Accions

Patriarcat

De Wikisofia

En la seva derivació etimològica (del llatí pater, el pare), el «domini del pare», o el dret del pare. Qualsevol forma d'organització social en la qual els valors, normes i formes de comportament determinants per al desenvolupament de les relacions socials són establerts i controlats pels majors, els pares, en qualitat de caps de família. Un exemple d'organització d'aquest tipus va ser, en l'antiguitat, la societat romana. En etnologia, designa la influència privilegiada de l'home en la societat, de manera que en ella predominen la «patrilinealitat» (l'herència material i el status passa del pare als fills), i la «patrilocalitat» (es viu en el lloc de procedència del pare) i els homes decideixen en les qüestions més importants de la vida social.

En sociologia, sistema social que l'home domina, oprimeix i explota a la dona. Les societats actuals, com que són societats fonamentades en el fet que l'home, com a cap de família, manté tradicionalment un predomini social, cultural i econòmic sobre la dona i els fills, poden considerar-se també societats patriarcals; aquest aspecte, l'origen del qual i significació han estudiat l'antropologia i la sociologia, en l'època actual, a causa dels moviments feministes cobra un sentit pejoratiu i és sotmès a dura crítica (veg. text).

Les primitives creences que el domini d'un sexe sobre l'altre es devia a un precepte bíblic («Cap al teu marit serà el teu anhel, però ell et dominarà». Veg. cita) o a les diferències biològiques, van ser substituïdes per rudimentàries afirmacions de les primeres teories evolucionistes, que atribuïen un sistema polític-jurídic de poder a la dona en aquelles societats en què la línia genealògica era únicament la materna (matrilinieal), i que van portar a la idea de sostenir un «matriarcat» primitiu, per exemple, a J.J. Bachofen (1815-1887) i a L.H. Morgan (1818-1881); en aquest context, el patriarcat que suposadament el va succeir seria la superació d'una forma primitiva de cultura. Enfront d'aquestes opinions, ha de sostenir-se que les relacions de desigualtat, diferenciació i domini entre els sexes no poden atribuir-se a diferències naturals biològiques, sinó a la interpretació, ús i funció social que se'ls ha donat, en el transcurs de la història, en tots els àmbits, públics i privats de la vida, i en els diversos ordres jurídics, econòmics, culturals, etc., de l'organització social. El «patriarcat» és justament la institució subjacent en què sosté aquesta interpretació històric-cultural, i el feminisme recorre a aquest concepte com a un constructe amb el qual explica la desigualtat sexual i la submissió de la dona.

El feminisme, a partir de l'aparició de El segon sexe (1949), de S. de Beauvoir i, sobretot, de Política sexual (1970) el primer assaig feminista d'una teoria del poder-, de Kate Millet, veu en el patriarcat el sistema de domini de l'home, com gènere, sobre la dona, com a gènere, i el defineix com una «política sexual exercida fonamentalment pel col·lectiu dels homes sobre el col·lectiu de les dones». S'inicia així, en el feminisme radical, la tendència a oposar-se a un sistema econòmic-social masclista i patriarcal, a pretendre substituir un poder per un altre, o a revitalitzar la idea d'un «matriarcat», com a reacció i oposició, i a posar l'accent en el que es va denominar «feminisme de la diferència».

En l'anomenat «feminisme de la igualtat», l'anàlisi del patriarcat s'allunya de plantejaments merament antropològics i s'insisteix més en la necessitat d'una nova manera d'entendre la constitució de la societat (teoria dels nous pactes, enfront dels pactes patriarcals), i en un nou enfocament de la individualitat de la dona. Vegeu, referent a això, Celia Amorós, qui ha estudiat específicament aquesta qüestió en Cap a una crítica de la raó patriarcal

____________________________________________________

Referències bibliogràfiques.

Celia Amorós, Hacia una crítica de la razón patriarcal, Anthropos, Barcelona 1985.

J. Muguerza, La sinrazón de la razón patriarcal, en «La Balsa de la Medusa», 4 (1987).

A. Valcárcel, Sexo y filosofía. Sobre «mujer» y «poder», Anthropos, Barcelona 1994, c. VII-VIII.

Rosa Cobo, Fundamentos del Patriarcado moderno, Cátedra, Madrid 1995.