Accions

Autor

Celia Amorós

De Wikisofia

Celiaamoros.jpg

Filòsofa espanyola feminista, nascuda a València, en 1944; professora de la universitat de València i després de la UNED (Universitat de l'Educació a distància), és des de 1985 catedràtica d'Història de la Filosofia a la universitat Complutense de Madrid; en el curs 1986-87, va organitzar el Seminari Permanent «Feminisme i Il·lustració» i va presidir després l'Institut d'Investigacions Feministes de la Complutense, consolidació de l'organisme anterior.

Considerada la introductora de la problemàtica del feminisme en la filosofia espanyola, en una de les seves obres principals, Cap a una crítica de la raó patriarcal (1985), posa en relleu el desenvolupament esbiaixat que ha seguit la raó en filosofia i, per aquesta raó, en la cultura occidental: sota una suposada pretensió d'universalitat, s'identifica el racional, el superior i el cultural amb l'androcèntric, mentre que a la dona se la identifica amb l'irracional, l'inferior i el natural. Aquesta «raó patriarcal», logos patriarcal o ideologia patriarcal, a la qual dóna la categoria filosòfica de «no-pensament sobre la dona», o a priori buit, és un entramat o un conjunt de pràctiques reals, conscients i inconscients, i de representacions simbòliques dels individus, un conjunt de pactes androcèntrics que constitueixen un sistema de poder i organització social pel gènere, pel qual les dones queden sotmeses genèricament, com a col·lectiu, a l'autoritat de l'home igualment genèrica. El feminisme, la possibilitat del qual es funda en principis bàsics de la Il·lustració (com a llibertat, Igualtat, supressió dels prejudicis), no és només alternativa al patriarcat i font de pensament interpretatiu; és també una ètica i un projecte de reconstrucció de la realitat, que requereix la institució de nous pactes, diferents dels quals suposa i imposa la raó patriarcal, i en els quals la dona, com a gènere, sigui subjecte i no objecte de pacte (veg. text).

Principi bàsic d'aquesta ètica és el reconeixement de la individualitat alliberada de tot el genèric, on les «idèntiques» a l'home siguin també «iguals» en els àmbits públics on s'exerceix el poder (veg. text). En aquest «univers dels iguals», «home» i «dona», «masculí» o «femení» no són el veritablement autèntic ni l'individual existent; són producte del sistema patriarcal (concepció nominalista del patriarcat), creacions genèriques que, per força del poder patriarcal, arrelen en el grup, a la manera com els antics universals s'encarnen en les coses, i en ell exerceixen poder i discriminació.

En Sören Kierkegaard o la subjectivitat del cavaller (1987), aprofundeix en el tema de la misogínia romàntica, com a discurs filosòfic reactiu davant les expectatives alliberadores obertes per a la dona per la Il·lustració i anulador de la seva individualitat, mentre que Temps de feminisme (1997) –treballs de l'autora en el Seminari Permanent– tracta de les noves qüestions del pensament feminista contemporani: multiculturalitat, noves tecnologies, fonamentalismes, feminització de la pobresa i relacions entre gènere i desenvolupament, i unes altres.

La seva posició no és tant la de la defensa d'una "filosofia feminista" com la d'un "feminisme filosòfic", com ho exposa en el text següent:

  • «He d'aclarir, per altra banda, que prefereixo amb molt parlar de feminisme filosòfic que de filosofia feminista. A la filosofia qua tale potser no és pertinent adjectivar-la. D'altra banda, si distingim entre tasques desconstructives i reconstructives de la filosofia, que a aquests menesters ens dediquem hem de confessar que, ara per ara, són les primeres les que prioritàriament ens ocupen. Després de segles de filosofia patriarcal, feta fonamentalment –si bé amb més excepcions del que a primera vista sembla per homes i per a homes, la tasca de desconstrucció – no en el seu sentit tècnic derrideà sinó en un sentit més ampli en el qual s'utilitza com a sinònim de crítica- és encara ingent. (...) Prefereixo, per aquestes raons teòriques i algunes altres d'ordre pragmàtic, parlar més aviat de feminisme filosòfic (...). Doncs el que es vol donar a entendre amb aquesta denominació és que el feminisme és susceptible de ser tematitzat filosòficament» (Amorós, C. (directora) (2000):Feminismo y Filosofía. Madrid: editorial Síntesis, p. 9-10).