Mao Zedong

Polític revolucionari xinès. Va néixer a Shaoshan, a la província de Hunan. Fill de camperols, Mao va estar fortament impressionat en la seva joventut per la revolució russa i per la figura de Lenin. A Xangai va participar en el moviment revolucionari que va culminar amb la fundació del partit comunista xinès, en el qual va ingressar sent aviat un dels seus membres més destacats, i defensant la versió del marxisme de tipus leninista, que va adaptar a les condicions de la realitat social xinesa. En 1939 va iniciar la «llarga marxa» amb un exèrcit popular.

En 1940 va publicar Sobre la nova democràcia, obra en la qual va intentar conjuminar el marxisme-leninisme amb el nacionalisme xinès per a treure a la Xina del feudalisme i del colonialisme imperialista. A partir de llavors, i fins a la seva mort, va encapçalar el comunisme xinès que va triomfar amb la proclamació de la República Popular en 1949. En 1966 va encapçalar, ja en el si de la república comunista de la qual era president, la «revolució cultural», dominada per les seves concepcions filosòfiques exposades de manera resumida en una antologia de cites seves, coneguda com «el petit llibre vermell».

S'ha assenyalat que el marxisme de Mao integra alguns aspectes de les filosofies tradicionals xineses, especialment del taoisme i del confucionisme. Contrari a l'economicisme que imperava en la teoria soviètica «ortodoxa», va destacar la gran importància de la lluita ideològica. No negava la tesi clàssica de Marx i Engels segons la qual l'estructura econòmica és determinant de les estructures socials i de la superestructura ideològica, però proclamava la gran importància d'aquesta última, que es troba en relació dialèctica amb les seves bases materials. D'aquí la insistència en la revolució cultural, entesa com una reeducació dels hàbits i les normes de conducta que haurien de conduir a l'«home nou». En la seva obra coneguda com a Intervencions en el fòrum de Yenán sobre art i literatura (1942), va defensar una estètica basada en el «realisme socialista». Però la seva obra més influent va ser la titulada De la contradicció (1937), en la qual estudia la tesi marxista d'origen hegelià de la contradicció entesa com el motor de la dialèctica. Sosté que la contradicció social entre les classes antagòniques no pot resoldre's a la manera hegeliana com una reconciliació-superació, sinó que suposa l'extinció d'un dels dos pols contraposats. No obstant això, va matisar els diferents tipus i graus de contradiccions, i va establir una distinció entre contradicció principal i contradiccions secundàries, entre l'aspecte principal i l'aspecte secundari de la contradicció, i entre contradiccions antagòniques i contradiccions no antagòniques, regides per la llei del desenvolupament desigual de les contradiccions.

A la fi dels anys seixanta i començaments dels anys setanta, es va originar a diversos països europeus un moviment denominat «maoisme», que va començar a decaure en comprovar-se els resultats reals d'una revolució burocratitzada i absolutista. Al començament dels anys setanta, Mao va ser perdent gradualment poder i influència en la societat xinesa, que va culminar, poc després de la seva mort, en la denúncia en contra del culte a la seva personalitat que s'havia desenvolupat de forma gegantesca a la Xina.