Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Absolut»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "noúmeno" a "noümen")
 
(22 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 2: Línia 2:
 
<small>(del llatí ''absolutus'', del verb ''absolvere'', deslligat, lliure de, acabat)</small>
 
<small>(del llatí ''absolutus'', del verb ''absolvere'', deslligat, lliure de, acabat)</small>
  
Etimològicament, té el doble sentit del «perfecte» i l' «[[incondicionat|incondicionat]]». El terme -sustantivat- és introduït en la filosofia, a la fi del s. XVIII, pel [[idealisme|idealisme alemany]] de [[Autor:Schelling, Friedrich Wilhelm Joseph von|Schelling]] i [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], especialment, encara que es considera que la filosofia de [[Autor:Spinoza, Baruch d'|Spinoza]] - sobre la substància infinita- és la primera filosofia de l'absolut pròpiament dita. Conceptualment, s'oposa a tot quant és relatiu i s'aplica al que només depèn de si mateix per ser pensat i per existir; se li atribueix plenitud de sentit i no necessita més justificació que la que es dóna a si mateix, mentre que tota la resta -el relatiu- es justifica per relació a un absolut. Quan és entès com una [[entitat|entitat]] que es considera perfecta en qualsevol aspecte, se la identifica òbviament amb la divinitat.
+
Etimològicament, té el doble sentit del «perfecte» i l'«[[incondicionat|incondicionat]]». El terme –substantivat– és introduït en la filosofia, a la fi del s. XVIII, per l'[[idealisme|idealisme alemany]] de [[Autor:Schelling, Friedrich Wilhelm Joseph von|Schelling]] i [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], especialment, encara que es considera que la filosofia de [[Autor:Spinoza, Baruch d'|Spinoza]] –sobre la substància infinita– és la primera filosofia de l'absolut pròpiament dita. Conceptualment, s'oposa a tot el que és relatiu i s'aplica al que només depèn de si mateix per a ser pensat i per a existir; se li atribueix plenitud de sentit i no necessita més justificació que la que es dóna a si mateix, mentre que tota la resta –el relatiu– es justifica per relació a un absolut. Quan és entès com una [[entitat|entitat]] que es considera perfecta en qualsevol aspecte, se la identifica òbviament amb la divinitat.
  
Al llarg de la tradició filosòfica, es parla de l'absolut en un doble aspecte: epistemològic i ontològic. En el primer d'aquests aspectes, l'absolut és el fonament últim de tota possibilitat de conèixer i en el segon, el fonament últim de tota possibilitat de [[ser|ser]]. Aquest doble aspecte apareix diversament destacat, en diferents maneres i mesures, ja des del començament de la filosofia occidental. En els [[presocràtics|presocràtics]], es tracta de la pregunta pel «principi» o [[arkhé|''arkhé'']] (ἀρχή). En la filosofia de [[Autor:Plató|Plató]], l'absolut apareix per vegada primera, com a rerefons necessari de tot conèixer i de tot ser, en el caràcter de realitat aparti i primera de les [[idea|idees]] en general i de la idea del [[bé |bé]], en particular, màxima realitat intel·ligible, que confereix intel·ligibilitat a les coses i capacitat de conèixer a l'ànima. En [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], el caràcter absolut de la [[causa primera|causa primera]] es manifesta en la seva condició de [[primer motor|primer motor]] que mou sense ser mogut i en la de suposar-la començament absolut de la sèrie, que evita el [[regressió a l'infinit|''regressus in infinitum'']]. El Bé platònic i la Primera Causa aristotèlica són, alhora, el ''ipsum esse subsistens ''de l' [[escolàstica, escolasticisme|Escolàstica]] medieval, l'ésser que existeix en si, per si i per a si, i que és [[Déu|Déu]] com a fonament obligat de tot conèixer i de tot ser, i fins a de les doctrines semipanteístas del [[Renaixement|Renaixement]], en les quals es parla de Déu com a coincidència absoluta de [[contraris|contraris]]. En el [[racionalisme|racionalisme]] de [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], l'absolut és la substància infinita, la bondat de la qual i perfecció garanteixen la solidesa del [[veritat, criteri de|criteri de veritat]]. En [[Autor:Spinoza, Baruch d'|Spinoza]] desapareix la [[transcendència|transcendència]] de l'absolut i la substància infinita és alhora [[naturalesa|naturalesa]]. En [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], l'absolut és una exigència de la raó humana en un doble sentit: com [[incondicionat|incondicionat]], que no és objecte de coneixement objectiu i que serveix a manera de [[idees reguladores|idea reguladora]] o horitzó inassolible ([[idees transcendentals|idees transcendentals]]) del coneixement per l'enteniment, i com [[noümen|noümen]], o cosa en si, innaccesible a l'experiència i al coneixement teòric, però exigida per la raó humana com a condició última de la possibilitat d'un coneixement objectiu. La [[raó teòrica |raó pràctica]] sap (per l'experiència de la llei moral) que hi ha una [[consciència|consciència]] incondicionada, que és la legisladora absoluta de tota moralitat; en aquesta subjectivitat creadora pren el seu punt de partida l' [[idealisme|idealisme alemany]]. Per a [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], l'absolut és l'esdevenir de la [[idea|idea]] i, perquè és sobretot ''resultat'' i ''final'', és esperit absolut desenvolupat al llarg del temps: art, religió i filosofia. [[Autor:Nietzsche, Friedrich|Nietzsche]] marca el contrapunt, en filosofia moderna, a la necessitat d'aquest rerefons de l'absolut: l'absolut no expressa el que és l'ésser; és si de cas una il·lusió que es produeix en la història de la filosofia, quan en realitat no hi ha més sentit de les coses que el que els assigna la [[voluntat de poder|voluntat de poder]].
+
 
 +
Al llarg de la tradició filosòfica, es parla de l'absolut en un doble aspecte: [[Epistemologia|epistemològic]] i [[Ontologia|ontològic]]. En el primer d'aquests aspectes, l'absolut és concebut com el fonament últim de tota possibilitat de conèixer i en el segon, el fonament últim de tota possibilitat de [[Ésser_/_Ser|ser]]. Aquest doble aspecte apareix diversament destacat, en diferents maneres i mesures, ja des del començament de la filosofia occidental. En els [[presocràtics|presocràtics]], es tracta de la pregunta pel «principi» o [[arkhé|''arkhé'']] (ἀρχή). En la filosofia de [[Autor:Plató|Plató]], l'absolut apareix per primera vegada, com a rerefons necessari de tot conèixer i de tot ser, en el caràcter de realitat apart i primera de les [[idea|idees]] en general, i de la idea del [[bé |bé]], en particular, màxima realitat intel·ligible, que confereix intel·ligibilitat a les coses i capacitat de conèixer a l'ànima. En [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], el caràcter absolut de la [[causa primera|causa primera]] es manifesta en la seva condició de [[primer motor|primer motor]] que mou sense ser mogut i en la de suposar-la començament absolut de la sèrie, que evita el [[regressió a l'infinit|''regressus in infinitum'']].  
 +
 
 +
El [[]] platònic i la Primera Causa aristotèlica són, alhora, el ''ipsum esse subsistens ''de l'[[escolàstica, escolasticisme|Escolàstica]] medieval, l'ésser que existeix en si, per si i per a si, i que és [[Déu|Déu]] com a fonament obligat de tot conèixer i de tot ser, i fins de les doctrines semipanteistes del [[Renaixement|Renaixement]], en les quals es parla de Déu com a coincidència absoluta de [[contraris|contraris]]. De fet, però, va ser [[Autor:Nicolau de Cusa|Nicolau de Cusa]] en la seva obra ''La docta ignorància'' (1440) qui va atribuir a l'absolut un sentit [[Teologia|teològic]] i metafísic pel qual solament s'atribueix pròpiament a [[Déu]], en el sentit en què solament Déu és absolut, i, ensems, no hi pot haver ni acte ni potència ni forma que siguin absoluts que no siguin Déu.
 +
 
 +
En el [[racionalisme|racionalisme]] de [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], l'absolut és la substància infinita, la bondat de la qual i perfecció garanteixen la solidesa del [[veritat, criteri de|criteri de veritat]]. En [[Autor:Spinoza, Baruch d'|Spinoza]] desapareix la [[transcendència|transcendència]] de l'absolut i la substància infinita és alhora [[naturalesa|naturalesa]]. Així, per ell l'absolut qualifica ''la'' substància constituïda per una infinitat d'atributs.
 +
 
 +
En [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], l'absolut és una exigència de la raó humana en un doble sentit: com [[incondicionat|incondicionat]] <ref>l'incondicionat que es pensa en les tres idees de la raó: ànima, món i Déu (en l'apartat de la Dialèctica Transcendental de la ''Crítica de la Raó Pura''</ref>, que no és objecte de coneixement objectiu i que serveix a manera d'[[idees reguladores|idea reguladora]] o horitzó inassolible ([[idees transcendentals|idees transcendentals]]) del coneixement per l'enteniment, i com [[noümen|noümen]], o cosa en si, inaccessible a l'experiència i al coneixement teòric, però exigida per la raó humana com a condició última de la possibilitat d'un coneixement objectiu. La [[raó teòrica |raó pràctica]] sap (per l'experiència de la llei moral) que hi ha una [[consciència|consciència]] incondicionada, que és la legisladora absoluta de tota moralitat; en aquesta subjectivitat creadora pren el seu punt de partida l'[[idealisme|idealisme alemany]]. En aquest cas [[Autor:Fichte, Johann Gottlieb|Fichte]] segueix la línia de Kant, però traspassa el caràcter d'absolut al Jo pur <ref>a diferència de Kant, per a qui el jo transcendental només tenia una funció formal com a organitzador de l'experiència. El Jo Absolut de Fichte és absolut en la mesura en què es "posa" a si mateix en contraposició al "No-Jo" o naturalesa.</ref>
 +
 
 +
[[File:HegelAbsolut.jpg|thumb|<center>G. W. F. Hegel</center>]]
 +
Per a [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], l'absolut és l'esdevenir de la [[idea|idea]]. En la ''Fenomenologia de l'esperit'', <ref>on critica a Schelling, a qui acusa de misticisme, i qui hauria atribuït el caràcter d'absolut no al Jo de Fichte, sinó a la unitat indiferenciada entre el Jo i la Naturalesa, i al qual s'arriba, no per mitjà del raonament, sinó per la intuïció intel·lectual</ref> Hegel elabora una crítica de totes les formes en què la consciència humana es pot desenvolupar entre ella mateixa i el món natural i històric, en un procés [[Dialèctica|dialèctic]] que s'obre finalment a la perspectiva d'un saber absolut. Així l'absolut què és sobretot ''resultat'' i ''final''és [[esperit absolut]] desenvolupat al llarg del temps: art, religió i filosofia. Es tracta, doncs, d'una superació de la dualitat entre [[subjectivitat]] i [[objectivitat]], i el resultat final d'aquest desenvolupament dialèctic que traspassa les diferents fases dialèctiques [ja sigui com autoconeixement, ja sigui com a lògica (ciència del pensament pur on desemboca la idea absoluta), o com a ciència del real (ciència de la naturalesa i de l'esperit, on s'arriba a l'[[esperit absolut]])] és un resultat: l'absolut no és, doncs, un origen, sinó el resultat d'un procés dialèctic.
 +
 
 +
 
 +
[[Autor:Nietzsche, Friedrich|Nietzsche]] marca el contrapunt, en filosofia moderna, a la necessitat d'aquest rerefons de l'absolut: l'absolut no expressa el que és l'ésser; és si de cas una il·lusió que es produeix en la història de la filosofia, quan en realitat no hi ha més sentit de les coses que el que els assigna la [[voluntat de poder|voluntat de poder]].
 +
 
 +
----
 +
 
 +
<references>
 +
 
 +
</references>
  
 
{{Etiqueta
 
{{Etiqueta

Revisió de 18:01, 14 maig 2020

 (del llatí absolutus, del verb absolvere, deslligat, lliure de, acabat)

Etimològicament, té el doble sentit del «perfecte» i l'«incondicionat». El terme –substantivat– és introduït en la filosofia, a la fi del s. XVIII, per l'idealisme alemany de Schelling i Hegel, especialment, encara que es considera que la filosofia de Spinoza –sobre la substància infinita– és la primera filosofia de l'absolut pròpiament dita. Conceptualment, s'oposa a tot el que és relatiu i s'aplica al que només depèn de si mateix per a ser pensat i per a existir; se li atribueix plenitud de sentit i no necessita més justificació que la que es dóna a si mateix, mentre que tota la resta –el relatiu– es justifica per relació a un absolut. Quan és entès com una entitat que es considera perfecta en qualsevol aspecte, se la identifica òbviament amb la divinitat.


Al llarg de la tradició filosòfica, es parla de l'absolut en un doble aspecte: epistemològic i ontològic. En el primer d'aquests aspectes, l'absolut és concebut com el fonament últim de tota possibilitat de conèixer i en el segon, el fonament últim de tota possibilitat de ser. Aquest doble aspecte apareix diversament destacat, en diferents maneres i mesures, ja des del començament de la filosofia occidental. En els presocràtics, es tracta de la pregunta pel «principi» o arkhé (ἀρχή). En la filosofia de Plató, l'absolut apareix per primera vegada, com a rerefons necessari de tot conèixer i de tot ser, en el caràcter de realitat apart i primera de les idees en general, i de la idea del , en particular, màxima realitat intel·ligible, que confereix intel·ligibilitat a les coses i capacitat de conèixer a l'ànima. En Aristòtil, el caràcter absolut de la causa primera es manifesta en la seva condició de primer motor que mou sense ser mogut i en la de suposar-la començament absolut de la sèrie, que evita el regressus in infinitum.

El platònic i la Primera Causa aristotèlica són, alhora, el ipsum esse subsistens de l'Escolàstica medieval, l'ésser que existeix en si, per si i per a si, i que és Déu com a fonament obligat de tot conèixer i de tot ser, i fins de les doctrines semipanteistes del Renaixement, en les quals es parla de Déu com a coincidència absoluta de contraris. De fet, però, va ser Nicolau de Cusa en la seva obra La docta ignorància (1440) qui va atribuir a l'absolut un sentit teològic i metafísic pel qual solament s'atribueix pròpiament a Déu, en el sentit en què solament Déu és absolut, i, ensems, no hi pot haver ni acte ni potència ni forma que siguin absoluts que no siguin Déu.

En el racionalisme de Descartes, l'absolut és la substància infinita, la bondat de la qual i perfecció garanteixen la solidesa del criteri de veritat. En Spinoza desapareix la transcendència de l'absolut i la substància infinita és alhora naturalesa. Així, per ell l'absolut qualifica la substància constituïda per una infinitat d'atributs.

En Kant, l'absolut és una exigència de la raó humana en un doble sentit: com incondicionat [1], que no és objecte de coneixement objectiu i que serveix a manera d'idea reguladora o horitzó inassolible (idees transcendentals) del coneixement per l'enteniment, i com noümen, o cosa en si, inaccessible a l'experiència i al coneixement teòric, però exigida per la raó humana com a condició última de la possibilitat d'un coneixement objectiu. La raó pràctica sap (per l'experiència de la llei moral) que hi ha una consciència incondicionada, que és la legisladora absoluta de tota moralitat; en aquesta subjectivitat creadora pren el seu punt de partida l'idealisme alemany. En aquest cas Fichte segueix la línia de Kant, però traspassa el caràcter d'absolut al Jo pur [2]

G. W. F. Hegel

Per a Hegel, l'absolut és l'esdevenir de la idea. En la Fenomenologia de l'esperit, [3] Hegel elabora una crítica de totes les formes en què la consciència humana es pot desenvolupar entre ella mateixa i el món natural i històric, en un procés dialèctic que s'obre finalment a la perspectiva d'un saber absolut. Així l'absolut què és sobretot resultat i final; és esperit absolut desenvolupat al llarg del temps: art, religió i filosofia. Es tracta, doncs, d'una superació de la dualitat entre subjectivitat i objectivitat, i el resultat final d'aquest desenvolupament dialèctic que traspassa les diferents fases dialèctiques [ja sigui com autoconeixement, ja sigui com a lògica (ciència del pensament pur on desemboca la idea absoluta), o com a ciència del real (ciència de la naturalesa i de l'esperit, on s'arriba a l'esperit absolut)] és un resultat: l'absolut no és, doncs, un origen, sinó el resultat d'un procés dialèctic.


Nietzsche marca el contrapunt, en filosofia moderna, a la necessitat d'aquest rerefons de l'absolut: l'absolut no expressa el que és l'ésser; és si de cas una il·lusió que es produeix en la història de la filosofia, quan en realitat no hi ha més sentit de les coses que el que els assigna la voluntat de poder.


  1. l'incondicionat que es pensa en les tres idees de la raó: ànima, món i Déu (en l'apartat de la Dialèctica Transcendental de la Crítica de la Raó Pura
  2. a diferència de Kant, per a qui el jo transcendental només tenia una funció formal com a organitzador de l'experiència. El Jo Absolut de Fichte és absolut en la mesura en què es "posa" a si mateix en contraposició al "No-Jo" o naturalesa.
  3. on critica a Schelling, a qui acusa de misticisme, i qui hauria atribuït el caràcter d'absolut no al Jo de Fichte, sinó a la unitat indiferenciada entre el Jo i la Naturalesa, i al qual s'arriba, no per mitjà del raonament, sinó per la intuïció intel·lectual