Accions

Coneixement, classes de

De Wikisofia

 Hi ha diverses maneres de classificar els tipus de coneixement. Si «coneixement» s'entén en un sentit ampli, com a captació de l'objecte per part del subjecte, es distingeix, segons l'ordre o nivell en el fet que aquesta captació es produeix, entre coneixement sensible i coneixement intel·lectual.

El coneixement sensible és la simple recepció passiva –des d'un punt de vista epistemològic general– de les dades objectives, o dades sensorials, mitjançant la sensació, que suposa la captació de l'estímul adequat per a convertir-ho en unitats més àmplies i activament integrades, que es coneixen com a percepció. Perceben tant els animals com l'home, però la percepció humana està directament relacionada amb el pensament.

El coneixement intel·lectual, que pot anomenar-se també pensament, és la captació de l'objecte mitjançant una imatge mental, normalment anomenada concepte. La recepció passiva de la sensibilitat és ara elaboració activa de les dades ofertes pels sentits, als quals s'uneixen els pensaments. Sensibilitat i enteniment, a part de dos tipus o nivells de coneixement, són també «fonts del coneixement», i no fonts independents sinó integrades, en l'home, en un mateix procés del conèixer: «sense sensibilitat cap objecte ens seria donat i, sense enteniment, cap seria pensat. Els pensaments sense contingut són buits; les intuïcions sense conceptes són cegues» (veg. text).

Pot també distingir-se entre coneixement directe, o immediat, i coneixement indirecte o mediat. En el coneixement immediat, el subjecte coneix sense la mediació de res, o sense que sigui necessari un coneixement anterior. No hi ha cap inferència en el procés de conèixer. Aquesta immediatesa es coneix pel nom d'intuïció. Aquesta pot ser sensible o intel·lectual. La intuïció sensible consisteix en la captació immediata de les dades dels sentits sense intervenció de cap procés intermedi: les coses es coneixen per experiència (externa o interna) immediata. Si s'afegeix que no hi ha una altra forma de conèixer que aquesta, tenim la tesi de l'empirisme. La intuïció racional planteja el principi general que els veritables objectes de coneixement no són les coses, sinó les idees o els conceptes. Pel mateix, el veritable coneixement suposa la captació immediata d'aquestes idees o conceptes. És la tesi del racionalisme, en les seves diverses facetes, des de Plató a Descartes i els seus epígons, passant per Plotí i sant Agustí. Kant no reconeix una altra intuïció que la sensible. Però l'idealisme alemany posterior propugna certa intuïció intel·lectual, així com Schopenhauer. Altres autors defensen la captació immediata intel·lectual de les diverses classes de valors a través del sentiment religiós (Schleiermacher), dels sentiments i les emocions (Max Scheler) o la intuïció de la vida (Dilthey, Nietzsche), o dels objectes de la metafísica (Bergson), o de les essències (Husserl). Però, en principi, totes les diverses formes d'intuïcionisme intel·lectual o vital són diverses manifestacions d'irracionalisme.

La tendència és eliminar de l'epistemologia qualsevol tret d'irracionalitat intuïcionista. En el coneixement mediat o directe, anomenat també discursiu, conèixer és una inferència, raó per la qual suposa sempre una mediació entre el subjecte i l'objecte. Fora de la sensibilitat no es coneix sinó per mitjà de conceptes, i aquests suposen inferències i abstraccions, no intuïcions. Es distingeix, igualment, entre coneixement a priori i a posteriori. El coneixement a priori pot entendre's com a independència, o precedència temporal, respecte de l'experiència, o com a independència lògica, és a dir, validesa del coneixement independentment de l'experiència. El racionalisme va sostenir aquest tipus de a priori temporal amb la seva teoria de les idees innates. En general, pot dir-se que, des de Plató, qualsevol proposició necessària, coneguda per l'enteniment independentment de l'experiència, és una forma de a priori. Kant va sostenir la necessitat de l'a priori lògic, com a forma del coneixement, no com a contingut primerament conegut en el temps, sinó com a justificació de la seva validesa: de la seva universalitat i necessitat.

En la història de la filosofia, amb tot, hi ha altres «a prioris» cognoscitius, d'influx kantià, encara que no entesos com a constitucions (transcendentals) de l'objecte. Normalment es rebutja la concepció ingènua del coneixement, com a simple receptivitat passiva o reflex especular, o tabula rasa, i se suposa algun tipus d'activitat productora del coneixement per part del subjecte, independent d'alguna forma de l'experiència. Així, per exemple, en aquest sentit cal entendre les exigències, en la fenomenologia de Husserl, de l'aportació de la pròpia consciència, o el mateix condicionament cultural del saber humà, segons Max Scheler, o els plantejaments més recents de la sociologia del coneixement. La discussió teòrica sobre la necessitat d'algun tipus de coneixement a priori continua també en els autors influïts pel positivisme lògic, que rebutgen qualsevol coneixement a priori de l'experiència i sostenen que l'únic coneixement a priori són les tautologies. En filosofia de la ciència, la distinció entre el teòric i l'observacional i el supòsit que els termes observacionals estan «carregats de teoria» recorda la distinció entre analític i sintètic. Popper mateix no té inconvenient a admetre certa similitud entre la seva teoria del coneixement com a «teoria del reflector» (vegeu referència) i el punt de vista kantià, així com la necessitat de certs aprioris biològics en l'àmbit del coneixement.