Feminisme



TEXT EN CONSTRUCCIÓ

En sentit ampli, el conjunt d'esforços, sorgits específicament durant els segles XIX i XX i que continua al segle XXI, en pro de l'emancipació de la dona i de la igualtat de drets en tots dos sexes. El terme comença a usar-se com a neologisme a França (Charles Fourier, en 1837), d'on passa als països anglosaxons com womanism, per a aplicar-se en general als moviments de reivindicació empresos per la dona. A Espanya, el terme apareix cap a 1899 en un llibre d'Adolfo Posada, titulat Feminismo.

Olympe de Gouges

El concepte de feminisme es va divulgar al segle XIX, gràcies, com hem dit, als escrits de Ch. Fourier, per a qui el grau d'emancipació de la dona representa una mesura de l'emancipació general de tota la societat. Com a moviment social, el moviment feminista lluita, en general, per la superació del domini masculí sobre la dona i la corresponent transformació de les relacions socials quotidianes i estructurals, tradicionalment dominades pels homes amb supòsits jeràrquics. Aquesta caracterització general admet moltes varacions i posicionaments dins el feminsme, ja que la història del feminisme abasta diferents períodes, també anomenats "onades", de les quals se'n distingeixen, com a mínim quatre.

Primera onada

El primer període, denominat amb el terme de «primera ona», s'inicia vagament a l'època de la Revolució Francesa, especialment a partir del text d'Olympe de Gouges (1748-1793), Les droits de la femme et de la citoyenne (1791), que constitueix un autèntic manifest d'inspiració rousseauniana, en els temps de la Revolució Francesa, que reivindica el dret al vot de la dona, la igualtat de drets, la llibertat d'opinió i expressió i la substitució del matrimoni per un contracte social. Un altre autor important precursor d'aquesta primera onada és François Poullein de la Barre (1647-1725), filòsof cartesià que en la seva obra De la igualtat dels dos sexes considera, per primera vegada, la dona com a subjecte epistemològic. (De l’Égalité des deux sexes, discours physique et moral où l’on voit l’importance de se défaire des préjugés, Paris, Chez Jean du Puis, 1673 ; Fayard, 1984)

Una segona part d'aquesta «onada» s'estén de 1860 a 1920 i s'allarga fins el final de la Segona Guerra Mundial. És gairebé un fenomen exclusiu dels Estats Units i Gran Bretanya i està representat pels moviments de dones que lluiten per la igualtat de drets: les sufragistes, que reivindiquen els drets polítics de les dones, en especial el dret a votar i ser votades. Aquest feminisme també es va aliar amb els moviments contraris a l'esclavatge i va aconseguir la unió de dones de tot el món: des de les comunistes russes a les benestants dones angleses i van promoure el Dia Internacional de la Dona. Aquest feminisme del segon període es va mostrar com un moviment per unir les dones entorn de la lluita per la igualtat (feminisme de la igualtat) entre els gèneres, comença amb el sufragisme, o lluita pel dret al vot de la dona, i té la seva carta fundacional en la convenció coneguda com a «Declaració de Seneca Falls», de l'estat de Nova York, en els Estats Units, en 1848. Després de la Guerra de Secessió, les sufragistes es radicalitzen i s'organitzen de forma independent de les ideologies polítiques i s'agrupen constituint l'Associació Nacional pro Sufragi de la Dona (1868), branca radical en la qual exerceix un paper important Elisabeth Cady Stanton (1815-1902), i l' Associació Americana pro Sufragi de Dona (1869), branca més moderada en la qual destaca Lucy Stone (1818-1893); ambdós corrents es reunifiquen en la National American Suffrage Association, en 1890. A part del text fundacional de Seneca Falls, el llibre A Vindication of the Rights of Women [Vindicació dels drets de la dona] (1792), així com la figura de la seva autora, Mary Wollstonecraft, poden considerar-se veritables antecedents i fonaments del pensament feminista. A Anglaterra, l'important assaig de John Stuart Mill, The Subjection of Women [La subordinació de les dones] (1869), dóna una nova embranzida i una nova fonamentació doctrinal al pensament feminista, vinculant-lo al liberalisme. És un moviment que promou la igualtat de la dona respecte de l'home en aspectes fonamentals com la igualtat de la intel·ligència i la igualtat de capacitats, fet que promou el dret de les dones a l'educació. Cal destacar la important figura d'Emmeline Pankhurtst com a impulsora del moviment sufragista britànic, (sense oblidar la influència de Tres guinees, de Virginia Woolf, 1938).

Mary Wollstonecraft

Els Estats Units van reconèixer el dret al vot de la dona en 1920; a Gran Bretanya, on van sorgir organitzacions sufragistes similars a les americanes (Unió Nacional de Societats per al Sufragi de les Dones), relacionades també amb el rearmament moral, aquest dret va ser reconegut en 1928. A Espanya, el sufragi universal es va obtenir en 1931, durant la Segona República, encara que després va ser eliminat per la guerra i la dictadura de Franco. La Institución Libre de Enseñanza (1875), d'inspiració krausista, va promoure l'educació de la dona i va afavorir indirectament el sorgiment d'idees feministes; les iniciadores del feminisme espanyol són, no obstant això, Emilia Pardo Bazán, Clara Campoamor i Concepción Arenal.

Segona onada

El feminisme anomenat de la «segona ona», sorgeix després de la Segona Guerra Mundial. Mentre que la primera onada es va centrar en la defensa dels drets de les dones i va deninciar les diferències jurídiques (de iure), la segona onada les reivindicacions es van enfocar a denunciar no solament les desigualtats i discriminacions legals, sinó les desigualtata no oficials o ocultes de fet (de facto), tant referents a la família, el treball, la sexualitat, el dreta l'avortament, etc.Així, aquest moviment no només reivindica els drets de les dones sinó que insisteix en la lluita contra el patriarcat.

Textos fundacionals, significatius en un primer moment d'aquest nou feminisme de «segona ona», són: El segon sexe (1949), de Simone de Beauvoir, considerat l'obra fonamental del discurs feminista, i, La mística de la feminitat (1963), de Betty Friedan, fundadora de l'Organització Nacional de Dones (1966). Especialment rellevant és la idea de Simone de Beauvoir segons la qual no es neix essent dona, sinó que s'esdevé dona a través de processos socials i educatius donant així èmfasi en els procesos socials (sovint "amagats") que determinen la discriminació de les dones, i en les relacions de poder. El feminisme, així, ja no és solament un moviment reivindicatiu de drets, sinó també una denuncia dels mecanismes de poder i de reproducció de rols que beneficien el patriarcat.

També després de la Segona Guerra Mundial sorgeix un nou feminisme, que vincularà la ideologia d'aquest moviment amb el pensament socialista (en les seves diverses formes de socialisme utòpic, anarquisme, libertarisme o marxisme), que ja havia exercit anteriorment la seva influència a través sobretot del text d'Engels L'origen de la família, la propietat privada i l'Estat (1884).

Simone de Beauvoir

A la fi dels anys seixanta del segle XX la nova onada del moviment feminista s'estén per Europa; representa un canvi qualitatiu respecte de l'anterior –encara que gira també inicialment entorn del dret del vot– i adquireix una major força organitzativa. En el reforçament del feminisme d'aquesta fase hi té molt a veure la independència econòmica adquirida per les dones en aquesta època (ja que van haver d'ocupar els lloc de treball que els homes que lluitaven a la guerra havien deixat vacants a les fàbriques) i el seu major nivell educatiu. A partir, doncs, dels anys 60 del segle XX, el feminisme va suposar, d'una banda, la denúncia de l'opressió i explotació del gènere femení pel masculí, o de la dona per l'home, així com de tota forma de discriminació pel gènere i d'expressió social del patriarcat, tradicionalment admesos per la societat i, per altre part, el convenciment implícit o explícit que la lluita per la igualtat de drets i l'autonomia de la dona és una causa inexcusable. D'aquí deriva la lluita per l'alliberament de la dona contra la idea que els rols socials i la distribució del treball siguin els que es consideren «propis de cada sexe», i la creença, pròpia d'èpoques passades de la història de la humanitat dominades pel criteri de l'home, o també de l'actualitat, en formes més o menys encavalcades, que tal assignació sigui alguna cosa «natural». A aquests textos cal afegir obres posteriors, però igualment fites fonamentals de la literatura feminista: La dialèctica del sexe, de Shulamith Firestone (1970), L'eunuc femella, de Germaine Greer (1970), La condició de la dona, de Juliet Mitchell (1971), Política sexual, de Kate Millet (1971), La política de l'alliberament de la dona, de Jo Freeman (1975).

Una part d'aquesta onada feminista ha estat considerada una forma de feminisme "liberal" l'objectiu del qual era elevar les dones a l'estatus de subjecte polític. El seu objectiu era el de la igualtat (feminisme de la igualtat) i defineix la dona a partir de la desigualtat, no tant com a partir de l'explotació o l'opressió. Posteriorment, amb el neoliberalisme apareixerà el "choice feminism" o feminisme de l'elecció, centrat, de manera individualista en cada dona més que en la col·lectivitat.

Des de finals dels anys seixanta els feminismes ofereixen molt diverses i variades tendències, i es distingeix entre feminisme acadèmic, cultural, liberal, lèsbic, radical, psicoanalític, social, etc.; cadascun d'ells atribueix a una diferent causa la raó del domini de l'home sobre la dona. El tema central del feminisme dels anys setanta gira entorn de la igualtat de drets entre tots dos sexes, mentre que la reivindicació de la legalització de l'avortament es converteix en un dels motius fonamentals de les mobilitzacions feministes. Els sociòlegs redueixen a quatre les aspiracions comunes de les feministes occidentals: igualtat de salari, educació i oportunitats, llibertat de contracepció i d'avortament i facilitat de guarderies; de fet aquestes són les reivindicacions reclamades, en 1971, per la primera de les grans manifestacions promogudes pel moviment feminista britànic a Londres. A Gran Bretanya, l'avortament es legalitza en 1967, i aquest mateix any es funda el Women's Liberation Movement i, en 1970, el Comitè Nacional de Coordinació dels grups del moviment d'alliberament de la dona; en 1975, entren en vigor la Sex Discrimination Act i la Equal Pay Act, que reconeixen la igualtat absoluta de tots dos sexes.

Tercera onada

Als anys 70 del segle XX es comença a desenvolupar el feminisme de la «tercera onada». Apareix l'anomenat feminisme cultural que defensa la radical diferència (feminisme de la diferència) entre homes (que consideren, des d'una perspectiva biologista, violents per naturalesa) i dones i defensen que hi ha trets de la personalitat inherentment femenins, com ara la cooperació, enfront del desig masculí de competitivitat o superació. Això ho sustenten des d'una posició essencialista biològica i defensen els que elles consideren els valors diferencials de la feminitat ja que les dones, en tant que mares estan unides a la defensa de la vida i a la cura dels altres. Des d'aquesta posició moltes d'elles defensen el lesbianisme. En connexió amb aquest corrent apareix també l' ètica de la cura (pròpia dels valors femenins de l'atenció, el raonament contextual i narratiu i la capacitat d'escoltar) i també l'anomenat ecofeminisme (creat per Françoise d'Eaubonne l'any 1974 en la seva obra Le féminisme ou la mort) que uneix la lluita contra el patriarcat a la lluita de la defensa ecològica, i assenyalen les semblances entre l'opressió exercida pels homes sobre les dones i l'opressió humana sobre el medi natural. No obstant això el feminisme cultural no és un corrent homogeni, sinó que l'etiqueta "feminisme cultural" és sovint emprada com a desqualificatiu per part de les feministes radicals, mentre que, d'altra part, algunes autores identifiquen ambdós corrents. A més, dins d'questa etiqueta s'hi apleguen autores tant diferents com, per exemple, Alice Echols y Nancy Chodorow, que formula la seva concepció feminista a partir de la psicoanàlisi i concep les diferències de gènere com a formacions de compromís a partir del complex d'Èdip.

Un cas especial és el que representa la pensadora americana Camille Paglia (Endicott, Nova York, 1947), que és considerada com una feminista antifeminista degut als seus atacs contra la majoria de les tendències feministes contemporànies. Encara que ella, atea, lesbiana i llibertària, es declara "progresista" i anticonservadora generalment el seu discurs, anti Estat, anti impostos, favorable al capitalisme, és adoptat pel pensament de dretes més radical i fa pensar en certs corrents de l'anomenat anarquisme de dretes tant típicament propi de certs sectors dels EEUU. Tot i això és molt crítica amb els moviments d'extremadreta com els d'Hongria amb Orban, els del neonazisme a Alemanya o Bolsonaro al Brasil, per exemple. Es declara admiradora de Simone de Beauvoir i declara que la lectura de El segon sexe la va impactar, però s'oposa a la majoria de les tesis feministes contemporànies. De fet qüestiona el mateix concepte de gènere, nega l'existència del patriarcat i defensa posicions biologicistes. Es declara feminsita però diu que no pot entendre com es poden negar les diferències biológiques entre homes i dones. En especial és molt acusat el seu rebug a posicions com las de Judith Butler i al constructivisme. Segons Paglia «la igualtat política de les dones, totalment desitjable i necessària, no posarà remei a la separació radical entre els sexes, que comença i acaba en el cos». A més, considera que el feminisme actual no representa un amplíssim sector de les dones i solament s'ha centrat en la ideologia i en la retòrica antimasculina en lloc de fer-ho en l'anàlisi objectiu de les dades, de la psicologia humana i el significat de la vida.

S'oposa a les polítiques de quotes i es declara feminista equitativa i per la igualtat de tracta davant la llei. No hi ha d'haver grups als quals la llei doni privilegis especials, i s'oposa a tota protecció especial per a les dones. Segons Paglia aquestes actuacions aconsegueixen el contrari del que pretenen i fan que els movimenta que s'autoconcebn com a "progresistes" acabin fomentant un desplaçament cap a la dreta. Destaca també que el feminisme actual és, segons ella, molt elitista. Així, diu «que en els anys 60 del segle XX el feminisme d'esquerres tractava d'atreure les dones treballadores i adoptava les maneres i el llenguatge de la classe treballadora. En els 70 es va començar a imposar un corrent que se centrava en les burgeses de professions liberals, principalment professors, periodistes ... Aquest tipus de feminista que creu saber què és el millor per a les dones. Però la veritat és que només estan centrades en fer carrera i no s'adonen del que diferents que són les seves vides de les dones de classes treballadores que pretenen representar. Hi ha una actitud molt elitista en el feminisme».

És absolutament enemiga del French thought (pensament francès) representat sobretato per autors com Foucault, Baudrillard, Lacan, Derrida, etc. que tant ha influenciat en les facultats d'humanitats americanes. No obstant això considera una obra importantísima El segon sexe de Simone de Beauvoir (1949) i ha defensat la validesa literària i el pensament de Jean-Paul Sartre. Paglia també ha elogiat Les mitologies de Roland Barthes (1957) i l'estudi de Gilles Deleuze Présentation de Sacher-Masoch. Le froid et le cruel (1967). També defensa Gaston Bachelard, que va influir en Paglia, i del qual va dir que era "l'últim escriptor francès modern que m'he pres seriosament".

Per altra part defensa la pornografia, accepta la llibertat de relacions sexuals amb nens majors de 14 anys, ataca els gays ja que no deixen de ser homes i es declara lesbiana anti-gay. Declara que el sexe dèbil és el dels homes i cal ajudar-los a descubrir la seva inferioritat,n obstant això, en el seu text fonamental és Sexual Personae (1990), diu que si la civilització hagués quedat en mans de les dones "seguiríem vivint a la cova". Defensa que són els homes els que proporcionen "el confort necessari, la conveniència i el temps" perquè les dones puguin escriure llibres o tinguin feina. Amb aixó, diu, «el que jo volia dir és que les grans estructures van ser producte dels homes. I després hi va haver dones que van crear a partir d'aquestes estructures. I les van millorar».

Obres traduïdes al castellà:

• Vamps & Tramps. Más allá del feminismo, (Valdemar, 2001).
• Los pájaros, (Gedisa, 2006)
• Sexual Personae. Arte y decadencia desde Nefertiti a Emily Dickinson',' (Valdemar, 2006)
• Feminismo pasado y presente, (Turner, 2018).

Per aquests mateixos anys sorgeixen en diversos països europeus moviments feministes organitzats: en 1970, es funda a Itàlia el Movimento di Liberazione della Donna i el Parlament aprova la llei de divorci. A França, i per les mateixes dates, sorgeix el Mouvement de Libération des Femmes. En aquest país, l'abril de 1971, Simone de Beauvoir, Jeanne Moreau i Marguerite Duras signen, juntament amb uns centenars de feministes, un manifest amb el qual reclamen la legalització de l'avortament; en 1974, el Parlament francès aprova la nova llei de l'avortament, presentada per la diputada Simone Veil. Igual tipus de reivindicacions s'estenen per altres països: a Alemanya federal, el moviment Aktion 218 demana la legalització de l'avortament; a Àustria, apareix Acció de Dones Independents, amb iguals demandes. A Itàlia, en 1975, se celebra la primera conferència nacional sobre l'avortament, organitzada pel moviment feminista i el Partit Radical.

A Espanya, el feminisme de la «tercera ona», iniciat a Europa a la fi dels seixanta i començaments dels setanta, va trobar una molt ràpida repercussió. En 1975, del 6 al 9 de desembre, se celebren a Madrid les «Primeres Jornades per l'Alliberament de la Dona» –fet que representa la presentació pública del moviment feminista a Espanya– i, l'any 1976, a Barcelona, «Les Primeres Jornades Catalans de la Dona», celebrades ambdues en èpoques de ràpids canvis i grans esperances. L'advocada i periodista d'esquerres, Lidia Falcón, funda en 1976 la revista «Vindicació Feminista» i en 1977 el Partit Feminista. La Constitució de 1978 estableix el principi de no discriminació pel sexe. Aquest mateix any es despenalitzen els anticonceptius, s'aprova la llei de divorci l'abril de 1981 i, en 1983, el govern socialista presenta al Parlament la llei de despenalització de l'avortament. Aquest mateix any es crea l'Institut de la Dona. A Catalunya destaquen feministes com Dolors Monserdà (de començaments del segle XX, Teresa Claramunt, que defensa el feminisme des de la seva posició com a mebre de la classe obrera i Teresa Mañé, mare de Frederica Montseny, qui també va destacar en el moviment feminista. Ja a partir de meitats del segle XX destaquen Maria Aurèlia Capmany (La dona a Catalunya, obra que sovint es considera tant impostant com El segon sexe, de Simone de Beauvoir), Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal, Gretel Ammann i Empar Pineda.

D'entre les diverses orientacions dels grups feministes destaquen el feminisme radical i el feminisme socialista. El primer, forma predominant en els EUA, lligat a l'origen al moviment antiracista, es caracteritza per veure en el patriarcat, o la societat patriarcal, l'origen de la desigualtat i l'opressió i la font de qualsevol altra forma de dominació; tendeix al «separatisme» de la dona i a l'autonomia i exclusivitat de la cultura femenina: el feminisme com a diferència. Kate Millet, autora de Flying i de Política sexual, i Sulamith Firestones, són dues de les ideòlogues radicals més influents del feminisme radical en els EUA. Insisteixen en el tema del patriarcat i problematitzen la distinció entre públic i privat al considerarque tot el que és personal és també polític. Per altra part també insisteixen en considerar que la desigualtat entre homes i dones és fruit d'una estructura d'explotació, no d'una diferèncioa biològica. En el cas del feminisme socialista destaquen Iris Marion Young i Nancy Fraser, que doten de gènere l'imaginari socialista. També autores com Andrea Dworkin o Catherine MacKinnon, hereves del feminisme radical, ataquen els discursos neoliberals i s'oposen a polítiques d'identiotat: solament hi ha una opressió sobre les dones que és independent de races, classes i orientacions sexuals.

A Europa, Luce Irigaray (Blaton, Bèlgica 1930) és una de les pensadores més importants del femení com a «diferència sexual»: la relació que pot establir-se entre el femení i el pensament de la diferència és anàloga a la relació que s'estableix entre el masculí i la identitat. El feminisme social, per part seva, aprofundeix les seves arrels en el marxisme, critica i veu l'origen de la desigualtat i de l'opressió en la classe social, que relaciona dialècticament amb el concepte de gènere: l'opressió i subordinació de la dona respecte de l'home es deu a una dinàmica d'opressió subjacent en l'estructura social. El moviment ideològic anomenat de la «Nova esquerra» (l'expressió «New Left» va ser encunyada pel sociòleg americà Charles Wright Mills-, nascut també en els EUA, ha donat expressió a diverses formes de neofeminisme. El feminisme cultural dels anys setanta, derivat del feminisme radical americà, veu en la sexualitat de la dona (sexe i capacitat de procrear) –amb una orientació tant biologicista com psicologicista– l'objecte de desig i domini de la societat en el sistema patriarcal. Enfront d'això, la «revolució de la dona» suposa un canvi en les relacions de poder. El feminisme ecopacifista i l'ecofeminisme, variants del feminisme cultural o del radical, reivindiquen l'alliberament de la dona des de col·lectius influïts per les idees pacifistes i antimilitaristes o ecologistes. A grans trets i de manera esquemàtica, s'estableix la distinció general entre feminismes de la igualtat, inspirats en ideologies d'esquerra i feminismes de la diferència, que insisteixen en l'escissió que suposen en la humanitat els dos vessants de la diferenciació sexual. L'ecofeminisme, creat per Françoise d'Eaubonne l'any 1974, deu els seus orígens, cap a finals dels setanta, a l'acostament i participació dels moviments feministes, sobretot de tipus cultural, en els moviments ecologistes; en 1978, se celebra en Albany, Estats Units, el Congrés de Dones sobre el Medi ambient i apareixen obres com a Dona i Naturalesa. El fragor en el seu si, de Susan Griffith, i Gin-Ecologia. La metaètica del feminisme radical, de Mary Daly. Obra significativa d'aquest moviment és La mort de la naturalesa. Dones, ecologia i revolució científica (1980), de Carolyn Merchant, professora de filosofia a la universitat de Berkeley, Califòrnia.

El feminisme, en les seves diferents formes, és considerat per la sociologia, no només una lluita per un alliberament psicològic i desemmascaradora dels rols socials assignats a cada gènere, sinó també una força poderosa de transformació social.

Bibliografia

• Bibliografia:Bibliografia general sobre feminisme