Oxford, escola d'

En la història de la filosofia aquest terme designa una classificació ambigua que es refereix a qualsevol conjunt de pensadors que hagin desenvolupat la seva activitat lligada d'una o una altra manera a la universitat d'Oxford. D'una manera més precisa cal distingir entre tres moviments diferents que històricament són:

1) El grup de filòsofs medievals dependents de la universitat d'Oxford que van introduir la interpretació matemàtica en la física aristotèlica, i amb això van plantejar qüestions i problemes nous que es van avançar als quals va tractar amb major propietat la posterior ciència moderna. A diferència dels seus coetanis de l'escola de París, van conrear més les matemàtiques que les qüestions físiques i es van referir poc a l'experiència, raó per la qual el nom de calculatores que els aplica la tradició resulta adequat. Destaquen entre ells, Thomas Bradwardine (ca. 1295-1249) que, en el seu Tractatus proportionum i millorant els plantejaments aristotèlics mitjançant fórmules matemàtiques, estudia el moviment i la velocitat en mitjans de resistència diversa; i William Heytesbury i Richard (o Roger) Swineshead, entre 1330 i 1350, que estudien la velocitat d'un mòbil que es mou amb moviment uniformement accelerat i estableixen que la distància recorreguda és igual a la qual hagués recorregut de conservar una velocitat constant igual a la seva velocitat mitjana. D'aquests matemàtics, calculatores, opinava Jean Buridan que feien hipòtesi que no es referien a situacions de la naturalesa, que només podrien ser possibles per l'omnipotència divina. Es donava per descomptat que la realitat només la descrivia la física aristotèlica. Relacionats amb els components d'aquest grup han d'esmentar-se Roger Bacon, Duns Escot, Tomàs de York i Richard Middleton.

Durant el segle XIV el moviment d'aquests pensadors va estar molt vinculat al Merton College d'Oxford, raó per la qual són més coneguts com els mertonians, que van desenvolupar estudis de semàntica, lògica i física seguint una direcció occamista, i juntament amb els autors de l'anomenada Escola de París, van formar el moviment de l'occamisme.

2) El moviment religiós sorgit a principis del segle XIX que va voler renovar l'anglicanisme i posar-lo en la línia del catolicisme. Va estar defensat per J.H. Newman, J. Klebe, E. Pusey i C. Mariott, entre d'altres. Segons ells, l'església anglicana seria una continuació de l'església cristiana antiga i, malgrat les tesis aprovades per la reina Isabel I en 1562, l'anglicanisme, segons aquests autors, no hauria arribat a abraçar les tesis del protestantisme. Van revalorar la litúrgia i es van acostar al catolicisme, religió que varis dels seus defensors van acabar abraçant.

3) Actualment s'aplica aquest nom a l'ampli conjunt de filòsofs del segle XX que, seguint les orientacions de l'últim Wittgenstein, han desenvolupat la filosofia del llenguatge ordinari dins de la tradició de la filosofia analítica. D'entre els autors més destacats d'aquest moviment han de destacar-se: G. Ryle, J.L Austin, P.F Strawson, R.M. Hare, J.O Urmson, S.I. Toulmin, H.L. Hart, entre d'altres. El seu estudi s'ha orientat cap a una teoria sistemàtica del llenguatge i del problema del significat, així com cap a la reformulació dels problemes filosòfics, que consideren mal plantejats a causa d'usos inadequats del llenguatge, i cap a l'elaboració d'una fenomenologia dels actes lingüístics. També s'han ocupat de filosofia moral i de filosofia del dret.