Jürgen Habermas

Filòsof i sociòleg alemany, nascut a Düsseldorf, en 1929. «Premi Hegel 1973», atorgat per la ciutat de Stuttgart, professor de filosofia i sociologia de la Universitat de Heidelberg i, des de 1982, de la de Francfort, és considerat el membre més destacat de la segona generació de filòsofs de l'escola de Francfort i l'última gran figura de la tradició filosòfica que s'inspira en Marx i Hegel per a una interpretació sociohistòrica del món actual (veg. citació). Després d'una primera etapa en què segueix molt directament els plantejaments de la teoria crítica segons Horkheimer i Adorno, de qui va ser deixeble, renova aquesta mateixa teoria, mantenint la perspectiva d'oposició al cientisme positivista i d'intent de transformació de la societat mitjançant la reflexió crítica, recolzant-se més que en la tradició idealista en la nova filosofia del llenguatge. Formula, així, la seva doctrina de la «situació ideal de diàleg» com a nucli de la seva teoria.

Tota ciència suposa una relació amb l'interès, ja que els interessos formen part constitutiva del coneixement i de la raó. Es distingeixen tres formes d'interès i, per aquesta raó, tres classes de ciències:

1. les ciències empíriques (ciències de la naturalesa) segueixen l'interès tècnic de la raó regulat per l'objectivitat;
2. les ciències històric-hermenèutiques (ciències de l'esperit es corresponen amb l'interès pràctic que es regula per la intersubjectivitat, i
3. les ciències emancipatives es vinculen a l'interès emancipador, a la reflexió crítica. D'aquestes últimes (i noves) ciències tracta la teoria crítica segons Habermas.

L'alliberament-emancipació progressiva de l'home es duu a terme, ja segons la teoria crítica de la primera escola de Francfort, a través de la crítica a les ideologies –crítica a la ciència i a la tècnica– i del recurs a la psicoanàlisi; així la teoria deixa de ser mera teoria i coincideix amb la praxi, doncs en tots dos casos coincideixen el coneixement (teòric) amb l'interès (pràctic): la crítica a la societat no consisteix en un mer comprendre, sinó a alliberar-se de les diverses formes injustes de dominació i, en la labor psicoanalítica, el simple comprendre és ja alliberament. Mai ha de separar-se la racionalitat de l'interès; la prova d'això està en el mateix llenguatge. Aquest suposa essencialment comunicació i el diàleg constitueix la forma ideal de comunicació. I no hi ha possible situació de diàleg si els subjectes no es reconeixen mútuament la plena igualtat d'éssers lliures i responsables. La igualtat humana a què tendeix tota la tradició de l'idealisme hegelià i del materialisme històric apareix exigida com a situació radical i originària del diàleg: en el diàleg dels éssers lliures i autònoms sorgeix la idea. La situació real, no obstant això, el diàleg real en la societat, no manifesta tal situació ideal; però la comprensió d'aquesta «situació ideal de diàleg» és la a priori del que cal partir i alguna cosa que «encara no» existeix, però que es percep com a l'única cosa que possibilita la «vida bona» i que els subjectes humans plenament lliures siguin capaços de comprensió: de intersubjectivitat. A la ciència d'aquesta intersubjectivitat anomena Habermas «pragmàtica universal».

• Bibliografia:Obres de Jürgen Habermas