Accions

Absolut

De Wikisofia

La revisió el 12:20, 1 març 2015 per Jorcor (discussió | contribucions) (Text de reemplaçament - "noúmeno" a "noümen")

 (del llatí absolutus, del verb absolvere, deslligat, lliure de, acabat)

Etimològicament, té el doble sentit del «perfecte» i l' «incondicionat». El terme -sustantivat- és introduït en la filosofia, a la fi del s. XVIII, pel idealisme alemany de Schelling i Hegel, especialment, encara que es considera que la filosofia de Spinoza - sobre la substància infinita- és la primera filosofia de l'absolut pròpiament dita. Conceptualment, s'oposa a tot quant és relatiu i s'aplica al que només depèn de si mateix per ser pensat i per existir; se li atribueix plenitud de sentit i no necessita més justificació que la que es dóna a si mateix, mentre que tota la resta -el relatiu- es justifica per relació a un absolut. Quan és entès com una entitat que es considera perfecta en qualsevol aspecte, se la identifica òbviament amb la divinitat.

Al llarg de la tradició filosòfica, es parla de l'absolut en un doble aspecte: epistemològic i ontològic. En el primer d'aquests aspectes, l'absolut és el fonament últim de tota possibilitat de conèixer i en el segon, el fonament últim de tota possibilitat de ser. Aquest doble aspecte apareix diversament destacat, en diferents maneres i mesures, ja des del començament de la filosofia occidental. En els presocràtics, es tracta de la pregunta pel «principi» o arkhé (ἀρχή). En la filosofia de Plató, l'absolut apareix per vegada primera, com a rerefons necessari de tot conèixer i de tot ser, en el caràcter de realitat aparti i primera de les idees en general i de la idea del , en particular, màxima realitat intel·ligible, que confereix intel·ligibilitat a les coses i capacitat de conèixer a l'ànima. En Aristòtil, el caràcter absolut de la causa primera es manifesta en la seva condició de primer motor que mou sense ser mogut i en la de suposar-la començament absolut de la sèrie, que evita el regressus in infinitum. El Bé platònic i la Primera Causa aristotèlica són, alhora, el ipsum esse subsistens de l' Escolàstica medieval, l'ésser que existeix en si, per si i per a si, i que és Déu com a fonament obligat de tot conèixer i de tot ser, i fins a de les doctrines semipanteístas del Renaixement, en les quals es parla de Déu com a coincidència absoluta de contraris. En el racionalisme de Descartes, l'absolut és la substància infinita, la bondat de la qual i perfecció garanteixen la solidesa del criteri de veritat. En Spinoza desapareix la transcendència de l'absolut i la substància infinita és alhora naturalesa. En Kant, l'absolut és una exigència de la raó humana en un doble sentit: com incondicionat, que no és objecte de coneixement objectiu i que serveix a manera de idea reguladora o horitzó inassolible (idees transcendentals) del coneixement per l'enteniment, i com noümen, o cosa en si, innaccesible a l'experiència i al coneixement teòric, però exigida per la raó humana com a condició última de la possibilitat d'un coneixement objectiu. La raó pràctica sap (per l'experiència de la llei moral) que hi ha una consciència incondicionada, que és la legisladora absoluta de tota moralitat; en aquesta subjectivitat creadora pren el seu punt de partida l' idealisme alemany. Per a Hegel, l'absolut és l'esdevenir de la idea i, perquè és sobretot resultat i final, és esperit absolut desenvolupat al llarg del temps: art, religió i filosofia. Nietzsche marca el contrapunt, en filosofia moderna, a la necessitat d'aquest rerefons de l'absolut: l'absolut no expressa el que és l'ésser; és si de cas una il·lusió que es produeix en la història de la filosofia, quan en realitat no hi ha més sentit de les coses que el que els assigna la voluntat de poder.