Accions

Agustinisme

De Wikisofia

La versió per a impressora ja no és compatible i pot tenir errors de representació. Actualitzeu les adreces d'interès del navegador i utilitzeu la funció d'impressió per defecte del navegador.



Agustin3.gif

Conjunt de doctrines filosòfiques i teològiques que, sense constituir un tot sistemàtic, i malgrat no pertànyer algunes d'elles plenament a l'ortodòxia de l'Església, constitueixen en el transcurs de la història, sobretot en l'Escolàstica de l'edat mitjana, un corrent persistent de pensament que s'inspira en Agustí d'Hipona. Alguns dels seus temes més característics incideixen naturalment en qüestions purament religioses, com són les disputes sobre la gràcia i la predestinació, que prenen cos fins i tot en vida d'Agustí. Uns altres impliquen una perspectiva filosòfica neoplatònica que va entrar en col·lisió i disputa amb l'aristotelisme que es va difondre entrat el s. XIII: en concret, la teoria de la il·luminació interior es va oposar a la teoria de l'abstracció, defensada sobretot per Tomàs d'Aquino. La doctrina de les dues ciutats, exposada a la Ciutat de Déu, va donar origen no només a l'anomenat agustinisme polític, sinó també a una filosofia de la història i teoria del temps com a procés lineal, que passa per Vico i arriba fins a Hegel, en el qual la historicitat es troba entreteixida de temporalitat i idea. Potser la característica més persistent de l'agustinisme sigui la preeminència de la fe respecte de la raó, que influeix d'alguna manera en tota l'Escolàstica –és un dels pares de l'Església més citats–, però d'una manera especial en Anselm de Canterbury, qui s'acull a la seva màxima del Credo ut intelligam [crec per a poder entendre].

L'agustinisme en general va destacar com a oposició a la recepció d'Aristòtil en la filosofia escolàstica, en la forma concreta que es va anomenar tomisme, en representació d'una línia de pensament que atorga la primacia al bé, a la voluntat i a l'amor sobre la veritat, l'enteniment i la raó, i fins i tot al valor i sentit de l'individu sobre l'abstracció de la generalitat.

Entre els representants medievals del corrent agustinista, en l'apogeu de l'Escolàstica, destaquen els franciscans Alexandre de Hales, sant Bonaventura, Joan Peckham, Guillem de la Mare, Joan Olivi, Joan Duns Escot –el més rellevant d'aquest corrent, juntament amb sant Bonaventura– i Enric de Gant, que no pertanyia a cap orde religiós. En ser condemnades certes tesis d'Aristòtil i Tomàs d'Aquino, pel bisbe de París, Esteban Tempier, i de Roberto Kilwardby, a Oxford, en 1277, l'agustinisme va vèncer momentàniament enfront de l'aristotelisme que, en aquell moment, era anomenat «averroisme llatí». La denominada escola agustiniana, fundada per Egidi Romà, conegut també com a Gil de Roma, va intentar acostar les postures agustinianes i tomistes. L'espanyol fra Luis de León (s. XVI) s'explica entre els pertanyents a aquest corrent de pensament.