Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Dualisme»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "[[substancia|" a "[[substància|")
m (Text de reemplaçament - "Zoroastro" a "Zaratustra")
Línia 3: Línia 3:
  
  
En general, la tendència (simplificadora) a suposar que les coses s'expliquen per l'existència de dues [[principi|principis]], irreductibles l'u a l'altre, i no per un ([[monisme|monisme]]) o per molts ([[pluralisme|pluralisme]]). Existeixen sistemes filosòfics i [[concepció del món|concepcions del món]] construïts a partir d'aquest supòsit, o que li atorguen un paper important. Així, el [[Zarathustra |mazdeísmo]] persa, religió fundada per Zoroastro, que professa un dualisme ètic presidit per Ormuz i Ahrimán, i el [[maniqueisme|maniqueisme]], que admet el principi del bé i el del mal, o la Llum i la Foscor; el dualisme de [[Autor:Plató|Plató]], que afirma l'existència de dos mons, el visible i l'intel·ligible i, sobretot, la interpretació que de l'[[home|home]] fa [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], com a compost de dos [[substància|substàncies]] irreductibles, ment i cos, tan pròpia del pensament occidental i que ha portat històricament als problemes de la [[ment - cos, relació|relació ment-cos]]. Dualista també, en realitat, ha estat la primera interpretació de la naturalesa física feta pels [[presocràtics|presocràtics]], que expliquen la capacitat de canvi per l'oposició de qualitats oposades de la matèria, com són calenta-fred, sec-humit, i, en particular, pels [[pitagorisme|pitagòrics]], que fonamenten la seva física en l'oposició dual entre l'il·limitat i el que limita ([[Recurs:cita d'Aristòtil sobre els pitagòrics (2)|veure cita]]), amb un notable semblat al dualisme del Yin-Yang ([[Recurs:cita de Guthrie sobre el Yin-Yang i el pitagorisme|veure cita]]).
+
En general, la tendència (simplificadora) a suposar que les coses s'expliquen per l'existència de dues [[principi|principis]], irreductibles l'u a l'altre, i no per un ([[monisme|monisme]]) o per molts ([[pluralisme|pluralisme]]). Existeixen sistemes filosòfics i [[concepció del món|concepcions del món]] construïts a partir d'aquest supòsit, o que li atorguen un paper important. Així, el [[Zarathustra |mazdeísmo]] persa, religió fundada per Zaratustra, que professa un dualisme ètic presidit per Ormuz i Ahrimán, i el [[maniqueisme|maniqueisme]], que admet el principi del bé i el del mal, o la Llum i la Foscor; el dualisme de [[Autor:Plató|Plató]], que afirma l'existència de dos mons, el visible i l'intel·ligible i, sobretot, la interpretació que de l'[[home|home]] fa [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], com a compost de dos [[substància|substàncies]] irreductibles, ment i cos, tan pròpia del pensament occidental i que ha portat històricament als problemes de la [[ment - cos, relació|relació ment-cos]]. Dualista també, en realitat, ha estat la primera interpretació de la naturalesa física feta pels [[presocràtics|presocràtics]], que expliquen la capacitat de canvi per l'oposició de qualitats oposades de la matèria, com són calenta-fred, sec-humit, i, en particular, pels [[pitagorisme|pitagòrics]], que fonamenten la seva física en l'oposició dual entre l'il·limitat i el que limita ([[Recurs:cita d'Aristòtil sobre els pitagòrics (2)|veure cita]]), amb un notable semblat al dualisme del Yin-Yang ([[Recurs:cita de Guthrie sobre el Yin-Yang i el pitagorisme|veure cita]]).
  
 
El filòsof alemany [[Autor:Wolff, Christian|Christian Wolff]] va ser qui va aplicar per primera vegada el terme a l'àmbit filosòfic, oposant-ho a monisme.
 
El filòsof alemany [[Autor:Wolff, Christian|Christian Wolff]] va ser qui va aplicar per primera vegada el terme a l'àmbit filosòfic, oposant-ho a monisme.

Revisió del 21:40, 5 abr 2015

(del grec δυάς, dyas, el primer nombre parell, que representa la indeterminació i que, juntament amb el primer imparell, ἐν, hen, l'un, dóna origen a tota la sèrie de nombres naturals, segons els pitagòrics)


En general, la tendència (simplificadora) a suposar que les coses s'expliquen per l'existència de dues principis, irreductibles l'u a l'altre, i no per un (monisme) o per molts (pluralisme). Existeixen sistemes filosòfics i concepcions del món construïts a partir d'aquest supòsit, o que li atorguen un paper important. Així, el mazdeísmo persa, religió fundada per Zaratustra, que professa un dualisme ètic presidit per Ormuz i Ahrimán, i el maniqueisme, que admet el principi del bé i el del mal, o la Llum i la Foscor; el dualisme de Plató, que afirma l'existència de dos mons, el visible i l'intel·ligible i, sobretot, la interpretació que de l'home fa Descartes, com a compost de dos substàncies irreductibles, ment i cos, tan pròpia del pensament occidental i que ha portat històricament als problemes de la relació ment-cos. Dualista també, en realitat, ha estat la primera interpretació de la naturalesa física feta pels presocràtics, que expliquen la capacitat de canvi per l'oposició de qualitats oposades de la matèria, com són calenta-fred, sec-humit, i, en particular, pels pitagòrics, que fonamenten la seva física en l'oposició dual entre l'il·limitat i el que limita (veure cita), amb un notable semblat al dualisme del Yin-Yang (veure cita).

El filòsof alemany Christian Wolff va ser qui va aplicar per primera vegada el terme a l'àmbit filosòfic, oposant-ho a monisme.

Veure dualitat.