Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Personalisme»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "[[lliberteu" a "[[llibertat")
m (Text de reemplaçament - "[[un altre, el" a "[[altre, l'")
Línia 19: Línia 19:
 
d) En la tradició del terme, tal com va ser formulat per Schleiermacher, manté l'oposició al panteisme, i proclama la impossibilitat de reduir la persona al tot.
 
d) En la tradició del terme, tal com va ser formulat per Schleiermacher, manté l'oposició al panteisme, i proclama la impossibilitat de reduir la persona al tot.
  
i) Assumeix l'antropologia cristiana: concep a Déu com ser personal; a l'[[home|home]] com ser [[creació|creat]] a imatge i semblança de Déu i, per tant, amb un valor absolut. Per això, el personalisme sustenta que la relació interpersonal ha de basar-se en l'[[amor|amor]] al proïsme, ja que l'[[un altre, el|altre]] mai és un mitjà, sinó que és sempre una fi en si mateix.
+
i) Assumeix l'antropologia cristiana: concep a Déu com ser personal; a l'[[home|home]] com ser [[creació|creat]] a imatge i semblança de Déu i, per tant, amb un valor absolut. Per això, el personalisme sustenta que la relació interpersonal ha de basar-se en l'[[amor|amor]] al proïsme, ja que l'[[altre, l'|altre]] mai és un mitjà, sinó que és sempre una fi en si mateix.
  
 
Al costat de França, el personalisme europeu es va desenvolupar també a Espanya i a Itàlia. Posteriorment ha tingut un important desenvolupament a Sud-amèrica, amb autors com Helder Càmera i Paulo Freire.
 
Al costat de França, el personalisme europeu es va desenvolupar també a Espanya i a Itàlia. Posteriorment ha tingut un important desenvolupament a Sud-amèrica, amb autors com Helder Càmera i Paulo Freire.

Revisió del 23:20, 16 març 2015

Inicialment aquest terme va ser creat per Schleiermacher per oposar-se al panteisme i emfatitzar la creença en un Déu personal. Actualment designa un ampli corrent de pensament caracteritzada, en general, per donar una primacia al valor, la llibertat i l'autonomia de la persona per sobre de qualsevol altra realitat. És a dir, que concep a la persona com el principi ontològic des del qual ha de ser explicada la realitat, i a la qual aquesta ha de referir-se. En aquest últim sentit aquest terme va ser utilitzat per vegada primera per C. Renouvier en la seva obra El personalisme (1903), i a ell es remet l'origen del personalisme. No obstant això, no pot donar-se una definició o una caracterització unívoca d'aquest corrent, ja que el punt de partida és molt ampli i difús, i també ho són les diverses orientacions que reclamen aquesta denominació. Malgrat això, poden distingir-se dos corrents diferenciats en el personalisme modern:

a) la del personalisme americà, defensada per autors com J. Royce, B.P. Bowner, A. de C. Knudson, M.W. Calkins i que tenia com a òrgan d'expressió la revista Personalism editada per R.T. Flewelling, i

b) la del personalisme europeu, principalment francès, que s'inspira en corrents espiritualistes i en l'existencialisme d'arrel kierkegaardiana, i recull la influència d'autors com Bergson, Blondel, Maritain, Marcel i Berdiaev.

Mentre el personalisme americà estava vinculat a corrents idealistes i neohegelianas, el personalisme europeu era aliè a aquestes influències i es vinculava directament a l'antropologia cristiana. En aquest sentit I. Mounier sostenia que la creixent desvinculació entre el pensament occidental i el cristianisme -influït pel paganisme de l'antiguitat i per la ciència moderna-, ha estat el gran enemic de la noció de persona, i aquesta influència s'ha perpetuat a través del racionalisme, de l'idealisme, del positivisme i del marxisme (veure text ).

I. Mounier

El personalisme francès, el màxim exponent del qual és l'esmentat I. Mounier, cofundador -juntament amb Jean Lacroix- de la revista Esprit, es va vertebrar al voltant d'aquesta publicació, que va tenir gran influència abans de la Segona Guerra Mundial i uns anys després (solament va deixar de publicar-se durant l'ocupació de França pels alemanys). El moviment personalista francès va sorgir com a reacció a la crisi política i econòmica dels anys trenta, i es va oposar tant al capitalisme salvatge i freturós de valors, com al comunisme marxista i als feixismes (veure text ). Les característiques fonamentals d'aquest personalisme són:

a) Oposició a tota classe de materialisme, ja que els personalistes sostenen la total irreductibilitat de la persona a fenòmens psicofísics materials encara que, en contra també de determinades formes d'espiritualisme, defensen que la persona no és només esperit, sinó que també és cos (veure text ).

b) Definició de la persona com «ser espiritual constituït com a tal per una forma de subsistència i d'independència en el seu ser, que manté aquesta subsistència mitjançant la seva adhesió a una jerarquia de valors lliurement adoptats, assimilats i viscuts en un compromís responsable i en una constant conversió; unifica així tota la seva activitat en la llibertat i desenvolupa, per afegiment, a impulsos d'actes creadors, la singularitat de la seva vocació.» (Veure text ).

c) Oposició a la hipostització del pensament (com en les filosofies idealistes, de Plató a Hegel), ja que aquest no pot entendre's separat de les persones.

d) En la tradició del terme, tal com va ser formulat per Schleiermacher, manté l'oposició al panteisme, i proclama la impossibilitat de reduir la persona al tot.

i) Assumeix l'antropologia cristiana: concep a Déu com ser personal; a l'home com ser creat a imatge i semblança de Déu i, per tant, amb un valor absolut. Per això, el personalisme sustenta que la relació interpersonal ha de basar-se en l'amor al proïsme, ja que l'altre mai és un mitjà, sinó que és sempre una fi en si mateix.

Al costat de França, el personalisme europeu es va desenvolupar també a Espanya i a Itàlia. Posteriorment ha tingut un important desenvolupament a Sud-amèrica, amb autors com Helder Càmera i Paulo Freire.