Accions

Nomos

De Wikisofia

(del grec νόμος, nomos, que originàriament es relacionava amb németai, quelcom que és repartit o distribuït equitativament, i que pressuposa un subjecte que reparteix o distribueix)

Primitivament, significava repartiment equitatiu. Posteriorment, aquest terme va venir a significar llei, usos, costums o normes, dispensades a partir d'alguna entitat (que pot ser cada poble, l'estat o els déus) que les legitima o els confereix sentit.

La reflexió sobre l'origen i el fonament de les lleis i normes es va iniciar ja des dels orígens de la filosofia grega. Per a Heràclit, per exemple, que acceptava una única font dispensadora de sentit (el logos), els nomoi procedeixen d'una única llei eterna. Però en l'època dels sofistes, la noció de nómos es va oposar taxativament a la de physis (φύσις), com l'artificial al natural, o com el que és fruit d'una mera convenció al que és necessari. El significat d'artificialitat aplicat al terme nómos el trobem ja en Empèdocles i Demòcrit, per a qui les qualitats sensibles existeixen només en el nómos. Però per als sofistes, especialment Antifont, Hípies i Gòrgies, aquest terme no designa simplement l'artificial, sinó les lleis, els costums i les normes. De manera que l'oposició entre nómos i physis ja no és la mera oposició general entre l'artificial i el natural, com en Demòcrit o Empèdocles, sinó que es refereix a l'oposició entre el que és per convenció, en l'esfera del polític, social i del legal, i el que és pròpiament natural. Per νόμος entenien fonamentalment:

a) els usos i costums basats en creences tradicionals i convencionals sobre el que és just, i

b) les lleis aprovades, que eleven aquells usos i costums a la categoria d'obligacions, vigilades per l'autoritat de l'Estat. D'aquesta manera, assenyalaven que l'origen i el fonament de tota llei no era més que una sèrie de costums o usos originats per mera convenció, o per la conveniència de grups socials que s'havien imposat sobre els altres. (Concepció que enllaçava amb la del contracte social com a origen de la societat).

Per als sofistes esmentats, i especialment per a Trasímac, Cal·licles i Antifont, el nómos tiranitza a l'home i, moltes vegades, l'obliga a actuar contra la naturalesa (contra la physis), dels altres homes i contra la pròpia naturalesa. Al nómos o lleis convencionals oposen l'únic dret veritable, el que té com a fonament la mateixa naturalesa. No obstant això, no tots els sofistes estaven en contra de l'acceptació i legitimació del nómos doncs Protàgores i Críties, per exemple, sostenien una concepció del progrés de la humanitat basada en la necessitat de les lleis per a treure a la humanitat primitiva de la barbàrie i convertir-la en civilitzada.

Sòcrates i Plató, en canvi, tornen a considerar l'existència d'una fonamentació de les lleis, més enllà de la mera convenció. Plató considera que, si bé és cert que les lleis són producte de la ment humana, també la mateixa physis, en tant que producte del demiürg diví, té el seu fonament en un «dispensador» i, per tant, segueix tenint caràcter de nómos. A partir d'Aristòtil es torna a considerar la diferència entre el dret d'origen natural i el dret positiu o instituït per l'home, i s'assenyala que aquest no ha d'atemptar contra aquell. Posteriorment la tradició jusnaturalista insistirà en el fonament natural de les lleis.