Averroisme
De Wikisofia
Normalment es designa amb aquest nom, no la filosofia àrab que pogués tenir el seu punt de partida en Averrois, que no la va haver-hi, ja que, després de la seva mort decau profundament la filosofia àrab en occident, sinó el conjunt de tesis filosòfiques que es van expandir al món llatí occidental, com a pròpies d'Aristòtil, a partir dels comentaris d'Averrois.
De 1150 a 1250 es va traduir al llatí una gran quantitat d'obres, procedents del món grec, de l'àrab i de l'hebreu; els comentaris àrabs que acompanyaven a les traduccions de les obres d'Aristòtil van anomenar poderosament l'atenció, per la seva novetat, de les «facultats d'arts» de les universitats de París, Pàdua i Bolonya. Albert Magne i Robert Grosseteste, entre d'altres, van recórrer freqüentment als comentaris d'Averrois, i molts professors de la Facultat d'Arts, en oposició als de la Facultat de Teologia, van fer seus els comentaris averroistes. A aquests mestres en arts se'ls va començar a anomenar «averroistes» en sentit acusatorio i se'ls atribuïen afirmacions considerades perilloses i inconciliables amb la fe cristiana. En tals doctrines se sostenia sobretot que:
a) només existeix un únic enteniment separat (tant agent com a pacient) per a tota l'espècie humana; que
b) la matèria és eterna, i que
c) es pot defensar la teoria de la doble veritat.
Es feia, així, difícil sostenir, respectivament, la immortalitat individual, la idea cristiana de la creació del món a partir del no-res, i la creença que la veritat només és una (la revelada). D'entre les diverses condemnes sofertes per aquestes tesis destaquen les fetes per Esteban Tempier, bisbe de París, en 1270 i 1277, que incloïen a més algunes tesis tomistes i, sobretot, les teories de Siger de Brabant i Boeci de Dacia, professors de la Facultat d'Arts i clars defensors de les doctrines averroistes. A aquest averroisme (doctrinalment condemnat d'alguna manera) se li ha donat el nom d'«averroisme llatí». Segons aquesta postura, Aristòtil no podia ser acceptat per la filosofia escolàstica per no resultar compatible amb els dogmes religiosos. Aquesta va ser una nova ocasió de plantejar-se quin era el paper que havia d'atorgar-se a la raó (només acceptable quan es tractava d'aplicar-la a la lògica aristotèlica, però no a les teories físiques i metafísiques). Tomàs d'Aquino va emprendre precisament la tasca de depurar la filosofia escolàstica medieval del llast de les interpretacions averroistes, buscant una lectura d'Aristòtil compatible amb la fe cristiana.
En el s. XIV reneix l'averroisme, combatut al segle anterior: Ricardo Fitz-Ralph, bisbe d'Armagh, a Irlanda, sosté que la doctrina de l'enteniment actiu únic no és pròpiament d'Aristòtil, sinó d'Averrois. Apareix així mateix el denominat «averroisme polític» defensat per professors parisencs, entre ells Joan de Jandun (1280-1328), el primer a aplicar-se a si mateix l'apel·latiu d'averroista, i Marsili de Pàdua (ca. 1275-1343), tots dos adversaris polítics del papa i partidaris de Lluís de Baviera, que sostenien una concepció naturalista de la societat. En ple Renaixement italià es produeix un nou, i últim, florida averroista, en aparèixer aquells dos corrents aristotèliques, segons una distinció atribuïda a Renan, d'un aristotelisme averroista (inspirat en Averrois), la seu del qual és la universitat de Pàdua, i un aristotelisme alexandrista (basat en els comentaris d'Alexandre d'Afrodisia). El punt en discussió era la manera d'entendre la immortalitat individual. Segons la perspectiva averroista, l'ànima humana, separada del cos, manca d'individualitat pròpia, però subsisteix en una ànima comuna, mentre que, en la perspectiva alexandrista, l'ànima sense cos no subsisteix de cap manera, desapareix. Ambdós corrents coincidien a reconèixer la coherència de la filosofia natural d'Aristòtil, que acceptaven fins i tot quan era contrària a la fe.
Vegeu escola de Pàdua.