Accions

Polis

De Wikisofia

Nom amb el qual es coneixen les ciutats-estat de l'antiga Grècia (πόλις), que van ser el marc on es va engendrar i va expandir la cultura hel·lènica fins al període hel·lenístic, posterior a Alexandre Magne, quan van perdre el seu caràcter autònom. Del terme polis deriva «política» (politiké, politeia), o art de governar la polis o la comunitat dels seus ciutadans (politai).

Temple de Zeus a Atenes

L'origen de les polis es remunta cap a la primera o segona meitat del segle VII aC, com un llarg procés de reorganització social posterior a la fi de l'antiga monarquia micènica, moment en què es va produir la unificació entre uns nuclis urbans i el camp circumdant que creava l'estructura típica de les polis. En general, la majoria de les primeres polis es van crear en els emplaçaments d'anteriors ciutadelles micèniques. Generalment el nucli urbà es desplegava al peu d'una acròpoli que servia de refugi en cas de perill. Aquest nucli urbà estava envoltat de camps (terres cíviques o χώρα), els més fèrtils es dedicaven a l'agricultura i eren de propietat privada, mentre que els terrenys menys fèrtils, generalment de propietat comunitària, es dedicaven al pasturatge. La majoria de les polis estaven situades bastant prop del mar, però el port habitualment constituïa un nucli urbà diferent. Malgrat compartir molts trets en comú, cada polis tenia la seva pròpia constitució política i diferents formes de regir-se, que podien ser des de la democràcia, fins a la tirania, passant per l'oligarquia, la timocràcia o la monarquia. Per una altra costat, deixant apart els esclaus, que mancaven completament de drets polítics i estaven privats de llibertat, tampoc els estrangers podien tenir drets (encara que sí llibertat), i especialment els estava vedada la possibilitat d'adquirir béns immobles en una polis que no fos la seva. En general, tampoc gaudien de plens drets polítics les dones ni els menors. La ciutadania s'adquiria per naixement, i es vinculava a algun dels genos o fratrias, però solament s'era plenament ciutadà si es participava directament i activament en la gestió de la vida pública (com ho recalca Aristòtil en diverses ocasions).

En la història de la filosofia s'ha assenyalat l'important paper de les polis i de la seva estructura urbanística presidida per l'àgora o centre de reunió i de parlament entre els habitants, com un dels elements que van coadjuvar al desenvolupament d'una forma de pensament que va superar els límits dels relats mítics, de les antigues teogonies i del pensament dogmàtic presidit per les creences religioses del pensament oriental, i que va engendrar un pensament crític i antidogmàtic que ja es mostra des dels primers presocràtics. Per tot això, s'ha dit que la raó grega apareix com a filla de la polis (veg. del mite al logos).

Plató

En tant que la polis era el marc de desenvolupament humà, econòmic, cultural i intel·lectual, la reflexió sobre el desenvolupament, les funcions, la destinació, la composició i les formes de govern d'aquestes polis va passar a constituir-se en centre de la reflexió filosòfica, especialment amb Plató que, en la seva República (terme que és la traducció llatina de l'obra grega denominada Politeia) i en les Lleis, intenta definir com ha de ser la polis ideal, i que en el Timeu relaciona amb el conjunt del cosmos. També Aristòtil es va ocupar d'aquestes qüestions, tant en l'Ètica a Nicòmac, com en la seva Política. Igualment els estoics van reflexionar sobre la polis, però en el context del període hel·lenístic, marcat per la desaparició del paper d'aquestes, van estendre la seva reflexió al conjunt del cosmos i van crear l'ideal cosmopolita: el cosmos com a polis comuna.