Accions

Autor

Diferència entre revisions de la pàgina «Habermas, Jürgen»

De Wikisofia

m (bot: - universitat d'Heidelberg i, + universitat de Heidelberg i,)
 
(8 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 4: Línia 4:
 
|Cognom=Habermas
 
|Cognom=Habermas
 
}}
 
}}
Filòsof i sociòleg alemany, nascut a Düsseldorf, en 1929. «Premi Hegel 1973», atorgat per la ciutat de Stuttgart, professor de filosofia i sociologia de la universitat de Heidelberg i, des de 1982, de la de Francfort, és considerat el membre més destacat de la segona generació de filòsofs de  l'[[escola de Francfort|escola de Francfort]] i l'última gran figura de la tradició filosòfica que s'inspira en [[Autor:Marx, Karl|Marx]] i [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] per a una interpretació sociohistòrica del món actual ([[Recurs:cita Ureña|veg. citació]]). Després d'una primera etapa en què segueix molt directament els plantejaments de la [[teoria crítica|teoria crítica]] segons [[Autor:Horkheimer, Max|Horkheimer]] i [[Autor:Adorno, Theodor Wiesengrund|Adorno]], de qui va ser deixeble, renova aquesta mateixa teoria, mantenint la perspectiva d'oposició al [[cientifisme|cientificisme]] positivista i d'intent de transformació de la societat mitjançant la reflexió crítica, recolzant-se més que en la tradició idealista en la nova [[llenguatge, filosofia del|filosofia del llenguatge]]. Formula, així, la seva doctrina de la «situació ideal de diàleg» com a nucli de la seva teoria.
+
Filòsof i sociòleg alemany, nascut a Düsseldorf, en 1929. «Premi Hegel 1973», atorgat per la ciutat de Stuttgart, professor de filosofia i sociologia de la Universitat de Heidelberg i, des de 1982, de la de Frankfurt, és considerat el membre més destacat de la segona generació de filòsofs de  l'[[escola de Frankfurt|escola de Frankfurt]] i l'última gran figura de la tradició filosòfica que s'inspira en [[Autor:Marx, Karl|Marx]] i [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] per a una interpretació sociohistòrica del món actual ([[Recurs:cita Ureña|veg. citació]]). Després d'una primera etapa en què segueix molt directament els plantejaments de la [[teoria crítica|teoria crítica]] segons [[Autor:Horkheimer, Max|Horkheimer]] i [[Autor:Adorno, Theodor Wiesengrund|Adorno]], de qui va ser deixeble, renova aquesta mateixa teoria, mantenint la perspectiva d'oposició al [[cientisme|cientisme]] positivista i d'intent de transformació de la societat mitjançant la reflexió crítica, recolzant-se més que en la tradició idealista en la nova [[llenguatge, filosofia del|filosofia del llenguatge]]. Formula, així, la seva doctrina de la «situació ideal de diàleg» com a nucli de la seva teoria.
  
 
Tota ciència suposa una relació amb l'interès, ja que els interessos formen part constitutiva del [[coneixement|coneixement]] i de la [[raó|raó]]. Es distingeixen tres formes d'interès i, per aquesta raó, tres classes de ciències:
 
Tota ciència suposa una relació amb l'interès, ja que els interessos formen part constitutiva del [[coneixement|coneixement]] i de la [[raó|raó]]. Es distingeixen tres formes d'interès i, per aquesta raó, tres classes de ciències:
 
# les ''ciències empíriques ''([[ciències de la naturalesa|ciències de la naturalesa]]) segueixen l'interès tècnic de la raó regulat per  l'[[objectivitat|objectivitat]];
 
# les ''ciències empíriques ''([[ciències de la naturalesa|ciències de la naturalesa]]) segueixen l'interès tècnic de la raó regulat per  l'[[objectivitat|objectivitat]];
 
# les ''ciències històric-hermenèutiques ''([[ciències de l'esperit|ciències de l'esperit]] es corresponen amb l'interès pràctic que es regula per la [[intersubjectivitat|intersubjectivitat]], i
 
# les ''ciències històric-hermenèutiques ''([[ciències de l'esperit|ciències de l'esperit]] es corresponen amb l'interès pràctic que es regula per la [[intersubjectivitat|intersubjectivitat]], i
# les ''ciències emancipatives ''es vinculen a l'interès emancipador, a la reflexió crítica. D'aquestes últimes (i noves) ciències tracta la teoria crítica segons Habermas.  
+
# les ''ciències emancipatòries ''es vinculen a l'interès emancipador, a la reflexió crítica. D'aquestes últimes (i noves) ciències tracta la teoria crítica segons Habermas.  
L'alliberament-emancipació progressiva de l'home es duu a terme, ja segons la teoria crítica de la primera escola de Francfort, a través de la crítica a les [[ideologia|ideologies]] –crítica a la ciència i a la tècnica– i del recurs a la [[psicoanàlisi|psicoanàlisi]]; així la teoria deixa de ser mera teoria i coincideix amb la [[praxi|praxi]], doncs en tots dos casos coincideixen el coneixement (teòric) amb l'interès (pràctic): la crítica a la societat no consisteix en un mer comprendre, sinó a alliberar-se de les diverses formes injustes de dominació i, en la labor psicoanalítica, el simple comprendre és ja alliberament. Mai ha de separar-se la [[racionalitat|racionalitat]] de l'interès; la prova d'això està en el mateix [[llenguatge|llenguatge]]. Aquest suposa essencialment [[comunicació|comunicació]] i el diàleg constitueix la forma ideal de comunicació. I no hi ha possible situació de diàleg si els subjectes no es reconeixen mútuament la plena igualtat d'éssers lliures i responsables. La igualtat humana al fet que tendeix tota la tradició de l'[[idealisme|idealisme]] hegelià i del [[materialisme històric|materialisme històric]] apareix exigida com a situació radical i originària del diàleg: en el diàleg dels éssers lliures i autònoms sorgeix la [[idea|idea]]. La situació real, no obstant això, el diàleg real en la societat, no manifesta tal situació ideal; però la comprensió d'aquesta «situació ideal de diàleg» és la [[a priori |''a priori'']] del que cal partir i alguna cosa que «encara no» existeix, però que es percep com a l'única cosa que possibilita la «vida bona» i que els subjectes humans plenament lliures siguin capaços de comprensió: de [[intersubjectivitat|intersubjectivitat]]. A la ciència d'aquesta intersubjectivitat anomena Habermas «[[pragmàtica universal|pragmàtica universal]]».
+
L'alliberament-emancipació progressiva de l'home es duu a terme, ja segons la teoria crítica de la primera escola de Frankfurt, a través de la crítica a les [[ideologia|ideologies]] –crítica a la ciència i a la tècnica– i del recurs a la [[psicoanàlisi|psicoanàlisi]]; així la teoria deixa de ser mera teoria i coincideix amb la [[praxi|praxi]], doncs en tots dos casos coincideixen el coneixement (teòric) amb l'interès (pràctic): la crítica a la societat no consisteix en un mer comprendre, sinó a alliberar-se de les diverses formes injustes de dominació i, en la labor psicoanalítica, el simple comprendre és ja alliberament. Mai ha de separar-se la [[racionalitat|racionalitat]] de l'interès; la prova d'això està en el mateix [[llenguatge|llenguatge]]. Aquest suposa essencialment [[comunicació|comunicació]] i el diàleg constitueix la forma ideal de comunicació. I no hi ha possible situació de diàleg si els subjectes no es reconeixen mútuament la plena igualtat d'éssers lliures i responsables. La igualtat humana a què tendeix tota la tradició de l'[[idealisme|idealisme]] hegelià i del [[materialisme històric|materialisme històric]] apareix exigida com a situació radical i originària del diàleg: en el diàleg dels éssers lliures i autònoms sorgeix la [[idea|idea]]. La situació real, no obstant això, el diàleg real en la societat, no manifesta tal situació ideal; però la comprensió d'aquesta «situació ideal de diàleg» és la [[a priori |''a priori'']] del que cal partir i alguna cosa que «encara no» existeix, però que es percep com a l'única cosa que possibilita la «vida bona» i que els subjectes humans plenament lliures siguin capaços de comprensió: d'[[intersubjectivitat|intersubjectivitat]]. A la ciència d'aquesta intersubjectivitat l'anomena Habermas «[[pragmàtica universal|pragmàtica universal]]».
 +
 
 +
Veg.[[Recurs:text de Habermas|text de Habermas]]
 +
 
 
{{ImatgePrincipal
 
{{ImatgePrincipal
 
|Imatge=habermas.gif
 
|Imatge=habermas.gif
Línia 55: Línia 58:
 
|Final=
 
|Final=
 
|Epoca2=
 
|Epoca2=
|Lloc=Francfort
+
|Lloc=Frankfurt
 
|Incert=No
 
|Incert=No
 
}}
 
}}

Revisió de 17:16, 18 nov 2019

Habermas.gif

Avís: El títol a mostrar «Jürgen Habermas» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Habermas, Jürgen».

Filòsof i sociòleg alemany, nascut a Düsseldorf, en 1929. «Premi Hegel 1973», atorgat per la ciutat de Stuttgart, professor de filosofia i sociologia de la Universitat de Heidelberg i, des de 1982, de la de Frankfurt, és considerat el membre més destacat de la segona generació de filòsofs de l'escola de Frankfurt i l'última gran figura de la tradició filosòfica que s'inspira en Marx i Hegel per a una interpretació sociohistòrica del món actual (veg. citació). Després d'una primera etapa en què segueix molt directament els plantejaments de la teoria crítica segons Horkheimer i Adorno, de qui va ser deixeble, renova aquesta mateixa teoria, mantenint la perspectiva d'oposició al cientisme positivista i d'intent de transformació de la societat mitjançant la reflexió crítica, recolzant-se més que en la tradició idealista en la nova filosofia del llenguatge. Formula, així, la seva doctrina de la «situació ideal de diàleg» com a nucli de la seva teoria.

Tota ciència suposa una relació amb l'interès, ja que els interessos formen part constitutiva del coneixement i de la raó. Es distingeixen tres formes d'interès i, per aquesta raó, tres classes de ciències:

  1. les ciències empíriques (ciències de la naturalesa) segueixen l'interès tècnic de la raó regulat per l'objectivitat;
  2. les ciències històric-hermenèutiques (ciències de l'esperit es corresponen amb l'interès pràctic que es regula per la intersubjectivitat, i
  3. les ciències emancipatòries es vinculen a l'interès emancipador, a la reflexió crítica. D'aquestes últimes (i noves) ciències tracta la teoria crítica segons Habermas.

L'alliberament-emancipació progressiva de l'home es duu a terme, ja segons la teoria crítica de la primera escola de Frankfurt, a través de la crítica a les ideologies –crítica a la ciència i a la tècnica– i del recurs a la psicoanàlisi; així la teoria deixa de ser mera teoria i coincideix amb la praxi, doncs en tots dos casos coincideixen el coneixement (teòric) amb l'interès (pràctic): la crítica a la societat no consisteix en un mer comprendre, sinó a alliberar-se de les diverses formes injustes de dominació i, en la labor psicoanalítica, el simple comprendre és ja alliberament. Mai ha de separar-se la racionalitat de l'interès; la prova d'això està en el mateix llenguatge. Aquest suposa essencialment comunicació i el diàleg constitueix la forma ideal de comunicació. I no hi ha possible situació de diàleg si els subjectes no es reconeixen mútuament la plena igualtat d'éssers lliures i responsables. La igualtat humana a què tendeix tota la tradició de l'idealisme hegelià i del materialisme històric apareix exigida com a situació radical i originària del diàleg: en el diàleg dels éssers lliures i autònoms sorgeix la idea. La situació real, no obstant això, el diàleg real en la societat, no manifesta tal situació ideal; però la comprensió d'aquesta «situació ideal de diàleg» és la a priori del que cal partir i alguna cosa que «encara no» existeix, però que es percep com a l'única cosa que possibilita la «vida bona» i que els subjectes humans plenament lliures siguin capaços de comprensió: d'intersubjectivitat. A la ciència d'aquesta intersubjectivitat l'anomena Habermas «pragmàtica universal».

Veg.text de Habermas