].
  
 
Però millor que aquestes classificacions és abordar l'estudi del pensament presocràtic (que dóna per descomptat que el pensament de [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]] és el que marca una gran inflexió conceptual) des d'una perspectiva cronològica. Des d'aquest punt de vista assenyalem que l'origen d'aquest pensament es va situar en les colònies gregues de les costes d'Àsia Menor, a la regió coneguda com a Jònia, i en la Magna Grècia (sud de l'actual Itàlia).
 
Però millor que aquestes classificacions és abordar l'estudi del pensament presocràtic (que dóna per descomptat que el pensament de [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]] és el que marca una gran inflexió conceptual) des d'una perspectiva cronològica. Des d'aquest punt de vista assenyalem que l'origen d'aquest pensament es va situar en les colònies gregues de les costes d'Àsia Menor, a la regió coneguda com a Jònia, i en la Magna Grècia (sud de l'actual Itàlia).

Revisió de 13:30, 3 oct 2018

Tales de Milet
Anaximandre
Pitàgores de Samos
Heràclit d'Efes
Parmènides
Demòcrit d'Abdera

Les escoles i autors presocràtics solen classificar-se atenent a diversos criteris. En primer lloc se solen tenir en compte dues grans línies de pensament dels primers pensadors que es relacionen amb el divers origen geogràfic: els filòsofs de Jònia (els de l'escola de Milet i Heràclit), i els itàlics o filòsofs de la Magna Grècia (principalment Pitàgores –que, encara que va néixer a Samos (Jònia), es va traslladar a Crotona– i els eleates). Aquests dos orígens marquen també dues tendències o dues tradicions diferents: els primers són, en general, més naturalistes, és a dir, més preocupats per l'estudi de la φύσις (physis o naturalesa) entesa des de la perspectiva dels seus constituents materials, mentre que els segons són més especulatius i s'ocupen de la physis des d'una perspectiva més formal (els nombres en el cas dels pitagòrics) o ontològica (Parmènides). També s'ha assenyalat que les seves referències al pensament mític anterior és diferent. Mentre els jònics (especialment, els milesis) estarien més vinculats a la tradició mitològica olímpica, els itàlics estarien més relacionats amb els corrents mistèrics, com l'orfisme o amb les cosmogonies i teogonies rapsòdiques d'autors com Ferècides de Siross. Però aquestes classificacions admeten molts matisos, ja que autors com Heràclit o Xenòfanes són difícilment classificables en aquest grup. D'altra banda, i encara que se segueix considerant, en general, a Tales com el fundador de la filosofia, no pot deixar-se de costat el paper racionalitzador dels mites d'autors anteriors, com Homer o Hesíode.

Un altre criteri que s'ha proposat divideix als presocràtics entre naturalistes (o físics) i antropòlegs. Al seu torn, els primers es dividirien entre monistes (milesis, pitagòrics, Heràclit i els eleates) i pluralistes (Empèdocles, Anaxàgores i els atomistes) segons acceptin un únic ἀρχή (arkhé) o una pluralitat de principis explicatius. Entre els naturalistes estarien tots els primers presocràtics, fins als sofistes, que encarnarien el grup dels pensadors marcats per un gir antropològic.

Mentre els primers s'haurien ocupat fonamentalment de la physis, els segons tractarien especialment dels problemes relacionats amb l'home i la polis. A més, alguns autors tardans, contemporanis de Sòcrates, però aliens al canvi conceptual operat per aquest, haurien intentat reprendre la tradició física milesia i elaborar un naturalisme eclèctic que sintetitzés les especulacions sobre un únic arkhé amb les tradicions pitagòriques i amb el pensament d'Anaxàgores. Entre aquests autors destacaria Diògenes d'Apol·lònia.

Però millor que aquestes classificacions és abordar l'estudi del pensament presocràtic (que dóna per descomptat que el pensament de Sòcrates és el que marca una gran inflexió conceptual) des d'una perspectiva cronològica. Des d'aquest punt de vista assenyalem que l'origen d'aquest pensament es va situar en les colònies gregues de les costes d'Àsia Menor, a la regió coneguda com a Jònia, i en la Magna Grècia (sud de l'actual Itàlia).

El primer moviment filosòfic conegut és el representat pels milesis o membres de l'anomenada Escola de Milet, formada per Tales, Anaximandre i Anaxímenes. Aquests autors (sota una forta influència del pensament matemàtic) van formular una de les bases del pensament racional del qual és hereva la cultura occidental: la reducció de la diversitat i multiplicitat de la realitat, tal com és captada pels sentits, a un únic principi explicatiu o ἀρχή (arkhé) que és pensat per la raó. A més, van prescindir de la noció mítica d'una realitat regulada per la lliure i arbitrària voluntat dels déus, i van considerar que l'existent està regulat per necessitat. Per això és possible conèixer el real, ja que en cas de dependre de l'arbitrarietat del sobrenatural no tindria sentit la investigació de la naturalesa. Destaca la concepció ja altament abstracta del ἄπειρον (àpeiron) d'Anaximandre (veg. text) i l'intent d'Anaxímenes de reduir les diferències qualitatives (calenta, fred, sec, humit...) a diferències quantitatives (capaces de ser expressades matemàticament). D'aquesta manera creen les bases de la investigació racional, tant filosòfica com científica, i engendren la possibilitat de concebre l'existent com un ϰόσμος (cosmos, terme que significa ordre), és a dir, com una totalitat ordenada que pot ser aprehesa racionalment.

La següent escola filosòfica va ser la fundada per Pitàgores de Samos (illa grega situada també en les costes de Jònia), que es va traslladar a la ciutat de Crotona, colònia grega d'origen joni situada al sud de l'actual península italiana. Allí es va envoltar de deixebles que van seguir els seus ensenyaments i les van desenvolupar originant el pitagorisme, una de les escoles de pensament més influents i els desenvolupaments del qual més importants són posteriors a l'època del mateix Pitàgores. Aquestes dues primeres escoles situades en dues regions geogràfiques diferents (encara que ambdues iniciades originàriament en Jònia) van marcar dues tendències fonamentals: la de Milet va seguir més aviat una tendència cosmològica i física; la pitagòrica es va inclinar més cap al misticisme i cap a preocupacions d'índole matemàtica, política i religiosa.

Heràclit d'Efes (ciutat jònica) és una figura a part, un autor l'obra enigmàtica del qual i altament especulativa no va crear escola en la seva època, encara que va influir decisivament en Plató i en els posteriors filòsofs estoics. Per a ell, el arkhé (ἀρχή) explicatiu de la physis (φύσις) és el foc. Però entès més en sentit figurat, com a expressió del continu canvi, i com a expressió del λόγος (logos). En Heràclit l'existent, que és concebut com una unitat de contraris, apareix aprehensible sota una autèntica llei, que és la que expressa la noció del foc que, encara que contínuament canviant, està regit per la llei del logos (veg. textos ).

Xenòfanes, encara que originari de Colofó (ciutat jònica), es va instal·lar, igual que els pitagòrics, en la Magna Grècia. Seguint algunes orientacions d'aquest pensador va sorgir l'escola eleàtica o escola d'Elea (ciutat de la Magna Grècia), els representants fonamentals de la qual (Parmènides d'Elea, Zenó d'Elea i Melissos de Samos) van desenvolupar un vigorós pensament, en part contraposat al d'Heràclit, i en pugna amb algunes tesis pitagòriques, que també incidiria directament en Plató. Mentre Xenòfanes destaca per la seva oberta crítica a l'antropomorfisme de les creences religioses, Parmènides destaca per a portar el pensament filosòfic al terreny plenament ontològic. Amb això Parmènides radicalitza l'oposició entre el fenomènic, captat pels sentits (múltiple, divers i canviant) i el pensat per la raó ( veg. text). Si ens situem en el terreny ontològic plenament abstracte, es manifesta que les coses no són tal com ens les mostren els sentits. Però el caràcter encara poc desenvolupat d'aquest pensament va induir a Parmènides a magnificar el pensament que ens ofereix la raó, oposat a les dades sensorials, per a arribar fins i tot a negar valor algun a aquests. No obstant això, el discurs parmenidi sobre el ser va crear les bases del pensament deductiu, i va formular implícitament els principis lògics.

Per a afrontar el repte llançat pels eleates, del pensament de la qual semblava derivar-se la impossibilitat d'entendre racionalment la realitat fenomènica i el procés del canvi, van sorgir altres pensadors, com Empèdocles d'Agrigent i Anaxàgores de Clazomenes (primer dels filòsofs que va viure a Atenes), agrupats sota el nom de pluralistes. Altres filòsofs pluralistes van ser Autor:Leucip i Autor:Demòcrit d'Abdera, fundadors de l'atomisme. De fet, Demòcrit ja era contemporani de Sòcrates i dels sofistes, raó per la qual cronològicament ja no hauria de situar-se entre els presocràtics, encara que se l'inclou en ells perquè encara seguia les directrius generals que van marcar el pensament d'aquests.

Justament pel fet que els sofistes es van preocupar més aviat de problemes antropològics, morals i polítics (el mateix tipus de problemes que van ocupar a Sòcrates, encara que amb una orientació ben diferent) i es van separar de l'orientació fonamentalment física i cosmològica del conjunt dels anteriors filòsofs (inclòs Demòcrit), de vegades no es classifiquen com a presocràtics.

Malgrat la simplificació que representa una classificació general, el conjunt dels presocràtics, encara que els separen entre si grans diferències, comparteixen molts trets comuns: la seva preocupació per intentar captar, sota la diversitat i multiplicitat de tot el que se'ns ofereix davant els nostres sentits, un principi explicatiu d'aquesta diversitat intel·ligible només per la raó; la preocupació, doncs, pel cosmos (ordre que regeix tot el que existeix) i la physis. En aquesta indagació no segueixen ja les explicacions mítiques sinó que, lluny de considerar que tot el que existeix estigui sotmès a la lliure i arbitrària voluntat dels déus, pensen que ha d'haver-hi algun o alguns principis racionals que actuen necessàriament i la regularitat dels quals es pugui aprehendre racionalment. En considerar aquesta certa oposició entre l'aparença (múltiple, diversa i canviant) que ens ofereixen els sentits, i una realitat més profunda intel·ligible només per la raó, assenyalen el trànsit cap a una concepció del coneixement que no ha de basar-se en el particular, que és mutable i divers, sinó en l'universal. La manifestació més clara d'aquesta oposició ens l'ofereix el fet mateix que totes les coses que se'ns apareixen estan sotmeses al canvi o esdevenir, mentre que el coneixement aspira a captar l'universal i immutable. Per aquest motiu un dels problemes fonamentals als quals es van enfrontar va ser el d'estudiar aquest procés de l'esdevenir: bé sigui per a afirmar que tot és un perpetu canvi (Heràclit), bé sigui per a considerar que el que és no pot admetre mutació, ja que canviar és deixar de ser per a arribar a ser, la qual cosa és impensable (Parmènides), o bé sigui per a afirmar una pluralitat de substàncies la combinació de les quals, regida per forces d'atracció i repulsió (Empèdocles), per un νοῦς (el noûs d'Anaxàgores), o sotmeses a l'atzar i la necessitat (els atomistes), engendra tot el que existeix. ja que sota l'aparença de la diversitat que ens ofereixen els sentits s'amaga algun principi explicatiu unificador racional, els primers presocràtics van intentar trobar-ho. Aquesta recerca d'un ἀρχή (arkhé) o «principi», és la que va guiar als filòsofs de Milet, que ho van creure trobar en l'aigua (Tales), en el ἄπειρον (àpeiron) o indeterminat (Anaximandre) o en l'aire (Anaxímenes). Amb això iniciaven una investigació de la naturalesa d'índole «material» (encara que aquest terme no és molt adequat, ja que la noció del material no existia en aquella època, i molt menys com a oposada a alguna cosa «espiritual»). Els pitagòrics, en canvi, en intentar trobar un principi ordinador, que van creure trobar en el nombre, o en l'oposició entre el límit i l'il·limitat, van enfocar la investigació des d'un punt de vista formal. Les forces d'atracció (amor) i repulsió (odi o discòrdia) de les quals parlava Empèdocles, poden considerar-se com la manifestació d'una investigació que començava a indagar causes eficients, mentre que la idea d'Anaxàgores, segons la qual tot estaria dirigit a una finalitat organitzada pel νοῦς, incorpora una perspectiva finalista o teleològica que seria rebutjada pels atomistes.

D'aquesta manera, el conjunt del pensament presocràtic va engendrar les bases de tot l'ulterior desenvolupament de la filosofia i de la ciència. La preocupació per la physis, la indagació de l'ésser, de l'esdevenir i del temps; la distinció entre aparença sensorial i una realitat merament intel·ligible, així com una inicial preocupació per temes morals (no tan desenvolupada com les altres indagacions, però present també entre els presocràtics com, per exemple, en Heràclit i els pitagòrics) són el conjunt d'aportacions fonamentals d'aquests pensadors.

Book3.gif Bibliografia bàsica.