Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «No ser»

De Wikisofia

m (bot: - afirmar l'ésser del no ser, o el que + afirmar el ser del no ser o, cosa que)
m (Text de reemplaçament - "[[ser|" a "[[Ésser_/_Ser|")
 
(Hi ha una revisió intermèdia del mateix usuari que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
Tal com ho exposa [[Autor:Parmènides d'Elea|Parmènides]] en el seu ''poema'', el ''no ser'' designa el contrari del [[ser|ser]]. Si el que ''és, ''és allò que pot ser pensat i sobre el que es pot parlar, el no ser no és i, per tant, no pot ser pensat ni, en rigor, dit. El camí de la veritat és l'afirmació que l'ésser és, i el no ser no és; i la seva contrària (el ser no és i el no ser, és) és el camí de l'error ([[Recurs:Fragments de Parmènides|veg. text]]).
+
Tal com ho exposa [[Autor:Parmènides d'Elea|Parmènides]] en el seu ''poema'', el ''no ser'' designa el contrari de l'[[Ésser_/_Ser|ésser]]. Si el que ''és, ''és allò que pot ser pensat i sobre el que es pot parlar, el no ser no és i, per tant, no pot ser pensat ni, en rigor, dit. El camí de la veritat és l'afirmació que l'ésser és, i el no ser no és; i la seva contrària (el ser no és i el no ser, és) és el camí de l'error ([[Recurs:Fragments de Parmènides|veg. text]]).
  
 
[[File:parmeni4.gif|thumb|Parmènides]]
 
[[File:parmeni4.gif|thumb|Parmènides]]
Aquestes afirmacions de Parmènides van ser interpretades de diverses maneres. Si es prenen com una tesi [[ontologia|ontològica]], i alhora es confon el sentit existencial i el sentit atributiu del verb ser, es tanca el pas a tota possibilitat d'[[esdevenir|esdevenir]] o de [[canvi, moviment|canvi]], ja que aquest implica «deixar de ser» alguna cosa per a arribar a ser una altra cosa. Però no és possible «deixar de ser», ja que això seria afirmar el ser del no ser o, cosa que és el mateix, afirmar que es pot pensar l'impensable i afirmar una [[contradicció|contradicció]]. La confusió entre el significat existencial del verb ser (ser com existir; per exemple, en l'afirmació: «jo sóc») i el seu significat atributiu (ser en el sentit de «ser vermell» o «ser alt», per exemple: «jo sóc alt») faria fins i tot impossibles frases com ara: «aquest home ''no és'' alt». En canvi, si es prenen des d'un punt de vista merament lògic, les afirmacions de Parmènides enuncien simplement una [[tautologia|tautologia]], que involucra [[principi d'identitat|el principi d'identitat]] i el de [[principi de no contradicció|no contradicció]]. Alguns [[sofistes, els|sofistes]], especialment [[Autor:Gòrgies|Gòrgies]], van intentar explorar els aspectes paradoxals d'aquestes afirmacions, i van arribar a afirmar que el no ser és. [[Autor:Plató|Plató]], per a sortir de les [[aporia|apories]] a les quals semblava conduir la mera possibilitat d'enunciar el «no ser», i a partir de la seva concepció del [[la identitat de si mateix|mateix i l'altre]] i dels [[gènere|gèneres]] suprems, considera el no ser com [[alteritat|alteritat]], com l{{'}}''altre'' del ser ([[Recurs:Plató: l'ésser i el no ser, crítica de Parmènides|veg. text]]). Des d'aquesta perspectiva pot afirmar que, en cert sentit, el no ser és, i consumar un «parricidi» contra el «pare» Parmènides ([[Recurs:cita de Plató sobre el parricidi de Parmènides|veg. citació]]). Amb la teoria del canvi d'[[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], i amb la seva concepció coneguda com  l'[[analogia del ser|analogia del ser]], desapareix tot rastre d'aporia en la noció de no ser en el pensament grec, i és el mateix Aristòtil el que distingeix clarament el sentit existencial i el sentit atributiu del verb [[ser|ser]]. Així, de la mateixa manera que afirmar que «els pegasos ''són'' éssers que tenen ales» no implica sostenir l'existència de pegasos; l'afirmació «aquest home ''no és'' alt» no nega l'existència del subjecte de l'oració ni afirma el no ser, sinó que simplement li nega al subjecte un determinat atribut (l'altura).
+
Aquestes afirmacions de Parmènides van ser interpretades de diverses maneres. Si es prenen com una tesi [[ontologia|ontològica]], i alhora es confon el sentit existencial i el sentit atributiu del verb ser, es tanca el pas a tota possibilitat d'[[esdevenir|esdevenir]] o de [[canvi, moviment|canvi]], ja que aquest implica «deixar de ser» alguna cosa per a arribar a ser una altra cosa. Però no és possible «deixar de ser», ja que això seria afirmar el ser del no ser o, cosa que és el mateix, afirmar que es pot pensar l'impensable i afirmar una [[contradicció|contradicció]]. La confusió entre el significat existencial del verb ser (ser com existir; per exemple, en l'afirmació: «jo sóc») i el seu significat atributiu (ser en el sentit de «ser vermell» o «ser alt», per exemple: «jo sóc alt») faria fins i tot impossibles frases com ara: «aquest home ''no és'' alt». En canvi, si es prenen des d'un punt de vista merament lògic, les afirmacions de Parmènides enuncien simplement una [[tautologia|tautologia]], que involucra [[principi d'identitat|el principi d'identitat]] i el de [[principi de no contradicció|no contradicció]]. Alguns [[sofistes, els|sofistes]], especialment [[Autor:Gòrgies|Gòrgies]], van intentar explorar els aspectes paradoxals d'aquestes afirmacions, i van arribar a afirmar que el no ser és. [[Autor:Plató|Plató]], per a sortir de les [[aporia|apories]] a les quals semblava conduir la mera possibilitat d'enunciar el «no ser», i a partir de la seva concepció del [[la identitat de si mateix|mateix i l'altre]] i dels [[gènere|gèneres]] suprems, considera el no ser com [[alteritat|alteritat]], com l{{'}}''altre'' del ser ([[Recurs:Plató: l'ésser i el no ser, crítica de Parmènides|veg. text]]). Des d'aquesta perspectiva pot afirmar que, en cert sentit, el no ser és, i consumar un «parricidi» contra el «pare» Parmènides ([[Recurs:cita de Plató sobre el parricidi de Parmènides|veg. citació]]). Amb la teoria del canvi d'[[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], i amb la seva concepció coneguda com  l'[[analogia del ser|analogia del ser]], desapareix tot rastre d'aporia en la noció de no ser en el pensament grec, i és el mateix Aristòtil el que distingeix clarament el sentit existencial i el sentit atributiu del verb [[Ésser_/_Ser|ser]]. Així, de la mateixa manera que afirmar que «els pegasos ''són'' éssers que tenen ales» no implica sostenir l'existència de pegasos; l'afirmació «aquest home ''no és'' alt» no nega l'existència del subjecte de l'oració ni afirma el no ser, sinó que simplement li nega al subjecte un determinat atribut (l'altura).
  
 
Vegeu [[no-res|res]].
 
Vegeu [[no-res|res]].

Revisió de 18:10, 14 maig 2020

Tal com ho exposa Parmènides en el seu poema, el no ser designa el contrari de l'ésser. Si el que és, és allò que pot ser pensat i sobre el que es pot parlar, el no ser no és i, per tant, no pot ser pensat ni, en rigor, dit. El camí de la veritat és l'afirmació que l'ésser és, i el no ser no és; i la seva contrària (el ser no és i el no ser, és) és el camí de l'error (veg. text).

Parmènides

Aquestes afirmacions de Parmènides van ser interpretades de diverses maneres. Si es prenen com una tesi ontològica, i alhora es confon el sentit existencial i el sentit atributiu del verb ser, es tanca el pas a tota possibilitat d'esdevenir o de canvi, ja que aquest implica «deixar de ser» alguna cosa per a arribar a ser una altra cosa. Però no és possible «deixar de ser», ja que això seria afirmar el ser del no ser o, cosa que és el mateix, afirmar que es pot pensar l'impensable i afirmar una contradicció. La confusió entre el significat existencial del verb ser (ser com existir; per exemple, en l'afirmació: «jo sóc») i el seu significat atributiu (ser en el sentit de «ser vermell» o «ser alt», per exemple: «jo sóc alt») faria fins i tot impossibles frases com ara: «aquest home no és alt». En canvi, si es prenen des d'un punt de vista merament lògic, les afirmacions de Parmènides enuncien simplement una tautologia, que involucra el principi d'identitat i el de no contradicció. Alguns sofistes, especialment Gòrgies, van intentar explorar els aspectes paradoxals d'aquestes afirmacions, i van arribar a afirmar que el no ser és. Plató, per a sortir de les apories a les quals semblava conduir la mera possibilitat d'enunciar el «no ser», i a partir de la seva concepció del mateix i l'altre i dels gèneres suprems, considera el no ser com alteritat, com l'altre del ser (veg. text). Des d'aquesta perspectiva pot afirmar que, en cert sentit, el no ser és, i consumar un «parricidi» contra el «pare» Parmènides (veg. citació). Amb la teoria del canvi d'Aristòtil, i amb la seva concepció coneguda com l'analogia del ser, desapareix tot rastre d'aporia en la noció de no ser en el pensament grec, i és el mateix Aristòtil el que distingeix clarament el sentit existencial i el sentit atributiu del verb ser. Així, de la mateixa manera que afirmar que «els pegasos són éssers que tenen ales» no implica sostenir l'existència de pegasos; l'afirmació «aquest home no és alt» no nega l'existència del subjecte de l'oració ni afirma el no ser, sinó que simplement li nega al subjecte un determinat atribut (l'altura).

Vegeu res.