Accions

Escotisme

De Wikisofia

Conjunt sistemàtic d'afirmacions filosòfiques i teològiques de Joan Duns Escot i els seus seguidors, que constitueix un dels corrents principals de la filosofia escolàstica, tal com es desenvolupa a partir del s. XIV, i que en molts punts s'oposa frontalment als principis proposats per altres corrents escolàstics, en particular el tomisme.

Joan Duns Escot

Portat per un esperit critico i analític –que la tradició ha traduït com subtilitas, sutilidad– més que per un esperit sistemàtic, més atribuïble a Tomàs d'Aquino i al tomisme en general, Duns Escot i els escotistes proposen tesis metafísiques originals sobri: la noció de ser, que el seu sentit no és forçosament una abstracció de les coses sensibles, i les característiques fonamentals de les quals són la de «ser comuna», o indeterminat a qualsevol tipus de realitat, i unívoc, és a dir, d'un únic concepte simple, no anàleg; la noció de realitat, més recolzada en l'essència que en l'existència, i que dóna motiu a la famosa distinció formal (que no és ni purament mental ni existencial); la concepció bàsica de Déu com «ser infinit» i no merament com a causa de la creació; la capacitat de l'enteniment humà de conèixer «naturalment» el que és l'ésser i, dins d'aquesta mateixa noció, la del ser infinit; la possibilitat de demostrar a priori,i no merament a posteriori, l'existència d'un ésser perfectíssim; el principi d'individuació posat en l'essència mateixa de les coses (la ecceïtat) i no en la matèria sensible; la concepció de les «naturaleses comunes» (les essències), tan platòniques i fins a tan husserlianes.

En general l'escotisme suposa una reinterpretació d'Aristòtil a través d'Avicenna, i no d'Averrois, tenint en compte, de manera preferent, la tradició filosòfica que arrenca d'Agustí d'Hipona.

En conseqüència, és aquella manera de fer filosofia escolàstica que no s'inspira en Tomàs d'Aquino, sinó en l'agustinisme i l'avicennisme. Tret peculiar seu és també que no especula a partir de la situació existent de fet (la creació), sinó de la simple possibilitat de la situació real; tot –ordre moral inclòs– podria haver estat d'una altra manera. Aquesta contingència radical de les coses i la idea que Déu crea amb essencial llibertat –sense cap tipus de necessitat, com sostenien altres filosofies inspirades en el necesitarisme àrab– són el fonament del voluntarisme escotista.

Entre els seus primers representants destaquen Francisco de Marchia (s. XIV), Francisco Mayronis († 1325), Antonio Andreas († 1320), Joan de Bàssols o de Bassoles († 1347), Joan de Ripa (ca. 1355), Walter Burleigh († després de 1343), Guillem Rubió (s. XIV), etc. De la difusió de l'escotisme dóna idea l'afirmació de Caramuel, professor en Lovaina en el s. XVII: «L'escola escotista és més nombrosa que totes les altres escoles [filosòfiques] preses en conjunt» (Citat per E. Bettoni y B. Bonansea, Duns Scotus, The Basic principles of His Philosophy, The Catholic University of America Press, Washington 1961, p. 97). Luca Wadding va contribuir eficaçment al ressorgiment dels estudis escotistes, en el s. XVII, fundantan Roma el Col·legi de Sant Isidor, lloc on va realitzar la primera edició completa de les obres de Duns Ecot, coneguda com a «edició Wadding».