Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Persona»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "[[lliberteu" a "[[llibertat")
 
(29 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 2: Línia 2:
 
<small>(del llatí ''persona'', màscara d'actor, caràcter o personatge, després persona, que correspon al grec [[Grec::πρoσωπον]], ''prósopon'', rostre, cara o persona)</small>
 
<small>(del llatí ''persona'', màscara d'actor, caràcter o personatge, després persona, que correspon al grec [[Grec::πρoσωπον]], ''prósopon'', rostre, cara o persona)</small>
  
L'ésser humà quan [[subjecte |subjecte]] moral posseïdor de [[consciència|consciència]] i responsable de les seves [[acció|accionis]]. Jurídicament, l'individu racional, la institució o grup d'individus (segons es tracti d'una persona ''física'' o d'una persona ''moral'') responsable i autònom, capaç de [[dret|drets]] i [[deure|deures]]. A la persona humana la hi considera dotada, en una societat lliure i democràtica, dels principis d'autonomia, inviolabilitat i dignitat .
+
Tradicionalment s'ha definit com a ésser pensant en tant que [[subjecte |subjecte]] moral posseïdor de [[consciència|consciència]] i responsable de les seves [[acció|accions]]. Jurídicament, l'individu racional, la institució o grup d'individus (segons es tracti d'una persona ''física'' o d'una persona ''moral'') responsable i autònom, capaç de [[dret|drets]] i [[deure|deures]]. A la persona humana se la considera dotada, en una societat lliure i democràtica, dels principis d'autonomia, inviolabilitat i dignitat .  
  
El terme deriva de la màscara d'actor (''persona'', derivat al seu torn de ''personés'', ressonar) que identificava el paper que li tocava exercir en escena; els estoics tardans van aplicar el terme a l'home, personatge mogut per la destinació, mentre que el dret romà anomenava persona al subjecte de drets, en oposició a l'esclau i a les coses. El seu sentit filosòfic prové pròpiament de les discussions teològiques trinitarias i cristològiques del [[cristianisme|cristianisme]] primitiu, que han de precisar en quin sentit hi ha un només Déu en tres subjectes diferents o en quin sentit pot dir-se que Déu s'ha encarnat. Al concepte llatí de ''persona'' i grec de ''prósopon'', s'añader el de [[Grec::ὑπόστασις]], [[hipóstasis|''hypóstasis'']], o [[subjecte |subjecte]] subsistent en una [[naturalesa|naturalesa]]. El concili de Nicea (325) va sostenir que en Crist hi ha dues naturaleses (humana i divina) però una sola ''persona ''divina subsistent, i en la Trinitat, una sola naturalesa (divina) i tres ''persones'' (Pare, Fill i Esperit Sant). El terme grec de ''hipóstasis'' (substrat, subsistència o supòsit) es va traduir al llatí per ''suppositum'', però els llatins van continuar aplicant el terme ''persona'', atès que ''suppositum'' significava tant «subsistència», això és, subjecte, com a «essència», això és, naturalesa, indefinició o ambigüitat que portava a herejías (veure [[encarnació|encarnació]]). [[Autor:Boeci|Boeci]], introductor de termes filosòfics i teològics al llatí de l' [[escolàstica, escolasticisme|Escolàstica]], va formular la primera definició formal de persona: «Persona és la substància individual de la naturalesa racional» ([[Recurs:Boeci: definició de persona|veure text]] ). A aquesta definició s'afegeix una altra igualment clàssica, de Ricardo de Saint Victor: ''intellectualis naturae incommunicabilis existentia ''[existència incomunicable de la naturalesa intel·lectual] (''De Trinitate'', IV, 22, 24). Ambdues definicions destaquen principalment, juntament amb la naturalesa racional, el caràcter d'individu i l'autonomia d'allò que anomenem persona. Amb el [[racionalisme|racionalisme]] i l'[[empirisme|empirisme]] s'introdueix en el seu concepte el de [[jo|jo]] o [[consciència|consciència]], sobretot de la mà de les anàlisis de [[Autor:Locke, John|Locke]] sobre el concepte d'identitat personal o consciència de la pròpia [[identitat|identitat]] al llarg del temps. [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] posa en relleu, alhora que la [[racionalitat|racionalitat]], la moralitat de la persona, i insisteix en la seva autonomia, la seva [[llibertat|llibertat]] i la seva dignitat, i la seva pertinença al «regne de les finalitats», on cada ser racional és sempre subjecte i mai objecte de finalitats ([[Recurs:Kant: imperatiu categòric (IV)|veure text]] i [[Recurs:Kant: cita sobre persona i cosa|veure cita]]).
+
* <small>(Cal tenir en compte que, segons la definició de persona com a ésser pensant, posseïdor de consciència i responsable dels seus actes, aquest concepte no s'aplica solament als éssers humans. De fet, en les tradicions religioses es parla de persones divines, angèliques, etc. I, de manera completament diferent, alguns pensadors de la Intel·ligència Artificial parlen de la possibilitat de màquines que siguin persones.)</small>
  
Ha de distingir-se la noció moral -o metafisica, amb la variant jurídica- de persona de la noció merament psicològica. Aquella és  l'[[entitat|entitat]] individual i subsistent per si mateixa (''per se una'', deien alguns escolàstics) i aquesta només és la consciència de la pròpia identitat. La psicologia experimental ha introduït, a més, la noció de [[personalitat|personalitat]] psicològica, que es refereix a les característiques psíquiques d'un individu. La noció moral o metafísica ha estat objecte preferent d'estudi en la filosofia contemporània, per part de corrents tan dispars com el [[marxisme|marxisme]], la [[psicoanàlisi|psicoanàlisi]], l'[[existencialisme|existencialisme]], l'[[estructuralisme|estructuralisme]] i, molt en concret, el [[personalisme|personalisme]].
+
 
 +
Etimològicament el terme "persona" deriva de la màscara d'actor (''persona'', derivat al seu torn de ''personare'', ressonar) que identificava el paper que li tocava a l'actor exercir en escena; els [[estoïcisme|estoics]] tardans van aplicar el terme a l'home, personatge mogut pel destí, mentre que el dret romà anomenava persona al subjecte de drets, en oposició a l'esclau i a les coses.
 +
 
 +
El seu sentit filosòfic prové pròpiament de les discussions teològiques trinitàries i cristològiques del [[cristianisme|cristianisme]] primitiu, que han de precisar en quin sentit hi ha un només [[Déu]] en tres subjectes diferents o en quin sentit pot dir-se que Déu s'ha encarnat. Al concepte llatí de ''persona'' i grec de ''prósopon'' (πρόσωπον), s'afegeix el de [[Grec::ὑπόστασις]], [[hipòstasi|''hypóstasis'']], o [[subjecte |subjecte]] subsistent en una [[naturalesa|naturalesa]]. El concili de Nicea (325) va sostenir que en Crist hi ha dues naturaleses (humana i divina) però una sola ''persona ''divina subsistent, i en la Trinitat, una sola naturalesa (divina) i tres ''persones'' (Pare, Fill i Esperit Sant). El terme grec d{{'}}''hipòstasi'' (substrat, subsistència o supòsit) es va traduir al llatí per ''suppositum'', però els llatins van continuar aplicant el terme ''persona'', atès que ''suppositum'' significava tant «subsistència», és a dir, subjecte, com «essència», això és, naturalesa, indefinició o ambigüitat que portava a heretgies (veg. [[encarnació|encarnació]]).
 +
 
 +
[[Autor:Boeci|Boeci]], introductor de termes filosòfics i teològics al llatí de l'[[escolàstica, escolasticisme|Escolàstica]], va formular la primera definició formal de persona: «Persona és la substància individual de la naturalesa racional» ([[Recurs:Boeci: definició de persona|veg. text]]). A aquesta definició s'afegeix una altra igualment clàssica, de Ricard de Saint Victor: ''intellectualis naturae incommunicabilis existentia ''[existència incomunicable de la naturalesa intel·lectual] (''De Trinitate'', IV, 22, 24). Ambdues definicions destaquen principalment, juntament amb la naturalesa racional, el caràcter d'individu i l'autonomia d'allò que anomenem persona.
 +
 
 +
 
 +
[[File:locke3.gif|<center> Locke</center>|thumb]]
 +
En l'època moderna, amb el [[racionalisme|racionalisme]] i l'[[empirisme|empirisme]] es relaciona amb el concepte de persona el concepte de [[jo|jo]] o [[consciència|consciència]], sobretot de la mà de les anàlisis de [[Autor:Locke, John|Locke]] sobre el concepte d'[[identitat personal]] o [[consciència]] de la pròpia [[identitat|identitat]] al llarg del temps. Locke defineix persona com a "ésser pensant que pot raonar, reflexionar i considerar-se com a ell mateix, com una mateixa cosa que pensa en diferents llocs i temps; i això succeeix únicament pel sentiment que té de les seves pròpies accions, el qual és inseparable del pensar, i em sembla que li és essencial" ([[Recurs:Locke:_la_identitat_personal|Veg. text de Locke sobre la identitat personal 1]] i  [[Recurs:Locke:Identitat personal|veg. text més ampli de Locke sobre la identitat personal]]).  Segons Locke la identitat personal (''the self'') "depen de la consciència (i memòria), no de la substància ni de l'ànima"
 +
 
 +
[[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] posa en relleu, alhora que la [[racionalitat|racionalitat]], la moralitat de la persona, i insisteix en la seva autonomia, la seva [[llibertat|llibertat]] i la seva dignitat, i la seva pertinença al «regne de les finalitats», on cada ser racional és sempre subjecte i mai objecte de finalitats ([[Recurs:Kant: imperatiu categòric (IV)|veg. text]] i [[Recurs:Kant: cita sobre persona i cosa|vegeu la citació]]).
 +
 
 +
 
 +
Cal distingir la noció moral –o metafísica, amb la variant jurídica– de persona de la noció merament psicològica. Aquella és  l'[[entitat|entitat]] individual i subsistent per si mateixa (''per se una'', deien alguns escolàstics) i aquesta només és la consciència de la pròpia identitat. La psicologia experimental ha introduït, a més, la noció de [[personalitat|personalitat]] psicològica, que es refereix a les característiques psíquiques d'un individu. La noció moral o metafísica ha estat objecte preferent d'estudi en la filosofia contemporània, per part de corrents tan dispars com el [[marxisme|marxisme]], la [[psicoanàlisi|psicoanàlisi]], l'[[existencialisme|existencialisme]], l'[[estructuralisme|estructuralisme]] i, molt en concret, el [[personalisme|personalisme]].
 +
 
 +
Actualment, especialment en l'àmbit de la filosofia analítica, hi ha una extensa investigació referida al tema de la [[identitat personal]] i, per tant referida als conceptes de continuïtat, persistència i persona.
  
  

Revisió de 17:06, 23 juny 2021

(del llatí persona, màscara d'actor, caràcter o personatge, després persona, que correspon al grec πρoσωπον, prósopon, rostre, cara o persona)

Tradicionalment s'ha definit com a ésser pensant en tant que subjecte moral posseïdor de consciència i responsable de les seves accions. Jurídicament, l'individu racional, la institució o grup d'individus (segons es tracti d'una persona física o d'una persona moral) responsable i autònom, capaç de drets i deures. A la persona humana se la considera dotada, en una societat lliure i democràtica, dels principis d'autonomia, inviolabilitat i dignitat .

  • (Cal tenir en compte que, segons la definició de persona com a ésser pensant, posseïdor de consciència i responsable dels seus actes, aquest concepte no s'aplica solament als éssers humans. De fet, en les tradicions religioses es parla de persones divines, angèliques, etc. I, de manera completament diferent, alguns pensadors de la Intel·ligència Artificial parlen de la possibilitat de màquines que siguin persones.)


Etimològicament el terme "persona" deriva de la màscara d'actor (persona, derivat al seu torn de personare, ressonar) que identificava el paper que li tocava a l'actor exercir en escena; els estoics tardans van aplicar el terme a l'home, personatge mogut pel destí, mentre que el dret romà anomenava persona al subjecte de drets, en oposició a l'esclau i a les coses.

El seu sentit filosòfic prové pròpiament de les discussions teològiques trinitàries i cristològiques del cristianisme primitiu, que han de precisar en quin sentit hi ha un només Déu en tres subjectes diferents o en quin sentit pot dir-se que Déu s'ha encarnat. Al concepte llatí de persona i grec de prósopon (πρόσωπον), s'afegeix el de ὑπόστασις, hypóstasis, o subjecte subsistent en una naturalesa. El concili de Nicea (325) va sostenir que en Crist hi ha dues naturaleses (humana i divina) però una sola persona divina subsistent, i en la Trinitat, una sola naturalesa (divina) i tres persones (Pare, Fill i Esperit Sant). El terme grec d'hipòstasi (substrat, subsistència o supòsit) es va traduir al llatí per suppositum, però els llatins van continuar aplicant el terme persona, atès que suppositum significava tant «subsistència», és a dir, subjecte, com «essència», això és, naturalesa, indefinició o ambigüitat que portava a heretgies (veg. encarnació).

Boeci, introductor de termes filosòfics i teològics al llatí de l'Escolàstica, va formular la primera definició formal de persona: «Persona és la substància individual de la naturalesa racional» (veg. text). A aquesta definició s'afegeix una altra igualment clàssica, de Ricard de Saint Victor: intellectualis naturae incommunicabilis existentia [existència incomunicable de la naturalesa intel·lectual] (De Trinitate, IV, 22, 24). Ambdues definicions destaquen principalment, juntament amb la naturalesa racional, el caràcter d'individu i l'autonomia d'allò que anomenem persona.


Locke

En l'època moderna, amb el racionalisme i l'empirisme es relaciona amb el concepte de persona el concepte de jo o consciència, sobretot de la mà de les anàlisis de Locke sobre el concepte d'identitat personal o consciència de la pròpia identitat al llarg del temps. Locke defineix persona com a "ésser pensant que pot raonar, reflexionar i considerar-se com a ell mateix, com una mateixa cosa que pensa en diferents llocs i temps; i això succeeix únicament pel sentiment que té de les seves pròpies accions, el qual és inseparable del pensar, i em sembla que li és essencial" (Veg. text de Locke sobre la identitat personal 1 i veg. text més ampli de Locke sobre la identitat personal). Segons Locke la identitat personal (the self) "depen de la consciència (i memòria), no de la substància ni de l'ànima"

Kant posa en relleu, alhora que la racionalitat, la moralitat de la persona, i insisteix en la seva autonomia, la seva llibertat i la seva dignitat, i la seva pertinença al «regne de les finalitats», on cada ser racional és sempre subjecte i mai objecte de finalitats (veg. text i vegeu la citació).


Cal distingir la noció moral –o metafísica, amb la variant jurídica– de persona de la noció merament psicològica. Aquella és l'entitat individual i subsistent per si mateixa (per se una, deien alguns escolàstics) i aquesta només és la consciència de la pròpia identitat. La psicologia experimental ha introduït, a més, la noció de personalitat psicològica, que es refereix a les característiques psíquiques d'un individu. La noció moral o metafísica ha estat objecte preferent d'estudi en la filosofia contemporània, per part de corrents tan dispars com el marxisme, la psicoanàlisi, l'existencialisme, l'estructuralisme i, molt en concret, el personalisme.

Actualment, especialment en l'àmbit de la filosofia analítica, hi ha una extensa investigació referida al tema de la identitat personal i, per tant referida als conceptes de continuïtat, persistència i persona.