Accions

Autor

Francis Herbert Bradley

De Wikisofia

Bradley2.jpg

Filòsof anglès defensor de l'idealisme absolut, membre destacat del grup de neoidealistes anglesos patrocinats per Thomas Hill Green (1836-1882). Va estudiar i va residir a Oxford, però sense tenir la necessitat d'ensenyar, dedicat només a escriure les seves obres de to polèmic i estil brillant. Va ser notable la seva influència, sobretot durant les primeres dècades del segle XX, a Oxford i Cambridge; Bertrand Russell, entre d'altres, li segueix primer i li critica després, i el mateix fa G.I. Moore. En Estudis d'ètica (1876), critica l'utilitarisme de John Stuart Mill, recorrent a un plantejament hegelià de l'ètica, que rebutja el formalisme kantià i que es basa en una «moralitat social» (la Sittlichkeit de Hegel): el subjecte de la moral és la comunitat, perquè ella és veritablement un «universal concret», un ésser que existeix en molts com una unitat real, raó per la qual l'individu com a tal no explica i malament poden aplicar-se criteris de moralitat individual. En Principis de lògica (1883), critica la noció tradicional de subjecte i predicat, la sil·logística, la lògica inductiva de J.S. Mill i la concepció formal, tant de la lògica d'Aristòtil com de la de Boole; afirma que el propi de la lògica són les inferències amb contingut material (també aquí importa l'universal concret) i rebutja tot psicologisme en la seva fonamentació. En Aparença i realitat (1893), la seva obra més important, exposa la seva metafísica idealista: l'aparença és el món del contradictori, i pel mateix de l'incomprensible; l'experiència és aparença. En canvi, la realitat és totalment consistent i harmoniosa, és l'«absolut»: es manifesta, no obstant això, en l'experiència, a la qual abasta i transcendeix; és ella mateixa, però pensada amb totes les seves relacions, integrant les parts en un tot i buscant el seu sentit absolut. Per això la veritat és sistema. Aquesta veritat és també el «», que no és Déu, sinó un absolut suprapersonal.