Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Imaginació»

De Wikisofia

(Es crea la pàgina amb «{{ConcepteWiki}} <small>(del llatí ''imago'', imatge, visió, de ''imitari'', imitar)</small> La capacitat de construir imatges mentals a partir de, i...».)
 
 
(15 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 2: Línia 2:
 
<small>(del llatí ''imago'', imatge, visió, de ''imitari'', imitar)</small>
 
<small>(del llatí ''imago'', imatge, visió, de ''imitari'', imitar)</small>
  
La capacitat de construir [[imatge|imatges]] mentals a partir de, i en relació mediata amb, les [[percepció|percepcions]], si es tracta de la ''imaginació reproductora'', o simplement capacitat de crear lliurement imatges relacionades amb la [[sensibilitat|sensibilitat]], si es tracta de la ''imaginació creadora.'' A aquesta última l' anomena també «fantasia».
+
La capacitat de construir [[imatge|imatges]] mentals a partir de, i en relació mediata amb, les [[percepció|percepcions]], si es tracta de la ''imaginació reproductora'', o simplement capacitat de crear lliurement imatges relacionades amb la [[sensibilitat|sensibilitat]], si es tracta de la ''imaginació creadora.'' A aquesta última l'anomena també «fantasia».
  
En la història de la filosofia, a la imaginació la hi relaciona amb el [[coneixement|coneixement]]. [[Autor:Plató|Plató]] no la distingeix de la sensació, o coneixement per imatges, i li dóna el nom de ''eikasia ''([[Grec::εικασία]]), suposició, primer grau de coneixement sensible en la [[Recurs:metàfora de la línia (Plató)|metàfora de la línia]]. [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], que la denomina ''phantasía ''([[Grec::φαντασία]]), la distingeix tant de la sensació com del pensament discursiu ([[Grec::διάνοια]], ''diánoia''), la constitueix en acompanyant obligat de tot coneixement i la considera capaç d'error. ([[Recurs:exemple tautologia 2|Veure cita]]).
+
En la història de la filosofia, a la imaginació se la relaciona amb el [[coneixement|coneixement]]. [[Autor:Plató|Plató]] no la distingeix de la sensació, o coneixement per imatges, i li dóna el nom de ''eikasia ''([[Grec::εικασία]]), suposició, primer grau de coneixement sensible en la [[Recurs:metàfora de la línia (Plató)|metàfora de la línia]]. [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], que la denomina ''phantasía ''([[Grec::φαντασία]]), la distingeix tant de la sensació com del pensament discursiu ([[Grec::διάνοια]], ''diànoia''), la constitueix en acompanyant obligat de tot coneixement i la considera capaç d'error. ([[Recurs:exemple de tautologia 2|veg. citació]]).
  
[[Autor:Hobbes, Thomas|Hobbes]] la defineix com una «sensació degradada» i la divideix en simple i composta ([[Recurs:Text d'Hobbes|veure cita]]). [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]] la constitueix, comparada amb la intel·lecció, en una facultat cognoscitiva de segon ordre, vinculada al sensible, la qual cosa genera al seu respecte una postura de desconfiança tradicional en el [[racionalisme|racionalisme]] ([[Recurs:Descartes: el coneixement de les coses externes|veure text]] ), que augmenta quan la hi identifica, com a imaginació productora, amb «la boja de la casa», la fantasia. En [[Autor:Hume, David|Hume]] desapareix aquesta desconfiança i fa de la imaginació la font mateixa de les [[idea|idees]] simples i complexes ([[Recurs:Hume: imaginació i memòria|veure text]] ). [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], que la defineix com a capacitat d'intuir sense objecte present, distingeix entre imaginació reproductora i creadora o productiva, i assigna a aquesta última la seva pròpia funció [[transcendental|transcendental]] en el coneixement sensible: la de procurar la síntesi, o conjunció, entre el sensible i els conceptes ([[Recurs:Kant: la imaginació transcendental|veure text]] ); associa, a més, la imaginació productiva amb  l'[[estètica|estètica]]. El [[romanticisme|romanticisme]], que fa d'aquesta facultat unificadora i creadora, que recompon la realitat d'una forma lliure, una forma de conèixer superior a la [[raó|raó]] i a l`[[enteniment|enteniment]], té a veure amb els plantejaments kantians, i [[idealisme|idealistes]] en general, d'imposar a la naturalesa nostra pròpia [[subjectivitat|subjectivitat]]. En la filosofia contemporània, [[Autor:Sartre, Jean-Paul|Sartre]] critica la desconfiança tradicional respecte de la imaginació, i en ''La imaginació ''(1936) i'' L'imaginari ''(1940), inspirant-se en la fenomenologia de [[Autor:Husserl, Edmund|Husserl]], la considera alguna cosa intermedi entre la percepció i el pensament. El «imaginari», és el món de la imaginació, constituït per objectes creats per la «consciència imaginante», que té no només capacitat de representar-se un objecte absent com a present, sinó també la de poder crear objectes irreals, un món irreal o un «antimundo», el sentit del qual és ser la negació del món real; amb això expressa la consciència la seva llibertat respecte del real.
+
[[Autor:Hobbes, Thomas|Hobbes]] la defineix com una «sensació degradada» i la divideix en simple i composta ([[Recurs:Text de Hobbes|veg. citació]]). [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]] la constitueix, comparada amb la intel·lecció, en una facultat cognoscitiva de segon ordre, vinculada al sensible, la qual cosa genera al seu respecte una postura de desconfiança tradicional en el [[racionalisme|racionalisme]] ([[Recurs:Descartes: el coneixement de les coses externes|veg. text]]), que augmenta quan se la identifica, com a imaginació productora, amb «la boja de la casa», la fantasia. En [[Autor:Hume, David|Hume]] desapareix aquesta desconfiança i fa de la imaginació la font mateixa de les [[idea|idees]] simples i complexes ([[Recurs:Hume: imaginació i memòria|veg. text]]). [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], que la defineix com a capacitat d'intuir sense objecte present, distingeix entre imaginació reproductora i creadora o productiva, i assigna a aquesta última la seva pròpia funció [[transcendental|transcendental]] en el coneixement sensible: la de procurar la síntesi, o conjunció, entre el sensible i els conceptes ([[Recurs:Kant: la imaginació transcendental|veg. text]]); associa, a més, la imaginació productiva amb  l'[[estètica|estètica]]. El [[romanticisme|romanticisme]], que fa d'aquesta facultat unificadora i creadora, que recompon la realitat d'una forma lliure, una forma de conèixer superior a la [[raó|raó]] i a l'[[enteniment|enteniment]], té a veure amb els plantejaments kantians, i [[idealisme|idealistes]] en general, d'imposar a la naturalesa la nostra pròpia [[subjectivitat|subjectivitat]]. En la filosofia contemporània, [[Autor:Sartre, Jean-Paul|Sartre]] critica la desconfiança tradicional respecte de la imaginació, i en ''La imaginació ''(1936) i'' L'imaginari ''(1940), inspirant-se en la [[fenomenologia]] de [[Autor:Husserl, Edmund|Husserl]], la considera quelcom intermedi entre la percepció i el pensament. L'«imaginari», és el món de la imaginació, constituït per objectes creats per la «consciència imaginant», que té no només capacitat de representar-se un objecte absent com a present, sinó també la de poder crear objectes irreals, un món irreal o un «antimón», el sentit del qual és ser la negació del món real; amb això expressa la consciència la seva llibertat respecte del real.
  
 
{{Etiqueta
 
{{Etiqueta

Revisió de 09:49, 7 jul 2018

(del llatí imago, imatge, visió, de imitari, imitar)

La capacitat de construir imatges mentals a partir de, i en relació mediata amb, les percepcions, si es tracta de la imaginació reproductora, o simplement capacitat de crear lliurement imatges relacionades amb la sensibilitat, si es tracta de la imaginació creadora. A aquesta última l'anomena també «fantasia».

En la història de la filosofia, a la imaginació se la relaciona amb el coneixement. Plató no la distingeix de la sensació, o coneixement per imatges, i li dóna el nom de eikasia (εικασία), suposició, primer grau de coneixement sensible en la metàfora de la línia. Aristòtil, que la denomina phantasía (φαντασία), la distingeix tant de la sensació com del pensament discursiu (διάνοια, diànoia), la constitueix en acompanyant obligat de tot coneixement i la considera capaç d'error. (veg. citació).

Hobbes la defineix com una «sensació degradada» i la divideix en simple i composta (veg. citació). Descartes la constitueix, comparada amb la intel·lecció, en una facultat cognoscitiva de segon ordre, vinculada al sensible, la qual cosa genera al seu respecte una postura de desconfiança tradicional en el racionalisme (veg. text), que augmenta quan se la identifica, com a imaginació productora, amb «la boja de la casa», la fantasia. En Hume desapareix aquesta desconfiança i fa de la imaginació la font mateixa de les idees simples i complexes (veg. text). Kant, que la defineix com a capacitat d'intuir sense objecte present, distingeix entre imaginació reproductora i creadora o productiva, i assigna a aquesta última la seva pròpia funció transcendental en el coneixement sensible: la de procurar la síntesi, o conjunció, entre el sensible i els conceptes (veg. text); associa, a més, la imaginació productiva amb l'estètica. El romanticisme, que fa d'aquesta facultat unificadora i creadora, que recompon la realitat d'una forma lliure, una forma de conèixer superior a la raó i a l'enteniment, té a veure amb els plantejaments kantians, i idealistes en general, d'imposar a la naturalesa la nostra pròpia subjectivitat. En la filosofia contemporània, Sartre critica la desconfiança tradicional respecte de la imaginació, i en La imaginació (1936) i L'imaginari (1940), inspirant-se en la fenomenologia de Husserl, la considera quelcom intermedi entre la percepció i el pensament. L'«imaginari», és el món de la imaginació, constituït per objectes creats per la «consciència imaginant», que té no només capacitat de representar-se un objecte absent com a present, sinó també la de poder crear objectes irreals, un món irreal o un «antimón», el sentit del qual és ser la negació del món real; amb això expressa la consciència la seva llibertat respecte del real.