Accions

Recurs

Althusser: autobiografia

De Wikisofia

 Autobiografia

Atès que tot home que intervé mitjançant l'acció –i aleshores considerava la intervenció filosòfica com una acció, en el que no m'equivocava– intervé sempre en una conjuntura per a modificar el seu curs, en quina conjuntura filosòfica em vaig veure portat doncs a «intervenir»?

Succeïa a França, com sempre ignorant de tot el que es fa més enllà de les seves fronteres. I jo, ignorant total, tant de Carnap, Russell, Frege, en conseqüència del positivisme lògic, com de Wittgenstein, i de la filosofia analítica anglesa. De Heidegger, només vaig llegir molt tardanament la Carta a Jean Beaufret sobre l'humanisme que no va deixar influir les meves tesis sobre l'antihumanisme teòric de Marx. Em veia doncs confrontat al que es llegia a França, és a dir Sartre, Merleau-Ponty, Bachelard i infinitament més tard Foucault, però especialment Cavaillès i Canguilhem. Després una mica de Husserl que ens transmetien tant Desanti (marxista husserlià) com Tran Duc Thao, la tesi de llicenciatura del qual m'enlluernava. De Husserl, mai vaig llegir més que les Meditacions cartesianes i la Crisi.

Mai he pensat com Sartre, per mil raons que explicaré un dia, que el marxisme pogués ser «la filosofia insuperable del nostre temps», a causa d'una bona raó que segueixo conservant. Sempre he cregut que Sartre, aquest esperit brillant, autor de prodigioses «novel·les filosòfiques» com L'ésser i el no-res i la Crítica de la raó dialèctica, no va comprendre mai res de Hegel ni de Marx ni, és clar, de Freud. Veia en ell, en el millor dels casos, a un d'aquells «filòsofs de la història» poscartesians i poshegelians que horroritzaven a Marx.

Certament, sabia per quines vies Hegel i Marx havien estat introduïts a França: per Kojevenikov (Kojève), emigrat rus encarregat d'altes responsabilitats en el ministeri d'economia. Un dia vaig anar a veure'l en el seu despatx ministerial per a convidar-lo a donar una conferència en l'École. Va venir: era un home de cara i pèl negre ple de picardies teòriques infantils. Vaig llegir tot el que havia escrit i molt aviat em vaig convèncer que ell –a qui tots, inclòs Lacan, havien escoltat apassionadament abans de la guerra– no havia comprès res, estrictament, ni de Hegel ni de Marx. [...]

No vaig comprendre com, si no és per la total ignorància francesa de Hegel, Kojève havia pogut fascinar fins a aquell punt als seus oïdors: Lacan, Bataille, Queneau i tants altres. Per contra, vaig concebre una estima infinita pel treball erudit i valerós d'un Hyppolite qui, en comptes d'interpretar a Hegel, s'acontentava a donar-li la paraula en la seva admirable traducció de La fenomenologia de l'esperit.

Heus aquí, doncs, en quina conjuntura filosòfica em trobava per haver de «pensar». Redactava, com ja he dit, una tesi sobre Hegel [...]. Em vaig adonar fàcilment que els «hegelians» francesos deixebles de Kojève no havien comprès res de Hegel. Per a convèncer-se bastava llegir el mateix Hegel. Tots ells s'havien quedat amb la lluita de l'amo i de l'esclau i en l'absurd total d'una «dialèctica de la Naturalesa». Fins i tot Bachelard, me'n vaig adonar per l'observació de la qual he parlat anteriorment, no havia comprès res. D'altra banda ell no tenia referent a això cap pretensió: no havia tingut temps de llegir-lo. Sobre Hegel, si més no a França, tot estava per a comprendre i explicar.

Per contra Husserl havia penetrat una mica entre nosaltres, a través de Sartre i Merleau. És sabuda la cèlebre anècdota explicada per Castor [Simone de Beauvoir]. Raymond Aron, el «gran amic i company» de Sartre, havia passat de 1928 a 1929 un any d'estudis a Berlín que l'havia instruït sobre l'auge del nazisme, però on havia digerit la pàl·lida filosofia i la sociologia alemanyes subjectivistes de la història. Aron torna a París i va a veure a Sartre i a Castor en el seu bistrot de guàrdia. Sartre està bevent un gran suc d'albercoc. I Aron que li diu: «El meu benvolgut company, he trobat a Alemanya una filosofia que et farà comprendre per què estàs assegut en aquest bistrot, i beus un suc d'albercoc, i per què això t'agrada». Aquella filosofia, era la de Husserl, naturalment, en la qual el seu antepredicatiu podia donar compte de tot, comprès el suc d'albercoc. Sembla que Sartre es va quedar estupefacte i es va posar a devorar a Husserl, i després el primer Heidegger. Ja es pot veure el que va passar en la seva obra: una apologia subjectivista i cartesiana del subjecte de l'existència contra l'objecte de l'essència, la primacia de l'existència sobre l'essència, etc. Però poc a veure amb la inspiració profunda de Husserl, ni de Heidegger, qui molt aviat prendria les seves distàncies en relació amb Sartre. Era més aviat una teoria cartesiana del cogito en el camp d'una fenomenologia generalitzada i per tant totalment deformada. Merleau, filòsof d'una profunditat molt diferent, seria per contra més fidel a Husserl, especialment quan va descobrir les obres del final, especialment Experiència i judici, [...].

Merleau, a diferència de Sartre, aquest novel·lista filosòfic a la manera de Voltaire però amb intransigència personal a la manera de Rousseau, era veritablement un gran filòsof, l'últim a França abans del gegant que és Derrida, però no era en absolut esclaridor ni sobre Hegel ni sobre Marx. [...]

Per aquesta raó no vaig tenir en filosofia, com vaig escriure en el pròleg de La revolució teòrica de Marx, cap autèntic mestre a excepció de Thao, que ens va deixar molt aviat per a tornar a Vietnam i finalment podrir-se allí en treballs d'escombrariaire i en la malaltia, sense medicaments.

El porvenir es largo, Ediciones Destino, Barcelona 1992, p. 235-241.

Original en castellà

Dado que todo hombre que interviene mediante la acción –y por aquel entonces consideraba la intervención filosófica como una acción, en lo que no me equivocaba– interviene siempre en una coyuntura para modificar su curso, ¿en qué coyuntura filosófica me vi llevado pues a «intervenir»?

Sucedía en Francia, como siempre ignorante de todo lo que se hace más allá de sus fronteras. Y yo, ignorante total, tanto de Carnap, Russell, Frege, en consecuencia del positivismo lógico, como de Wittgenstein, y de la filosofía analítica inglesa. De Heidegger, sólo leí muy tardíamente la Carta a Jean Beaufret sobre el humanismo que no dejó influir mis tesis sobre el antihumanismo teórico de Marx. Me veía pues confrontado a lo que se leía en Francia, es decir Sartre, Merleau-Ponty, Bachelard e infinitamente más tarde Foucault, pero en especial Cavaillès y Canguilhem. Luego un poco de Husserl que nos transmitían tanto Desanti (marxista husserliano) como Tran Duc Thao, cuya tesis de licenciatura me deslumbraba. De Husserl, nunca leí más que las Meditaciones cartesianas y la Crisis.

Nunca he pensado como Sartre, por mil razones que explicaré un día, que el marxismo pudiera ser «la filosofía insuperable de nuestro tiempo», a causa de una buena razón que sigo conservando. Siempre he creído que Sartre, ese espíritu brillante, autor de prodigiosas «novelas filosóficas» como El ser y la nada y la Crítica de la razón dialéctica, no comprendió nunca nada de Hegel ni de Marx ni, claro está, de Freud. Veía en él, en el mejor de los casos, a uno de aquellos «filósofos de la historia» poscartesianos y poshegelianos que horrorizaban a Marx.

Ciertamente, sabía por qué vías Hegel y Marx habían sido introducidos en Francia: por Kojevenikov (Kojève), emigrado ruso encargado de altas responsabilidades en el ministerio de economía. Un día fui a verle en su despacho ministerial para invitarle a dar una conferencia en la École. Vino: era un hombre de cara y pelo negro lleno de picardías teóricas infantiles. Leí todo cuanto había escrito y muy pronto me convencí de que él –a quien todos, incluido Lacan, habían escuchado apasionadamente antes de la guerra– no había comprendido nada, estrictamente, ni de Hegel ni de Marx. [...]

No comprendí cómo, si no es por la total ignorancia francesa de Hegel, Kojève había podido fascinar hasta aquel punto a sus oyentes: Lacan, Bataille, Queneau y tantos otros. Por el contrario, concebí una estima infinita por el trabajo erudito y valeroso de un Hyppolite quien, en vez de interpretar a Hegel, se contentaba con darle la palabra en su admirable traducción de La fenomenología del espíritu.

He aquí, pues, en qué coyuntura filosófica me encontraba para deber «pensar». Redactaba, como ya he dicho, una tesis sobre Hegel [...]. Me di cuenta fácilmente de que los «hegelianos» franceses discípulos de Kojève no habían comprendido nada de Hegel. Para convencerse bastaba con leer al propio Hegel. Todos ellos se habían quedado con la lucha del amo y del esclavo y en el absurdo total de una «dialéctica de la Naturaleza». Incluso Bachelard, me di cuenta por la observación de la que he hablado anteriormente, no había comprendido nada. Por otra parte él no tenía a este respecto pretensión alguna: no había tenido tiempo de leerlo. Sobre Hegel, cuando menos en Francia, todo estaba por comprender y explicar.

Por el contrario Husserl había penetrado un poco entre nosotros, a través de Sartre y Merleau. Es sabida la célebre anécdota contada por Castor [Simone de Beauvoir]. Raymond Aron, el «gran amigo y compañero» de Sartre, había pasado de 1928 a 1929 un año de estudios en Berlín que le había instruido sobre el auge del nazismo, pero donde había digerido la pálida filosofía y la sociología alemanas subjetivistas de la historia. Aron vuelve a París y va a ver a Sartre y al Castor en su bistrot de guardia. Sartre está bebiendo un gran zumo de albaricoque. Y Aron que le dice: «Mi querido compañero, he encontrado en Alemania una filosofía que te hará comprender por qué estás sentado en este bistrot, y bebes un zumo de albaricoque, y por qué esto te gusta». Aquella filosofía, era la de Husserl, naturalmente, cuyo antepredicativo podía dar cuenta de todo, comprendido el zumo de albaricoque. Parece que Sartre se quedó estupefacto y se puso a devorar a Husserl, y después el primer Heidegger. Ya se puede ver lo que pasó en su obra: una apología subjetivista y cartesiana del sujeto de la existencia contra el objeto de la esencia, la primacía de la existencia sobre la esencia, etc. Pero poco que ver con la inspiración profunda de Husserl, ni de Heidegger, quien muy pronto tomaría sus distancias con relación a Sartre. Era más bien una teoría cartesiana del cogito en el campo de una fenomenología generalizada y por tanto totalmente deformada. Merleau, filósofo de una profundidad muy distinta, sería por contra más fiel a Husserl, en especial cuando descubrió las obras del final, en especial Experiencia y juicio, [...].

Merleau, a diferencia de Sartre, este novelista filosófico a la manera de Voltaire pero con intransigencia personal a la manera de Rousseau, era verdaderamente un gran filósofo, el último en Francia antes del gigante que es Derrida, pero no era en absoluto esclarecedor ni sobre Hegel ni sobre Marx. [...]

Por esta razón no tuve en filosofía, como escribí en el prólogo de La revolución teórica de Marx, ningún auténtico maestro a excepción de Thao, que nos dejó muy pronto para volver a Vietnam y finalmente pudrirse allí en trabajos de barrendero y en la enfermedad, sin medicamentos.