Donna Haraway: ciència, cíborgs i dones

El cíborg se situa decididament de la banda de la parcialitat, de la ironia, de la intimitat i de la perversitat. És opositiu, utòpic i de cap manera innocent. A l'no estar estructurat per la polaritat del que és públic i el privat, defineix una polis tecnològica basada parcialment en una revolució de les relacions socials en l'oikos, la llar. La naturalesa i la cultura són remodelades i la primera ja no pot ser un recurs disposat a ser apropiat o incorporat per la segona. La relació per formar tots amb parts, incloses les relacionades amb la polaritat i amb la dominació jeràrquica, són primordials en el món del cíborg. Al revés de les esperances del monstre de Frankenstein, el cíborg no espera que el seu pare el salvi amb un arranjament del jardí, és a dir, mitjançant la fabricació d'una parella heterosexual, mitjançant el seu complement en una totalitat, en una ciutat i en un cosmos. El cíborg no somia amb una comunitat que segueixi el model de la família orgànica encara que sense projecte edípic. El cíborg no reconeixeria el Jardí de l'Edèn, no està fet de fang i no pot somiar a tornar a convertir-se en pols. Potser és per això pel que jo voldria veure si el cíborg és capaç de subvertir l'apocalipsi de tornar a la pols nuclear mitjançant la compulsió maníaca de nomenar l'Enemic. Els cíborgs no són reverents, no recorden el cosmos, desconfien de l'holisme, però necessiten connectar: ​​semblen tenir un sentit natural de l'associació en fronts per a l'acció política, encara que sense partits d'avantguarda. El seu problema principal, per descomptat, és que són els fills il·legítims del militarisme i del capitalisme patriarcal, per no esmentar el socialisme d'estat. Però els bastards són sovint infidels als seus orígens. Els seus pares, després de tot, no són essencials.

Tornaré a la ciència-ficció dels cíborgs al final d'aquest treball. Ara, voldria assenyalar tres ruptures limítrofes crucials que fan possible la següent anàlisi de política ficció (ciència política). A finals d'aquest segle en la cultura científica dels Estats Units, la frontera entre l'humà i l'animal té bastants esvorancs. Les últimes platges verges de la unicitat han estat pol.lucionades, si no convertides en parcs d'atraccions. Ni el llenguatge, ni l'ús d'eines, ni el comportament social, ni els esdeveniments mentals aconsegueixen establir la separació entre l'humà i l'animal de manera convincent. Molta gent ja no sent la necessitat de tal separació. Encara més, bastants branques de la cultura feminista afirmen el plaer de connectar l'humà amb altres criatures vivents. Els moviments de defensa dels drets dels animals no són negacions irracionals de la unicitat humana, sinó un reconeixement clar de la connexió a través de la desacreditada ruptura entre la natura i la cultura. Durant els dos, últims segles, la biologia i la teoria evolucionista han produït simultàniament organismes moderns com a objectes de coneixement i reduït la línia que separa els humans dels animals a un feble traç dibuixat de nou en la lluita ideològica de les disputes professionals entre les ciències socials i les ciències de la vida. Dins d'aquest context l'ensenyament del creacionisme cristià hauria de ser considerat i combatut com una forma de corrupció de menors.

La segona distinció que fa aigües és la que existeix entre (organismes) animals-humans i màquines. Les màquines precibernètiques podien estar encantades, existia sempre l'espectre del fantasma a la màquina. Tal dualisme estructurava el diàleg entre el materialisme i l'idealisme establert per una progènie dialèctica, anomenada esperit o història, segons gustos. Però, bàsicament, les màquines no posseïen moviment per si mateixes, no decidien, no eren autònomes. No podien aconseguir el somni humà, sinó només imitar-lo. No eren un home, un autor de si mateix, sinó una caricatura d'aquest somni reproductor masculinista. Pensar el contrari era una cosa paranoica. Ara, ja no estem tan segurs. Les màquines d'aquest fi de segle han convertit en quelcom ambigu la diferència entre el natural i l'artificial, entre el cos i la ment, entre el desenvolupament personal i el planejat des de l'exterior i moltes altres distincions que solien aplicar als organismes i a les màquines. Les nostres estan inquietantment vives i, nosaltres, aterridorament inerts.

Ciencia, cyborgs y mujeres La reinvención de la naturaleza. Ed. Càtedra, València 1995., pp. 256 - 258