Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Causa»

De Wikisofia

m (bot: - causals, tot i que + causals, encara que)
 
(11 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
[[File:aristo01.gif|thumb|Aristòtil]]
+
[[File:aristo01.gif|thumb|<center>Aristòtil</center>]]
[[File:fbacon5.gif|thumb|F. Bacon]]
+
[[File:fbacon5.gif|thumb|<center>F. Bacon</center>]]
[[File:galil13.gif|thumb|Galileu Galilei]]
+
[[File:galil13.gif|thumb|<center>Galileo Galilei</center>]]
[[File:descar10.gif|thumb|René Descartes]]
+
[[File:descar10.gif|thumb|<center>R. Descartes</center>]]
[[File:newt10.gif|thumb|I. Newton]]
+
[[File:newt10.gif|thumb|<center>I. Newton</center>]]
(del llatí ''causa'', procés judicial, responsabilitat moral, que tradueix el grec αιτία, ''aitía'', en el seu doble sentit de responsabilitat i explicació, sobretot usat en plural: ''aitiai''). En general, l'acció capaç de produir alguna cosa, que anomenem efecte o resultat, o allò que és la raó que alguna cosa ocorri. En l'àmbit filosòfic, és concebuda com un dels termes d'una [[relació|relació]] (la de [[causalitat|causalitat]]) que explica l'existència d'un terme per la de l'altre: A és causa de B, si la presència d'A explica la presència o existència de B, noció que pot reforçar-se dient que l'existència d'A és suficient o necessària, o ambdues coses alhora, per a l'existència de B; aquesta relació, de fet, pot precisar-se de molt diverses maneres. En tot cas, en la nostra vida pràctica i en les explicacions racionals o en [[metodologia|metodologia]], usem el concepte de causa suposant alguna sort de [[necessitat|''necessitat'']] entre A i B. Així, som agents que actuem per obtenir les finalitats que ens proposem, aconseguint que el que considerem que és una causa porti a terme el seu efecte, i sabem també que hi ha coses que no podem aconseguir, perquè obeeixen a una impossibilitat física i, per tant, estan sotmeses a les seves causes naturals. La ciència, pel seu costat, pot definir els seus objectius com l'estudi i el coneixement de les causes dels [[fenomen|fenòmens]], que formula en explicacions causals, encara que pugui admetre's que no tota [[explicació|explicació]] científica és causal i, fins i tot, que no tot fenomen físic té una causa en sentit estricte.
+
(del llatí ''causa'', procés judicial, responsabilitat moral, que tradueix el grec αιτία, ''aitía'', en el seu doble sentit de responsabilitat i explicació, sobretot usat en plural: ''aitiai''). En general, l'acció capaç de produir alguna cosa, que anomenem efecte o resultat, o allò que és la raó que alguna cosa ocorri. En l'àmbit filosòfic, és concebuda com un dels termes d'una [[relació|relació]] (la de [[causalitat|causalitat]]) que explica l'existència d'un terme per la de l'altre: A és causa de B, si la presència d'A explica la presència o existència de B, noció que pot reforçar-se dient que l'existència d'A és suficient o necessària, o ambdues coses alhora, per a l'existència de B; aquesta relació, de fet, pot precisar-se de molt diverses maneres. En tot cas, en la nostra vida pràctica i en les explicacions racionals o en [[metodologia|metodologia]], usem el concepte de causa suposant alguna mena de [[necessitat|''necessitat'']] entre A i B. Així, som agents que actuem per a obtenir les finalitats que ens proposem, aconseguint que el que considerem que és una causa porti a terme el seu efecte, i sabem també que hi ha coses que no podem aconseguir, perquè obeeixen a una impossibilitat física i, per tant, estan sotmeses a les seves causes naturals. La ciència, pel seu costat, pot definir els seus objectius com l'estudi i el coneixement de les causes dels [[fenomen|fenòmens]], que formula en explicacions causals, encara que pugui admetre's que no tota [[explicació|explicació]] científica és causal i, fins i tot, que no tot fenomen físic té una causa en sentit estricte.
  
S'observen quatre fases històriques, segons [[Autor:Kuhn,_Thomas_Samuel|Kuhn]], en el desenvolupament del concepte causal aplicat a la ciència empírica. Durant l'Edat Mitjana, va prevaler la [[causa, teoria aristotèlica de la|teoria aristotèlica de la causa]]. Segons [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], qualsevol canvi de la [[naturalesa|naturalesa]] s'explica responent a la pregunta:'' Per què'' ha succeït aquest canvi? Les quatre maneres fonamentals de respondre tenen en compte la ''matèria'', la ''forma'', el ''agent'' o iniciador i la ''finalitat''. Després del [[Renaixement|Renaixement]], i durant el s. XVII, el concepte de causa es va restringir, sobretot per obra de [[Autor:Bacon, Francis|Bacon]], [[Autor:Galilei,_Galileu|Galileu]], [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]] i [[Autor:Newton, Isaac|Newton]], a l'explicació per la [[causa eficient|causa eficient]], desapareixent de la ciència l'interès per les causes finals i reduint la noció de matèria i forma a la de partícules materials dotades de moviment. Sorgeix així l'explicació (causal) [[mecanicisme|mecanicista]], que al llarg del s. XVIII s'aplica a tots els fenòmens (electricitat, magnetisme, calor, etc.), i els redueix als principis newtonians. En el s. XIX, encara que es va mantenir la importància de l'explicació mecanicista dels fenòmens, va disminuir l'interès per la causa física (integrada per la fusió de la causa material i eficient d'Aristòtil) i va augmentar l'interès per la formulació matemàtica de les lleis que seguien els fenòmens: aquests s'explicaven deduint-los d'equacions diferencials més les condicions físiques inicials. És a dir, la formulació (la forma) matemàtica explicava suficientment el món físic.
+
S'observen quatre fases històriques, segons [[Autor:Kuhn,_Thomas_Samuel|Kuhn]], en el desenvolupament del concepte causal aplicat a la ciència empírica. Durant l'edat mitjana, va prevaler la [[causa, teoria aristotèlica de la|teoria aristotèlica de la causa]]. Segons [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], qualsevol canvi de la [[naturalesa|naturalesa]] s'explica responent a la pregunta:'' Per què'' ha succeït aquest canvi? Les quatre maneres fonamentals de respondre tenen en compte la ''matèria'', la ''forma'', l{{'}}''agent'' o iniciador i la ''finalitat''. Després del [[Renaixement|Renaixement]], i durant el s. XVII, el concepte de causa es va restringir, sobretot per obra de [[Autor:Bacon, Francis|Bacon]], [[Autor:Galilei,_Galileu|Galileu]], [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]] i [[Autor:Newton, Isaac|Newton]], a l'explicació per la [[causa eficient|causa eficient]], desapareixent de la ciència l'interès per les causes finals i reduint la noció de matèria i forma a la de partícules materials dotades de moviment. Sorgeix així l'explicació (causal) [[mecanicisme|mecanicista]], que al llarg del s. XVIII s'aplica a tots els fenòmens (electricitat, magnetisme, calor, etc.), i els redueix als principis newtonians. En el s. XIX, encara que es va mantenir la importància de l'explicació mecanicista dels fenòmens, va disminuir l'interès per la causa física (integrada per la fusió de la causa material i eficient d'Aristòtil) i va augmentar l'interès per la formulació matemàtica de les lleis que seguien els fenòmens: aquests s'explicaven deduint-los d'equacions diferencials més les condicions físiques inicials. És a dir, la formulació (la forma) matemàtica explicava prou el món físic. (No obstant això, cal tenir en compe l'antiga crítica de [[Autor:Sext Empíric|Sext Empíric]] a la noció de causa. [[Recurs:Sext_Empíric:_crítica_a_la_noció_de_causa|Veg. text]].
  
 
El s. XX suposa un nou canvi. Per a l'explicació dels fenòmens físics no pot donar-se primacia a cap aspecte parcial. D'altra banda, han aparegut noves nocions fonamentals que han d'entrar en l'explicació dels fenòmens. Així, el concepte de [[camp|camp]] de forces o d'energia espacialment distribuïda entorn dels cossos, que replanteja la qüestió de  l'[[acció a distància|acció a distància]] (entre la causa i el seu efecte) i on no són adequades les explicacions de tipus mecanicista (és l'energia la que es relaciona amb el moviment, no la matèria), les noves propietats de la matèria atòmica només descriptibles matemàticament; la teoria de la relativitat especial, que imposa limitacions a l'explicació causal per a successos massa propers espaciotemporalment, atès que cap procés causal pot ser més veloç que la llum; la física quàntica, en la qual el [[principi d'indeterminació|principi d'indeterminació]] del món subatòmic i el de complementarietat per les [[atomisme|partícules elementals]] determina que hagi de parlar-se de lleis estadístiques i d'explicacions de tipus probabilístic: tot això obliga a un replantejament de la noció de causa i a la negació fins i tot que la [[causalitat|causalitat]] sigui una relació universal present en tots els fenòmens del món físic.
 
El s. XX suposa un nou canvi. Per a l'explicació dels fenòmens físics no pot donar-se primacia a cap aspecte parcial. D'altra banda, han aparegut noves nocions fonamentals que han d'entrar en l'explicació dels fenòmens. Així, el concepte de [[camp|camp]] de forces o d'energia espacialment distribuïda entorn dels cossos, que replanteja la qüestió de  l'[[acció a distància|acció a distància]] (entre la causa i el seu efecte) i on no són adequades les explicacions de tipus mecanicista (és l'energia la que es relaciona amb el moviment, no la matèria), les noves propietats de la matèria atòmica només descriptibles matemàticament; la teoria de la relativitat especial, que imposa limitacions a l'explicació causal per a successos massa propers espaciotemporalment, atès que cap procés causal pot ser més veloç que la llum; la física quàntica, en la qual el [[principi d'indeterminació|principi d'indeterminació]] del món subatòmic i el de complementarietat per les [[atomisme|partícules elementals]] determina que hagi de parlar-se de lleis estadístiques i d'explicacions de tipus probabilístic: tot això obliga a un replantejament de la noció de causa i a la negació fins i tot que la [[causalitat|causalitat]] sigui una relació universal present en tots els fenòmens del món físic.
Línia 13: Línia 13:
 
Tradicionalment, la noció de causa s'ha relacionat directament amb la de [[llei de la naturalesa, llei natural|llei de la naturalesa]] i amb la de [[determinisme|determinisme]]. Per les raons adduïdes, la noció de causa s'interpreta, en l'actualitat, en [[filosofia de la ciència|filosofia de la ciència]], com un tipus d'[[explicació científica|explicació científica]] o com una llei causal.
 
Tradicionalment, la noció de causa s'ha relacionat directament amb la de [[llei de la naturalesa, llei natural|llei de la naturalesa]] i amb la de [[determinisme|determinisme]]. Per les raons adduïdes, la noció de causa s'interpreta, en l'actualitat, en [[filosofia de la ciència|filosofia de la ciència]], com un tipus d'[[explicació científica|explicació científica]] o com una llei causal.
  
 +
 +
<div class='mw-collapsible'>
 +
<center>'''Termes relacionats'''</center>
 +
<div class='mw-collapsible-content'>
 +
 +
[[causa aequat effectum|''causa aequat effectum'']]
 +
 +
[[causa material]]
 +
 +
[[causa formal]]
 +
 +
[[causa eficient|causa eficient]]
 +
 +
[[causa final]]
 +
 +
[[causa immanent|causa immanent]]
 +
 +
[[causa instrumental|causa instrumental]]
 +
 +
[[causa primera|causa primera]]
 +
 +
[[causa sui|''causa sui'']]
 +
 +
[[causa, teoria aristotèlica de la|causa, teoria aristotèlica de la]]
 +
 +
[[causalitat|causalitat]]
 +
 +
[[causalitat i determinisme|causalitat i determinisme]]
 +
 +
[[principi de causalitat|causalitat, principi de]]
 +
 +
</div></div>
 
   
 
   
[[causa: termes relacionats|Veure termes relacionats.]]
+
 
 +
[[causa: termes relacionats|Vegeu termes relacionats.]]
  
 
{{Etiqueta
 
{{Etiqueta

Revisió de 13:40, 27 set 2018

Aristòtil
F. Bacon
Galileo Galilei
R. Descartes
I. Newton

(del llatí causa, procés judicial, responsabilitat moral, que tradueix el grec αιτία, aitía, en el seu doble sentit de responsabilitat i explicació, sobretot usat en plural: aitiai). En general, l'acció capaç de produir alguna cosa, que anomenem efecte o resultat, o allò que és la raó que alguna cosa ocorri. En l'àmbit filosòfic, és concebuda com un dels termes d'una relació (la de causalitat) que explica l'existència d'un terme per la de l'altre: A és causa de B, si la presència d'A explica la presència o existència de B, noció que pot reforçar-se dient que l'existència d'A és suficient o necessària, o ambdues coses alhora, per a l'existència de B; aquesta relació, de fet, pot precisar-se de molt diverses maneres. En tot cas, en la nostra vida pràctica i en les explicacions racionals o en metodologia, usem el concepte de causa suposant alguna mena de necessitat entre A i B. Així, som agents que actuem per a obtenir les finalitats que ens proposem, aconseguint que el que considerem que és una causa porti a terme el seu efecte, i sabem també que hi ha coses que no podem aconseguir, perquè obeeixen a una impossibilitat física i, per tant, estan sotmeses a les seves causes naturals. La ciència, pel seu costat, pot definir els seus objectius com l'estudi i el coneixement de les causes dels fenòmens, que formula en explicacions causals, encara que pugui admetre's que no tota explicació científica és causal i, fins i tot, que no tot fenomen físic té una causa en sentit estricte.

S'observen quatre fases històriques, segons Kuhn, en el desenvolupament del concepte causal aplicat a la ciència empírica. Durant l'edat mitjana, va prevaler la teoria aristotèlica de la causa. Segons Aristòtil, qualsevol canvi de la naturalesa s'explica responent a la pregunta: Per què ha succeït aquest canvi? Les quatre maneres fonamentals de respondre tenen en compte la matèria, la forma, l'agent o iniciador i la finalitat. Després del Renaixement, i durant el s. XVII, el concepte de causa es va restringir, sobretot per obra de Bacon, Galileu, Descartes i Newton, a l'explicació per la causa eficient, desapareixent de la ciència l'interès per les causes finals i reduint la noció de matèria i forma a la de partícules materials dotades de moviment. Sorgeix així l'explicació (causal) mecanicista, que al llarg del s. XVIII s'aplica a tots els fenòmens (electricitat, magnetisme, calor, etc.), i els redueix als principis newtonians. En el s. XIX, encara que es va mantenir la importància de l'explicació mecanicista dels fenòmens, va disminuir l'interès per la causa física (integrada per la fusió de la causa material i eficient d'Aristòtil) i va augmentar l'interès per la formulació matemàtica de les lleis que seguien els fenòmens: aquests s'explicaven deduint-los d'equacions diferencials més les condicions físiques inicials. És a dir, la formulació (la forma) matemàtica explicava prou el món físic. (No obstant això, cal tenir en compe l'antiga crítica de Sext Empíric a la noció de causa. Veg. text.

El s. XX suposa un nou canvi. Per a l'explicació dels fenòmens físics no pot donar-se primacia a cap aspecte parcial. D'altra banda, han aparegut noves nocions fonamentals que han d'entrar en l'explicació dels fenòmens. Així, el concepte de camp de forces o d'energia espacialment distribuïda entorn dels cossos, que replanteja la qüestió de l'acció a distància (entre la causa i el seu efecte) i on no són adequades les explicacions de tipus mecanicista (és l'energia la que es relaciona amb el moviment, no la matèria), les noves propietats de la matèria atòmica només descriptibles matemàticament; la teoria de la relativitat especial, que imposa limitacions a l'explicació causal per a successos massa propers espaciotemporalment, atès que cap procés causal pot ser més veloç que la llum; la física quàntica, en la qual el principi d'indeterminació del món subatòmic i el de complementarietat per les partícules elementals determina que hagi de parlar-se de lleis estadístiques i d'explicacions de tipus probabilístic: tot això obliga a un replantejament de la noció de causa i a la negació fins i tot que la causalitat sigui una relació universal present en tots els fenòmens del món físic.

Tradicionalment, la noció de causa s'ha relacionat directament amb la de llei de la naturalesa i amb la de determinisme. Per les raons adduïdes, la noció de causa s'interpreta, en l'actualitat, en filosofia de la ciència, com un tipus d'explicació científica o com una llei causal.



Vegeu termes relacionats.