Construcció

(del llatí constructio, reunió de materials per edificar o construir)

Acció de la ment per la qual es dóna entitat objectiva a diversos elements imaginaris i convencionals que es constitueixen en un tot denominat constructe amb finalitats teòriques.

L'activitat del subjecte humà que constitueix a l'objecte coneixent-ho. En totes les teories cognoscitives es distingeix entre el donat a la consciència i el construït per la consciència, i per això últim s'entén l'activitat pròpia de la ment en la formació de l'objecte conegut, sigui en sentit racionalista, com idea innata o veritat universal i necessària, sigui en sentit empirista, com associació d'idees i elaboració d'impressions, sigui, finalment, en el sentit de l'apriorisme de Kant, per qui la sensibilitat i l'enteniment construeixen específicament la forma, o manera de conèixer humana, de l'objecte. La idea de construcció s'utilitza també en matemàtiques, ja des dels mateixos Elements d'Euclides, com a mètode de raonament o demostració, i també en la mateixa fonamentació de la matemàtica moderna, segons l'intuïcionisme, d'acord amb el qual no prou l'absència de contradicció als pressupostos fonamentals per admetre una entitat matemàtica, sinó que cal provar la seva existència construint-la positivament, mitjançant regles. La epistemologia genètica de Piaget sosté la construcció per part del nen de les idees d'objecte i realitat, i les nocions fonamentals de causalitat, espai i temps, durant l'estadi denominat de les operacions concretes.

En psicoanàlisi, construcció és aquell aspecte de la teràpia analítica, entesa com interpretació, que persegueix recrear en la consciència del subjecte les condicions inicials origen del conflicte psicològic.