No ser

Tal com ho exposa Parmènides en el seu poema, el no ser designa el contrari del ser. Si el que és, és allò que pot ser pensat i sobre el que es pot parlar, el no ser no és i, per tant, no pot ser pensat ni, en rigor, dit. El camí de la veritat és l'afirmació que l'ésser és, i el no ser no és; i la seva contrària (el ser no és i el no ser, és) és el camí de l'error (veure text ).

Parmènides

Aquestes afirmacions de Parmènides van ser interpretades de diverses maneres. Si es prenen com una tesi ontològica, i alhora es confon el sentit existencial i el sentit atributiu del verb ser, es tanca el pas a tota possibilitat d'esdevenir o de canvio, ja que aquest implica «deixar de ser» alguna cosa per arribar a ser una altra cosa. Però no és possible «deixar de ser», ja que això seria afirmar l'ésser del no ser, o el que és el mateix, afirmar que es pot pensar l'impensable i afirmar una contradicció. La confusió entre el significat existencial del verb ser (ser com existir; per exemple, en l'afirmació: «jo sóc») i el seu significat atributiu (ser en el sentit de «ser vermell» o «ser alt», per exemple: «jo sóc alt») faria fins i tot impossible frases com: «aquest home no és alt». En canvi, si es prenen des d'un punt de vista merament lògic, les afirmacions de Parmènides enuncien simplement una tautologia, que involucra el principi d'identitat i el de no contradicció. Alguns sofistes, especialment Gòrgies, van intentar explorar els aspectes paradoxals d'aquesta afirmacions, i van arribar a afirmar que el no ser, és. Plató, per sortir de les aporías a les quals semblava conduir la mera possibilitat d'enunciar el «no ser», i a partir de la seva concepció de el mateix i l'altre i dels gèneres suprems, considera el no ser com alteridad, com el un altre del ser (veure text ). Des d'aquesta perspectiva pot afirmar que, en cert sentit, el no ser és, i consumar un «parricidi» contra el «pare» Parmènides (veure cita). Amb la teoria del canvi d' Aristòtil, i amb la seva concepció coneguda com l'analogia del ser, desapareix tot rastre d'aporía en la noció de no ser en el pensament grec, i és el mateix Aristòtil el que distingeix clarament el sentit existencial i el sentit atributiu del verb ser. Així, de la mateixa manera que afirmar que «els pegasos són éssers que tenen ales» no implica sustentar l'existència de pegasos; l'afirmació «aquest home no és alt» no nega l'existència del subjecte de l'oració ni afirma el no ser, sinó que simplement li nega al subjecte un determinat atribut (l'altura).

Veure res.