Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Idealisme»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "d'Hegel" a "de Hegel")
m (Text de reemplaçament - "ado " a "at ")
Línia 4: Línia 4:
 
En general, característica dels sistemes metafísics que sostenen que la realitat és mental o s'explica millor com [[idea|idea]], o que el [[ser|ser]] és idea. S'oposa al [[realisme|realisme]] i al [[materialisme|materialisme]] i, en principi, a les diverses formes d'[[empirisme|empirisme]]. [[Autor:Leibniz,_Gottfried_Wilhelm|Leibniz]] aplica el terme al [[platonisme|platonisme]] quan afirma que la veritable realitat està en les idees. [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] distingeix l'idealisme ''empíric'', que posa en dubte (Descartes) o nega (Berkeley) l'existència de coses exteriors ([[Recurs:Kant, Immanuel: l'idealisme|veure text]] ), de l' [[idealisme transcendental|idealisme transcendental]] o formal: el seu. El primer dels idealistes moderns, en el sentit de la definició genèrica donada, és [[Autor:Berkeley, George|Berkeley]], amb la seva afirmació sobre la inexistència de la [[matèria|matèria]], o  immaterialisme, i el seu fenomenisme. El [[solipsisme|solipsisme]] és una forma d'idealisme derivada del fenomenisme de Berkeley, en afirmar que no existeix res més que el [[jo|jo]], o un de mateix i les seves idees.
 
En general, característica dels sistemes metafísics que sostenen que la realitat és mental o s'explica millor com [[idea|idea]], o que el [[ser|ser]] és idea. S'oposa al [[realisme|realisme]] i al [[materialisme|materialisme]] i, en principi, a les diverses formes d'[[empirisme|empirisme]]. [[Autor:Leibniz,_Gottfried_Wilhelm|Leibniz]] aplica el terme al [[platonisme|platonisme]] quan afirma que la veritable realitat està en les idees. [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] distingeix l'idealisme ''empíric'', que posa en dubte (Descartes) o nega (Berkeley) l'existència de coses exteriors ([[Recurs:Kant, Immanuel: l'idealisme|veure text]] ), de l' [[idealisme transcendental|idealisme transcendental]] o formal: el seu. El primer dels idealistes moderns, en el sentit de la definició genèrica donada, és [[Autor:Berkeley, George|Berkeley]], amb la seva afirmació sobre la inexistència de la [[matèria|matèria]], o  immaterialisme, i el seu fenomenisme. El [[solipsisme|solipsisme]] és una forma d'idealisme derivada del fenomenisme de Berkeley, en afirmar que no existeix res més que el [[jo|jo]], o un de mateix i les seves idees.
  
El gran desenvolupament modern de l'idealisme és el que correspon a l'anomenat «idealisme alemany», que té els seus inicis a la fi del s. XVIII. Es parla d'un manifest programàtic de l'idealisme, que es va escriure cap a 1795, publicat en 1917, per Franz Rosenzweig, amb el títol de ''El més antic sistema programàtic de l'idealisme alemany'', i que en principi es va atribuir a Hölderlin, [[Autor:Schelling, Friedrich Wilhelm Joseph von|Schelling]] i [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], després a deixebles de [[Autor:Fichte, Johann Gottlieb|Fichte]] i finalment al mateix Hegel. Aquest manifest expressa el desig -de clar influx [[romanticisme|romàntic]]- de trobar un sistema de pensar que elimini la distinció entre subjecte i objecte, i entre [[jo|jo]] i [[món|món]], distinció que es viu com una [[contradicció|contradicció]]. [[Autor:Fichte, Johann Gottlieb|Johan Gottlieb Fichte]] és el primer a desenvolupar un sistema, que rep el nom d' «idealisme subjectiu», i que s'inspira en una reinterpretació de Kant amb clars influxos romàntics. El [[jo transcendental|jo transcendental]] de [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] es converteix en un «jo pràctic», o productor, un subjecte actiu, autodeterminado i absolutament lliure; d'ell sorgeix, per desenvolupament [[dialèctica|dialèctic]], el no-jo, o el món.
+
El gran desenvolupament modern de l'idealisme és el que correspon a l'anomenat «idealisme alemany», que té els seus inicis a la fi del s. XVIII. Es parla d'un manifest programàtic de l'idealisme, que es va escriure cap a 1795, publicat en 1917, per Franz Rosenzweig, amb el títol de ''El més antic sistema programàtic de l'idealisme alemany'', i que en principi es va atribuir a Hölderlin, [[Autor:Schelling, Friedrich Wilhelm Joseph von|Schelling]] i [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], després a deixebles de [[Autor:Fichte, Johann Gottlieb|Fichte]] i finalment al mateix Hegel. Aquest manifest expressa el desig -de clar influx [[romanticisme|romàntic]]- de trobar un sistema de pensar que elimini la distinció entre subjecte i objecte, i entre [[jo|jo]] i [[món|món]], distinció que es viu com una [[contradicció|contradicció]]. [[Autor:Fichte, Johann Gottlieb|Johan Gottlieb Fichte]] és el primer a desenvolupar un sistema, que rep el nom d' «idealisme subjectiu», i que s'inspira en una reinterpretació de Kant amb clars influxos romàntics. El [[jo transcendental|jo transcendental]] de [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] es converteix en un «jo pràctic», o productor, un subjecte actiu, autodeterminat i absolutament lliure; d'ell sorgeix, per desenvolupament [[dialèctica|dialèctic]], el no-jo, o el món.
  
 
La filosofia de [[Autor:Schelling, Friedrich Wilhelm Joseph von|Schelling]], que rep el nom d' «idealisme objectiu», en referència al sistema de [[Autor:Fichte, Johann Gottlieb|Fichte]], que li influeix de forma notable, i el de [[filosofia de la identitat|filosofia de la identitat]], per la profunda ressonància spinoziana, sosté una identitat donada per endavant entre naturalesa i esperit, entre el [[subjectivitat|subjectiu]] i l'[[objectiu|objectiu]]; la realitat és raó, i a això tot anomena [[absolut|absolut]].
 
La filosofia de [[Autor:Schelling, Friedrich Wilhelm Joseph von|Schelling]], que rep el nom d' «idealisme objectiu», en referència al sistema de [[Autor:Fichte, Johann Gottlieb|Fichte]], que li influeix de forma notable, i el de [[filosofia de la identitat|filosofia de la identitat]], per la profunda ressonància spinoziana, sosté una identitat donada per endavant entre naturalesa i esperit, entre el [[subjectivitat|subjectiu]] i l'[[objectiu|objectiu]]; la realitat és raó, i a això tot anomena [[absolut|absolut]].

Revisió del 19:10, 25 març 2015

 (del grec ἰδέα, idea,forma, imatge mental, idea)

En general, característica dels sistemes metafísics que sostenen que la realitat és mental o s'explica millor com idea, o que el ser és idea. S'oposa al realisme i al materialisme i, en principi, a les diverses formes d'empirisme. Leibniz aplica el terme al platonisme quan afirma que la veritable realitat està en les idees. Kant distingeix l'idealisme empíric, que posa en dubte (Descartes) o nega (Berkeley) l'existència de coses exteriors (veure text ), de l' idealisme transcendental o formal: el seu. El primer dels idealistes moderns, en el sentit de la definició genèrica donada, és Berkeley, amb la seva afirmació sobre la inexistència de la matèria, o immaterialisme, i el seu fenomenisme. El solipsisme és una forma d'idealisme derivada del fenomenisme de Berkeley, en afirmar que no existeix res més que el jo, o un de mateix i les seves idees.

El gran desenvolupament modern de l'idealisme és el que correspon a l'anomenat «idealisme alemany», que té els seus inicis a la fi del s. XVIII. Es parla d'un manifest programàtic de l'idealisme, que es va escriure cap a 1795, publicat en 1917, per Franz Rosenzweig, amb el títol de El més antic sistema programàtic de l'idealisme alemany, i que en principi es va atribuir a Hölderlin, Schelling i Hegel, després a deixebles de Fichte i finalment al mateix Hegel. Aquest manifest expressa el desig -de clar influx romàntic- de trobar un sistema de pensar que elimini la distinció entre subjecte i objecte, i entre jo i món, distinció que es viu com una contradicció. Johan Gottlieb Fichte és el primer a desenvolupar un sistema, que rep el nom d' «idealisme subjectiu», i que s'inspira en una reinterpretació de Kant amb clars influxos romàntics. El jo transcendental de Kant es converteix en un «jo pràctic», o productor, un subjecte actiu, autodeterminat i absolutament lliure; d'ell sorgeix, per desenvolupament dialèctic, el no-jo, o el món.

La filosofia de Schelling, que rep el nom d' «idealisme objectiu», en referència al sistema de Fichte, que li influeix de forma notable, i el de filosofia de la identitat, per la profunda ressonància spinoziana, sosté una identitat donada per endavant entre naturalesa i esperit, entre el subjectiu i l'objectiu; la realitat és raó, i a això tot anomena absolut.

Hegel adopta aquesta última perspectiva i dóna a l'absolut el nom d'Idea sotmesa a l`esdevenir dialèctic de realitzar-se o exterioritzar-se com naturalesa, i de nou com a idea o raó, conscient de si mateixa, o esperit. L'esperit és el que ha de ser, això és, reflexió i coneixement de si mateix i per això, després d'expressar-se com esperit subjectiu i esperit objectiu arriba a ser esperit absolut o total comprensió de tot en si mateix, en forma d'intuïció, com art, en forma de representació, com religió, en forma de concepte, com a filosofia.

L'idealisme del s. XIX s'enfronta al positivisme naixent, al que intenta superar. Des d'Alemanya, on el gir que dóna Marx a l'idealisme de Hegel i al seu dialèctica -aprofitant la identitat total entre idea i naturalesa- no permet la seva supervivència, l'idealisme es trasllada a altres països. A França són idealistes O. Hamelin (1856-1907) i L. Brunschvicg; a Itàlia, B. Croce i G. Gentile; a Anglaterra, F.H. Bradley, B. Bosanquet i I.J. McTaggart (1866-1925). A Espanya, l'idealisme alemany arriba de la mà de K. Ch. Friedrich Krause, convertint-se en el krausisme, barreja d'idealisme, panteisme i misticisme, però que tindrà el mèrit d'influir en l'aparició, en 1876, de la «Institució Lliure d'Ensenyament», de Francisco Giner de los Ríos.