Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Persona»

De Wikisofia

Línia 15: Línia 15:
  
 
[[File:locke3.gif|<center> Locke</center>|thumb]]
 
[[File:locke3.gif|<center> Locke</center>|thumb]]
En l'època moderna, amb el [[racionalisme|racionalisme]] i l'[[empirisme|empirisme]] es relaciona amb el concepte de persona el concepte de [[jo|jo]] o [[consciència|consciència]], sobretot de la mà de les anàlisis de [[Autor:Locke, John|Locke]] sobre el concepte d'[[identitat personal]] o [[consciència]] de la pròpia [[identitat|identitat]] al llarg del temps. Locke defineix persona com a "ésser pensant que pot raonar i reflexionar i considerar-se com a ell mateix, com una mateixa cosa que pensa en diferents llocs i temps; i això succeeix únicament pel sentiment que té de les seves pròpies accions, el qual és inseparable del pensar, i em sembla que li és essencial" ([[Recurs:Locke:Identitat personal|veg. text de Locke sobre la identitat personal]]).  Segons Locke la identitat personal (''the self'') "depen de la consciència (i memòria), no de la substància ni de l'ànima"
+
En l'època moderna, amb el [[racionalisme|racionalisme]] i l'[[empirisme|empirisme]] es relaciona amb el concepte de persona el concepte de [[jo|jo]] o [[consciència|consciència]], sobretot de la mà de les anàlisis de [[Autor:Locke, John|Locke]] sobre el concepte d'[[identitat personal]] o [[consciència]] de la pròpia [[identitat|identitat]] al llarg del temps. Locke defineix persona com a "ésser pensant que pot raonar, reflexionar i considerar-se com a ell mateix, com una mateixa cosa que pensa en diferents llocs i temps; i això succeeix únicament pel sentiment que té de les seves pròpies accions, el qual és inseparable del pensar, i em sembla que li és essencial" ([[Recurs:Locke:Identitat personal|veg. text de Locke sobre la identitat personal]]).  Segons Locke la identitat personal (''the self'') "depen de la consciència (i memòria), no de la substància ni de l'ànima"
  
 
[[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] posa en relleu, alhora que la [[racionalitat|racionalitat]], la moralitat de la persona, i insisteix en la seva autonomia, la seva [[llibertat|llibertat]] i la seva dignitat, i la seva pertinença al «regne de les finalitats», on cada ser racional és sempre subjecte i mai objecte de finalitats ([[Recurs:Kant: imperatiu categòric (IV)|veg. text]] i [[Recurs:Kant: cita sobre persona i cosa|vegeu la citació]]).
 
[[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] posa en relleu, alhora que la [[racionalitat|racionalitat]], la moralitat de la persona, i insisteix en la seva autonomia, la seva [[llibertat|llibertat]] i la seva dignitat, i la seva pertinença al «regne de les finalitats», on cada ser racional és sempre subjecte i mai objecte de finalitats ([[Recurs:Kant: imperatiu categòric (IV)|veg. text]] i [[Recurs:Kant: cita sobre persona i cosa|vegeu la citació]]).
Línia 22: Línia 22:
 
Cal distingir la noció moral –o metafísica, amb la variant jurídica– de persona de la noció merament psicològica. Aquella és  l'[[entitat|entitat]] individual i subsistent per si mateixa (''per se una'', deien alguns escolàstics) i aquesta només és la consciència de la pròpia identitat. La psicologia experimental ha introduït, a més, la noció de [[personalitat|personalitat]] psicològica, que es refereix a les característiques psíquiques d'un individu. La noció moral o metafísica ha estat objecte preferent d'estudi en la filosofia contemporània, per part de corrents tan dispars com el [[marxisme|marxisme]], la [[psicoanàlisi|psicoanàlisi]], l'[[existencialisme|existencialisme]], l'[[estructuralisme|estructuralisme]] i, molt en concret, el [[personalisme|personalisme]].  
 
Cal distingir la noció moral –o metafísica, amb la variant jurídica– de persona de la noció merament psicològica. Aquella és  l'[[entitat|entitat]] individual i subsistent per si mateixa (''per se una'', deien alguns escolàstics) i aquesta només és la consciència de la pròpia identitat. La psicologia experimental ha introduït, a més, la noció de [[personalitat|personalitat]] psicològica, que es refereix a les característiques psíquiques d'un individu. La noció moral o metafísica ha estat objecte preferent d'estudi en la filosofia contemporània, per part de corrents tan dispars com el [[marxisme|marxisme]], la [[psicoanàlisi|psicoanàlisi]], l'[[existencialisme|existencialisme]], l'[[estructuralisme|estructuralisme]] i, molt en concret, el [[personalisme|personalisme]].  
  
Actualment, especialment en l'àmbit de la filosofia analítica, hi ha una extensa investigació referida al tema de la identitat personal i, per tant referida als conceptes de continuïtat, persistència i persona.
+
Actualment, especialment en l'àmbit de la filosofia analítica, hi ha una extensa investigació referida al tema de la [[identitat personal]] i, per tant referida als conceptes de continuïtat, persistència i persona.
  
  

Revisió del 19:03, 12 abr 2020

(del llatí persona, màscara d'actor, caràcter o personatge, després persona, que correspon al grec πρoσωπον, prósopon, rostre, cara o persona)

Tradicionalment s'ha definit com a ésser pensant en tant que subjecte moral posseïdor de consciència i responsable de les seves accions. Jurídicament, l'individu racional, la institució o grup d'individus (segons es tracti d'una persona física o d'una persona moral) responsable i autònom, capaç de drets i deures. A la persona humana se la considera dotada, en una societat lliure i democràtica, dels principis d'autonomia, inviolabilitat i dignitat .

  • (Cal tenir en compte que, segons la definició de persona com a ésser pensant, posseïdor de consciència i responsable dels seus actes, aquest concepte no s'aplica solament als éssers humans. De fet, en les tradicions religioses es parla de persones divines, angèliques, etc. I, de manera completament diferent, alguns pensadors de la Intel·ligència Artificial parlen de la possibilitat de màquines que siguin persones.)


Etimològicament el terme "persona" deriva de la màscara d'actor (persona, derivat al seu torn de personare, ressonar) que identificava el paper que li tocava a l'actor exercir en escena; els estoics tardans van aplicar el terme a l'home, personatge mogut pel destí, mentre que el dret romà anomenava persona al subjecte de drets, en oposició a l'esclau i a les coses.

El seu sentit filosòfic prové pròpiament de les discussions teològiques trinitàries i cristològiques del cristianisme primitiu, que han de precisar en quin sentit hi ha un només Déu en tres subjectes diferents o en quin sentit pot dir-se que Déu s'ha encarnat. Al concepte llatí de persona i grec de prósopon (πρόσωπον), s'afegeix el de ὑπόστασις, hypóstasis, o subjecte subsistent en una naturalesa. El concili de Nicea (325) va sostenir que en Crist hi ha dues naturaleses (humana i divina) però una sola persona divina subsistent, i en la Trinitat, una sola naturalesa (divina) i tres persones (Pare, Fill i Esperit Sant). El terme grec d'hipòstasi (substrat, subsistència o supòsit) es va traduir al llatí per suppositum, però els llatins van continuar aplicant el terme persona, atès que suppositum significava tant «subsistència», és a dir, subjecte, com «essència», això és, naturalesa, indefinició o ambigüitat que portava a heretgies (veg. encarnació).

Boeci, introductor de termes filosòfics i teològics al llatí de l'Escolàstica, va formular la primera definició formal de persona: «Persona és la substància individual de la naturalesa racional» (veg. text). A aquesta definició s'afegeix una altra igualment clàssica, de Ricard de Saint Victor: intellectualis naturae incommunicabilis existentia [existència incomunicable de la naturalesa intel·lectual] (De Trinitate, IV, 22, 24). Ambdues definicions destaquen principalment, juntament amb la naturalesa racional, el caràcter d'individu i l'autonomia d'allò que anomenem persona.


Locke

En l'època moderna, amb el racionalisme i l'empirisme es relaciona amb el concepte de persona el concepte de jo o consciència, sobretot de la mà de les anàlisis de Locke sobre el concepte d'identitat personal o consciència de la pròpia identitat al llarg del temps. Locke defineix persona com a "ésser pensant que pot raonar, reflexionar i considerar-se com a ell mateix, com una mateixa cosa que pensa en diferents llocs i temps; i això succeeix únicament pel sentiment que té de les seves pròpies accions, el qual és inseparable del pensar, i em sembla que li és essencial" (veg. text de Locke sobre la identitat personal). Segons Locke la identitat personal (the self) "depen de la consciència (i memòria), no de la substància ni de l'ànima"

Kant posa en relleu, alhora que la racionalitat, la moralitat de la persona, i insisteix en la seva autonomia, la seva llibertat i la seva dignitat, i la seva pertinença al «regne de les finalitats», on cada ser racional és sempre subjecte i mai objecte de finalitats (veg. text i vegeu la citació).


Cal distingir la noció moral –o metafísica, amb la variant jurídica– de persona de la noció merament psicològica. Aquella és l'entitat individual i subsistent per si mateixa (per se una, deien alguns escolàstics) i aquesta només és la consciència de la pròpia identitat. La psicologia experimental ha introduït, a més, la noció de personalitat psicològica, que es refereix a les característiques psíquiques d'un individu. La noció moral o metafísica ha estat objecte preferent d'estudi en la filosofia contemporània, per part de corrents tan dispars com el marxisme, la psicoanàlisi, l'existencialisme, l'estructuralisme i, molt en concret, el personalisme.

Actualment, especialment en l'àmbit de la filosofia analítica, hi ha una extensa investigació referida al tema de la identitat personal i, per tant referida als conceptes de continuïtat, persistència i persona.