Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Persona»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "[[lliberteu" a "[[llibertat")
m (Text de reemplaçament - "del temps" a "d'el temps")
Línia 4: Línia 4:
 
L'ésser humà quan [[subjecte |subjecte]] moral posseïdor de [[consciència|consciència]] i responsable de les seves [[acció|accionis]]. Jurídicament, l'individu racional, la institució o grup d'individus (segons es tracti d'una persona ''física'' o d'una persona ''moral'') responsable i autònom, capaç de [[dret|drets]] i [[deure|deures]]. A la persona humana la hi considera dotada, en una societat lliure i democràtica, dels principis d'autonomia, inviolabilitat i dignitat .
 
L'ésser humà quan [[subjecte |subjecte]] moral posseïdor de [[consciència|consciència]] i responsable de les seves [[acció|accionis]]. Jurídicament, l'individu racional, la institució o grup d'individus (segons es tracti d'una persona ''física'' o d'una persona ''moral'') responsable i autònom, capaç de [[dret|drets]] i [[deure|deures]]. A la persona humana la hi considera dotada, en una societat lliure i democràtica, dels principis d'autonomia, inviolabilitat i dignitat .
  
El terme deriva de la màscara d'actor (''persona'', derivat al seu torn de ''personés'', ressonar) que identificava el paper que li tocava exercir en escena; els estoics tardans van aplicar el terme a l'home, personatge mogut per la destinació, mentre que el dret romà anomenava persona al subjecte de drets, en oposició a l'esclau i a les coses. El seu sentit filosòfic prové pròpiament de les discussions teològiques trinitarias i cristològiques del [[cristianisme|cristianisme]] primitiu, que han de precisar en quin sentit hi ha un només Déu en tres subjectes diferents o en quin sentit pot dir-se que Déu s'ha encarnat. Al concepte llatí de ''persona'' i grec de ''prósopon'', s'añader el de [[Grec::ὑπόστασις]], [[hipóstasis|''hypóstasis'']], o [[subjecte |subjecte]] subsistent en una [[naturalesa|naturalesa]]. El concili de Nicea (325) va sostenir que en Crist hi ha dues naturaleses (humana i divina) però una sola ''persona ''divina subsistent, i en la Trinitat, una sola naturalesa (divina) i tres ''persones'' (Pare, Fill i Esperit Sant). El terme grec de ''hipóstasis'' (substrat, subsistència o supòsit) es va traduir al llatí per ''suppositum'', però els llatins van continuar aplicant el terme ''persona'', atès que ''suppositum'' significava tant «subsistència», això és, subjecte, com a «essència», això és, naturalesa, indefinició o ambigüitat que portava a herejías (veure [[encarnació|encarnació]]). [[Autor:Boeci|Boeci]], introductor de termes filosòfics i teològics al llatí de l' [[escolàstica, escolasticisme|Escolàstica]], va formular la primera definició formal de persona: «Persona és la substància individual de la naturalesa racional» ([[Recurs:Boeci: definició de persona|veure text]] ). A aquesta definició s'afegeix una altra igualment clàssica, de Ricardo de Saint Victor: ''intellectualis naturae incommunicabilis existentia ''[existència incomunicable de la naturalesa intel·lectual] (''De Trinitate'', IV, 22, 24). Ambdues definicions destaquen principalment, juntament amb la naturalesa racional, el caràcter d'individu i l'autonomia d'allò que anomenem persona. Amb el [[racionalisme|racionalisme]] i l'[[empirisme|empirisme]] s'introdueix en el seu concepte el de [[jo|jo]] o [[consciència|consciència]], sobretot de la mà de les anàlisis de [[Autor:Locke, John|Locke]] sobre el concepte d'identitat personal o consciència de la pròpia [[identitat|identitat]] al llarg del temps. [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] posa en relleu, alhora que la [[racionalitat|racionalitat]], la moralitat de la persona, i insisteix en la seva autonomia, la seva [[llibertat|llibertat]] i la seva dignitat, i la seva pertinença al «regne de les finalitats», on cada ser racional és sempre subjecte i mai objecte de finalitats ([[Recurs:Kant: imperatiu categòric (IV)|veure text]] i [[Recurs:Kant: cita sobre persona i cosa|veure cita]]).
+
El terme deriva de la màscara d'actor (''persona'', derivat al seu torn de ''personés'', ressonar) que identificava el paper que li tocava exercir en escena; els estoics tardans van aplicar el terme a l'home, personatge mogut per la destinació, mentre que el dret romà anomenava persona al subjecte de drets, en oposició a l'esclau i a les coses. El seu sentit filosòfic prové pròpiament de les discussions teològiques trinitarias i cristològiques del [[cristianisme|cristianisme]] primitiu, que han de precisar en quin sentit hi ha un només Déu en tres subjectes diferents o en quin sentit pot dir-se que Déu s'ha encarnat. Al concepte llatí de ''persona'' i grec de ''prósopon'', s'añader el de [[Grec::ὑπόστασις]], [[hipóstasis|''hypóstasis'']], o [[subjecte |subjecte]] subsistent en una [[naturalesa|naturalesa]]. El concili de Nicea (325) va sostenir que en Crist hi ha dues naturaleses (humana i divina) però una sola ''persona ''divina subsistent, i en la Trinitat, una sola naturalesa (divina) i tres ''persones'' (Pare, Fill i Esperit Sant). El terme grec de ''hipóstasis'' (substrat, subsistència o supòsit) es va traduir al llatí per ''suppositum'', però els llatins van continuar aplicant el terme ''persona'', atès que ''suppositum'' significava tant «subsistència», això és, subjecte, com a «essència», això és, naturalesa, indefinició o ambigüitat que portava a herejías (veure [[encarnació|encarnació]]). [[Autor:Boeci|Boeci]], introductor de termes filosòfics i teològics al llatí de l' [[escolàstica, escolasticisme|Escolàstica]], va formular la primera definició formal de persona: «Persona és la substància individual de la naturalesa racional» ([[Recurs:Boeci: definició de persona|veure text]] ). A aquesta definició s'afegeix una altra igualment clàssica, de Ricardo de Saint Victor: ''intellectualis naturae incommunicabilis existentia ''[existència incomunicable de la naturalesa intel·lectual] (''De Trinitate'', IV, 22, 24). Ambdues definicions destaquen principalment, juntament amb la naturalesa racional, el caràcter d'individu i l'autonomia d'allò que anomenem persona. Amb el [[racionalisme|racionalisme]] i l'[[empirisme|empirisme]] s'introdueix en el seu concepte el de [[jo|jo]] o [[consciència|consciència]], sobretot de la mà de les anàlisis de [[Autor:Locke, John|Locke]] sobre el concepte d'identitat personal o consciència de la pròpia [[identitat|identitat]] al llarg d'el temps. [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] posa en relleu, alhora que la [[racionalitat|racionalitat]], la moralitat de la persona, i insisteix en la seva autonomia, la seva [[llibertat|llibertat]] i la seva dignitat, i la seva pertinença al «regne de les finalitats», on cada ser racional és sempre subjecte i mai objecte de finalitats ([[Recurs:Kant: imperatiu categòric (IV)|veure text]] i [[Recurs:Kant: cita sobre persona i cosa|veure cita]]).
  
 
Ha de distingir-se la noció moral -o metafisica, amb la variant jurídica- de persona de la noció merament psicològica. Aquella és  l'[[entitat|entitat]] individual i subsistent per si mateixa (''per se una'', deien alguns escolàstics) i aquesta només és la consciència de la pròpia identitat. La psicologia experimental ha introduït, a més, la noció de [[personalitat|personalitat]] psicològica, que es refereix a les característiques psíquiques d'un individu. La noció moral o metafísica ha estat objecte preferent d'estudi en la filosofia contemporània, per part de corrents tan dispars com el [[marxisme|marxisme]], la [[psicoanàlisi|psicoanàlisi]], l'[[existencialisme|existencialisme]], l'[[estructuralisme|estructuralisme]] i, molt en concret, el [[personalisme|personalisme]].
 
Ha de distingir-se la noció moral -o metafisica, amb la variant jurídica- de persona de la noció merament psicològica. Aquella és  l'[[entitat|entitat]] individual i subsistent per si mateixa (''per se una'', deien alguns escolàstics) i aquesta només és la consciència de la pròpia identitat. La psicologia experimental ha introduït, a més, la noció de [[personalitat|personalitat]] psicològica, que es refereix a les característiques psíquiques d'un individu. La noció moral o metafísica ha estat objecte preferent d'estudi en la filosofia contemporània, per part de corrents tan dispars com el [[marxisme|marxisme]], la [[psicoanàlisi|psicoanàlisi]], l'[[existencialisme|existencialisme]], l'[[estructuralisme|estructuralisme]] i, molt en concret, el [[personalisme|personalisme]].

Revisió del 20:40, 1 març 2015

(del llatí persona, màscara d'actor, caràcter o personatge, després persona, que correspon al grec πρoσωπον, prósopon, rostre, cara o persona)

L'ésser humà quan subjecte moral posseïdor de consciència i responsable de les seves accionis. Jurídicament, l'individu racional, la institució o grup d'individus (segons es tracti d'una persona física o d'una persona moral) responsable i autònom, capaç de drets i deures. A la persona humana la hi considera dotada, en una societat lliure i democràtica, dels principis d'autonomia, inviolabilitat i dignitat .

El terme deriva de la màscara d'actor (persona, derivat al seu torn de personés, ressonar) que identificava el paper que li tocava exercir en escena; els estoics tardans van aplicar el terme a l'home, personatge mogut per la destinació, mentre que el dret romà anomenava persona al subjecte de drets, en oposició a l'esclau i a les coses. El seu sentit filosòfic prové pròpiament de les discussions teològiques trinitarias i cristològiques del cristianisme primitiu, que han de precisar en quin sentit hi ha un només Déu en tres subjectes diferents o en quin sentit pot dir-se que Déu s'ha encarnat. Al concepte llatí de persona i grec de prósopon, s'añader el de ὑπόστασις, hypóstasis, o subjecte subsistent en una naturalesa. El concili de Nicea (325) va sostenir que en Crist hi ha dues naturaleses (humana i divina) però una sola persona divina subsistent, i en la Trinitat, una sola naturalesa (divina) i tres persones (Pare, Fill i Esperit Sant). El terme grec de hipóstasis (substrat, subsistència o supòsit) es va traduir al llatí per suppositum, però els llatins van continuar aplicant el terme persona, atès que suppositum significava tant «subsistència», això és, subjecte, com a «essència», això és, naturalesa, indefinició o ambigüitat que portava a herejías (veure encarnació). Boeci, introductor de termes filosòfics i teològics al llatí de l' Escolàstica, va formular la primera definició formal de persona: «Persona és la substància individual de la naturalesa racional» (veure text ). A aquesta definició s'afegeix una altra igualment clàssica, de Ricardo de Saint Victor: intellectualis naturae incommunicabilis existentia [existència incomunicable de la naturalesa intel·lectual] (De Trinitate, IV, 22, 24). Ambdues definicions destaquen principalment, juntament amb la naturalesa racional, el caràcter d'individu i l'autonomia d'allò que anomenem persona. Amb el racionalisme i l'empirisme s'introdueix en el seu concepte el de jo o consciència, sobretot de la mà de les anàlisis de Locke sobre el concepte d'identitat personal o consciència de la pròpia identitat al llarg d'el temps. Kant posa en relleu, alhora que la racionalitat, la moralitat de la persona, i insisteix en la seva autonomia, la seva llibertat i la seva dignitat, i la seva pertinença al «regne de les finalitats», on cada ser racional és sempre subjecte i mai objecte de finalitats (veure text i veure cita).

Ha de distingir-se la noció moral -o metafisica, amb la variant jurídica- de persona de la noció merament psicològica. Aquella és l'entitat individual i subsistent per si mateixa (per se una, deien alguns escolàstics) i aquesta només és la consciència de la pròpia identitat. La psicologia experimental ha introduït, a més, la noció de personalitat psicològica, que es refereix a les característiques psíquiques d'un individu. La noció moral o metafísica ha estat objecte preferent d'estudi en la filosofia contemporània, per part de corrents tan dispars com el marxisme, la psicoanàlisi, l'existencialisme, l'estructuralisme i, molt en concret, el personalisme.