Accions

Autor

Diferència entre revisions de la pàgina «Santayana, George»

De Wikisofia

Línia 10: Línia 10:
 
En el seu pensament filosòfic es distingeixen dos períodes bàsics, determinats per la temàtica de les seves obres principals i pel fet que es corresponen amb la seva estada a Amèrica primer i a Europa després. En el primer d'ells (més naturalista), publica ''El sentit de la bellesa ''(1896) i ''La vida de la raó'' (1905-1906); en el segon (més platònic), ''Escepticisme i fe animal'' (1923) i ''Els regnes del ser ''(1927-1940). Per escriure tota la seva obra en anglès i submergir-se de ple en la cultura anglesa, i al mateix temps pel fet de considerar-se ell mateix un estranger que està de pas en aquesta cultura, se li ha anomenat «assagista espanyol de llengua anglesa» i fins a, tenint en compte determinades característiques psicològiques del seu pensament, «una versió sajona de l'ànima dividida d'Unamuno».
 
En el seu pensament filosòfic es distingeixen dos períodes bàsics, determinats per la temàtica de les seves obres principals i pel fet que es corresponen amb la seva estada a Amèrica primer i a Europa després. En el primer d'ells (més naturalista), publica ''El sentit de la bellesa ''(1896) i ''La vida de la raó'' (1905-1906); en el segon (més platònic), ''Escepticisme i fe animal'' (1923) i ''Els regnes del ser ''(1927-1940). Per escriure tota la seva obra en anglès i submergir-se de ple en la cultura anglesa, i al mateix temps pel fet de considerar-se ell mateix un estranger que està de pas en aquesta cultura, se li ha anomenat «assagista espanyol de llengua anglesa» i fins a, tenint en compte determinades característiques psicològiques del seu pensament, «una versió sajona de l'ànima dividida d'Unamuno».
  
Defensa un [[naturalisme|naturalisme]] a ultrança, que ell anomena [[materialisme|materialisme]], segons el qual tot és desenvolupament d'una matèria primordial i de tot (home, ciència, art, religió, societat, etc.) pot donar-se, per aquesta raó, una explicació de tipus natural: de la matèria sorgeix la vida i d'aquesta, com [[epifenòmen|epifenòmens]], la [[raó|raó]] i l'[[esperit|esperit]]; tot pensament, sentiment o creença procedeix d'un desenvolupament neurofisiològic més o menys complex. Atribueix a la història, igual que a l'individu humà, un creixement segons tres períodes, que no són forçosament successius, sinó que poden coexistir, en proporcions diverses, al mateix temps: el ''prerracional'', amb domini dels instints; el ''racional'', amb domini de la raó sobre els instints; i el ''postracional'', amb predomini de l'espiritual sobre el racional, i fins i tot de el sobrenatural, que, en definitiva, procedeix del natural i al que no arriba tothom. Representant destacat del [[realisme crític|realisme crític]] americà, i amb la finalitat d'oposar-se al «nou [[realisme|realisme]]» de la seva època, que confiava a un confús «[[monisme neutral|monisme neutral]]» la resolució del problema de la dualitat [[ment - cos, relació|ment-cos]], i al mateix temps a l`[[escepticisme|escepticisme]] que, al seu entendre, deriva de les [[teoria del coneixement|teories del coneixement]] tradicionals, sosté un realisme que resulta una combinació de [[platonisme|platonisme]] i materialisme. El punt final del procés de [[dubte|dubte]], anterior a tota teoria del coneixement, no és un altre que la intuïció de les essències o qualitats de per si mateix no referibles a res; l'instint de supervivència que ens porta a creure (amb «fe animal», diu) en l'existència de la substàncies, fa que referim aquestes essències a les coses, no per raonament sinó per la necessitat d'actuar. El coneixement no és, en realitat, un fenomen de representació (de les coses a través de les idees), raó per la qual no hi ha més [[coneixement|coneixement]] que la [[creença|creença]] en les coses adquirida a través de l'experiència; una espècie de [[pragmatisme|pragmatisme]].
+
Defensa un [[naturalisme|naturalisme]] a ultrança, que ell anomena [[materialisme|materialisme]], segons el qual tot és desenvolupament d'una matèria primordial i de tot (home, ciència, art, religió, societat, etc.) pot donar-se, per aquesta raó, una explicació de tipus natural: de la matèria sorgeix la vida i d'aquesta, com [[epifenòmen|epifenòmens]], la [[raó|raó]] i l'[[esperit|esperit]]; tot pensament, sentiment o creença procedeix d'un desenvolupament neurofisiològic més o menys complex. Atribueix a la història, igual que a l'individu humà, un creixement segons tres períodes, que no són forçosament successius, sinó que poden coexistir, en proporcions diverses, al mateix temps: el ''prerracional'', amb domini dels instints; el ''racional'', amb domini de la raó sobre els instints; i el ''postracional'', amb predomini de l'espiritual sobre el racional, i fins i tot del sobrenatural, que, en definitiva, procedeix del natural i al que no arriba tothom. Representant destacat del [[realisme crític|realisme crític]] americà, i amb la finalitat d'oposar-se al «nou [[realisme|realisme]]» de la seva època, que confiava a un confús «[[monisme neutral|monisme neutral]]» la resolució del problema de la dualitat [[ment - cos, relació|ment-cos]], i al mateix temps a l`[[escepticisme|escepticisme]] que, al seu entendre, deriva de les [[teoria del coneixement|teories del coneixement]] tradicionals, sosté un realisme que resulta una combinació de [[platonisme|platonisme]] i materialisme. El punt final del procés de [[dubte|dubte]], anterior a tota teoria del coneixement, no és un altre que la intuïció de les essències o qualitats de per si mateix no referibles a res; l'instint de supervivència que ens porta a creure (amb «fe animal», diu) en l'existència de la substàncies, fa que referim aquestes essències a les coses, no per raonament sinó per la necessitat d'actuar. El coneixement no és, en realitat, un fenomen de representació (de les coses a través de les idees), raó per la qual no hi ha més [[coneixement|coneixement]] que la [[creença|creença]] en les coses adquirida a través de l'experiència; una espècie de [[pragmatisme|pragmatisme]].
  
 
A les categories de [[matèria|matèria]] i [[essència|essència]], afegeix les de veritat i esperit com a «regnes de l'ésser», o maneres de manifestar-se l'ésser; només la matèria i l'esperit són, no obstant això, existents.
 
A les categories de [[matèria|matèria]] i [[essència|essència]], afegeix les de veritat i esperit com a «regnes de l'ésser», o maneres de manifestar-se l'ésser; només la matèria i l'esperit són, no obstant això, existents.

Revisió del 23:33, 14 jul 2015

Santayana.jpg

Avís: El títol a mostrar «George Santayana» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Santayana, George».

(Jorge Ruiz de Santayana)

Filòsof i crític literari espanyol, el nom del qual és pròpiament Jorge Ruiz de Santayana, nascut a Madrid, de pare espanyol i mare nord-americana. Als seus nou anys, marxa a viure amb la seva mare a Boston; estudia en aquesta mateixa ciutat, es gradua posteriorment a la universitat d'Harvard, amb una tesi sobre Rudolf Lotze, i passa a ser professor d'aquesta universitat fins a 1912, any en què l'herència rebuda del seu pare li permet dedicar-se als seus estudis sense dependre de la docència. Es trasllada llavors a Europa i viu a Oxford, París i Roma. Entretant va adoptar el nom de George en lloc de Jordi.

En el seu pensament filosòfic es distingeixen dos períodes bàsics, determinats per la temàtica de les seves obres principals i pel fet que es corresponen amb la seva estada a Amèrica primer i a Europa després. En el primer d'ells (més naturalista), publica El sentit de la bellesa (1896) i La vida de la raó (1905-1906); en el segon (més platònic), Escepticisme i fe animal (1923) i Els regnes del ser (1927-1940). Per escriure tota la seva obra en anglès i submergir-se de ple en la cultura anglesa, i al mateix temps pel fet de considerar-se ell mateix un estranger que està de pas en aquesta cultura, se li ha anomenat «assagista espanyol de llengua anglesa» i fins a, tenint en compte determinades característiques psicològiques del seu pensament, «una versió sajona de l'ànima dividida d'Unamuno».

Defensa un naturalisme a ultrança, que ell anomena materialisme, segons el qual tot és desenvolupament d'una matèria primordial i de tot (home, ciència, art, religió, societat, etc.) pot donar-se, per aquesta raó, una explicació de tipus natural: de la matèria sorgeix la vida i d'aquesta, com epifenòmens, la raó i l'esperit; tot pensament, sentiment o creença procedeix d'un desenvolupament neurofisiològic més o menys complex. Atribueix a la història, igual que a l'individu humà, un creixement segons tres períodes, que no són forçosament successius, sinó que poden coexistir, en proporcions diverses, al mateix temps: el prerracional, amb domini dels instints; el racional, amb domini de la raó sobre els instints; i el postracional, amb predomini de l'espiritual sobre el racional, i fins i tot del sobrenatural, que, en definitiva, procedeix del natural i al que no arriba tothom. Representant destacat del realisme crític americà, i amb la finalitat d'oposar-se al «nou realisme» de la seva època, que confiava a un confús «monisme neutral» la resolució del problema de la dualitat ment-cos, i al mateix temps a l`escepticisme que, al seu entendre, deriva de les teories del coneixement tradicionals, sosté un realisme que resulta una combinació de platonisme i materialisme. El punt final del procés de dubte, anterior a tota teoria del coneixement, no és un altre que la intuïció de les essències o qualitats de per si mateix no referibles a res; l'instint de supervivència que ens porta a creure (amb «fe animal», diu) en l'existència de la substàncies, fa que referim aquestes essències a les coses, no per raonament sinó per la necessitat d'actuar. El coneixement no és, en realitat, un fenomen de representació (de les coses a través de les idees), raó per la qual no hi ha més coneixement que la creença en les coses adquirida a través de l'experiència; una espècie de pragmatisme.

A les categories de matèria i essència, afegeix les de veritat i esperit com a «regnes de l'ésser», o maneres de manifestar-se l'ésser; només la matèria i l'esperit són, no obstant això, existents.

El seu naturalisme li porta a identificar els valors morals amb els estètics, i els poètics amb els religiosos i, malgrat declarar-se ateu, en la seva filosofia tenen cabuda abundant els sentiments religiosos i espirituals.