Evidència

(del llatí evidentia, visibilitat, claredat, possibilitat de veure)

Hi ha evidència quan alguna cosa es fa tan present a l'esperit humà que és impossible dubtar d'això (veg. exemple); per això de vegades se la denomina «llum intel·lectual». Es defineix com aquella situació en què es troba una ment que percep, d'una manera immediata i clarivident i que dóna origen a una certesa total, que un enunciat és veritable, sense haver de recórrer a proves o demostracions. És, per tant, una qualitat subjectiva de la ment que coneix, i no una propietat d'un objecte conegut. Ha estat adoptada com criteri de veritat de l'epistemologia clàssica, per exemple per Descartes (vegeu el text); és, així mateix, criteri de certesa. L'evidència pot identificar-se amb la intuïció, però no és necessàriament intuïtiva, pot ser també discursiva; pot aconseguir-se a través d'un procés d'inferència. En admetre's les denominades geometries no euclidianes, es va rebutjar la idea que fos l'evidència el fonament necessari dels principis matemàtics (vegeu el text). En la teoria del coneixement actual, l'evidència queda relegada a ser un criteri subjectiu de veritat i de certesa, important més l'establiment d'una teoria de la veritat i de la creença racional, la determinació del significat dels enunciats i les condicions que han de complir-se per a una adequada contrastació d'aquests. Els sistemes axiomàtics moderns no recorren a l'evidència com a fonament i les ciències empíriques es caracteritzen menys per a plantejar-se el problema de la veritat que el del mètode de contrastar les seves afirmacions.

---

Vegeu regles del mètode cartesià.