Accions

Causa, teoria aristotèlica de la

De Wikisofia


Aristòtil

Primera formulació històrica d'una teoria de les causes, amb la qual Aristòtil intenta explicar el canvi que ocorre en les coses recorrent no a un principi material, com havia estat tradició entre els presocràtics, sinó a un conjunt sistemàtic de causes materials i no materials. Partint d'una consideració antropomòrfica sobre la manera com l'home produeix alguna cosa, es planteja les preguntes principals que poden fer-se sobre aquest tema: qui fa alguna cosa i per a què ho fa, i què és això i de què està fet o en què consisteix. Aquestes quatre expressions són les quatre diferents maneres amb les quals podem preguntar-nos el perquè d'una cosa, en el bé entès que aquest perquè no està simplement en la ment de qui pregunta, sinó que forma part de la constitució real de l'objecte. Els perquès pertanyen pròpiament al món, no a l'home; les causes els expliciten.

La causa, segons Aristòtil, pot considerar-se sota quatre aspectes:

  • com a allò a partir de què es produeix una cosa, la matèria (en grec hyle) de què es fa alguna cosa i que la cosa continua sent: el substrat (el «de què»);
  • com la forma, o el logos (λόγος), la substància o essència que es manifesta per la definició, el model, la idea o el paradigma (en grec εἶδος, eidos) de la cosa, és a dir, el principi organitzador i estructurador de la matèria que en íntima composició amb ella roman en la cosa (el «què»);
  • com l'agent o l'iniciador del canvi, el faedor, el responsable, l'origen (el «qui», el «per què»);
  • com el fi (en grec télos), la finalitat, l'objectiu cap al qual s'orienta la producció, amb la intenció de la qual es fa alguna cosa, el bé de la cosa (el «per a què»).

La tradició ha donat a aquests aspectes de les coses els noms de causa material, causa formal, causa eficient i causa final. Aristòtil aplica aquest model d'explicació causal tant al món natural com al món artificial, o de l'art. En aquest últim cas, per exemple, el constructor que construeix una casa és l'agent o iniciador del canvi dels materials o del substrat amb què inicia la construcció; en aquest cas, els maons, la pedra o la fusta. Aquests elements materials es troben en una pura passivitat receptiva, o potencialitat, respecte de la forma, idea arquitectònica o el model de construcció, que l'arquitecte anirà actualitzant, duent a terme, aplicant-la als materials i fins a l'espai o al volum de què disposa, amb el fi d'aconseguir un habitatge. Quan aquest model s'aplica al conjunt de coses naturals, la causa material perd importància (pel mer fet que una cosa natural sofreix molt diversos canvis, es fa difícilment comprensible quin és la seva causa material; el que veiem no és la matèria, sinó les successives organitzacions o estructuracions d'aquesta matèria), mentre que la causa eficient, la formal i la final convergeixen en una sola (l'espècie a què pertany l'ésser biològic).

La teoria aristotèlica de les causes, plenament acceptada durant tota l'edat mitjana, comença a ser rebutjada a partir del Renaixement, criticada sobretot per Galileu i Bacon. La desaparició de les quatre causes com a principis explicatius de la naturalesa ha d'emmarcar-se en el rebuig, en primer lloc, de l'autoritat d'Aristòtil en filosofia de la naturalesa i, en segon lloc, en la desaparició de la consideració organicista del món. Segons el mecanicisme naixent, en la nova imatge del món la causa formal i final es consideren estèrils, inobservables i no experimentables, mentre que la causa material queda immersa en l'explicació que la fílosofia corpuscular dóna dels fenòmens a partir de les partícules sotmeses a moviment, que es constitueixen en l'única causa (eficient) amb interès científic. A partir de llavors, es fa usual la interpretació de la causa com a causa eficient.


Vegeu termes relacionats.