Accions

Autor

Hans Kelsen

De Wikisofia


Kelsen.gif

Filòsof d'orientació kantiana i jurista austríac, nascut a Praga. Va estudiar a Viena i de 1919 a 1937 va ensenyar en aquesta mateixa ciutat, Colònia, Ginebra i Praga; en 1940 va emigrar als EE. UU. i va adoptar la nacionalitat americana en 1945, passant a ensenyar a Harvard i Berkeley. Va ser amic de Freud i va col·laborar, en 1920, en la redacció de la constitució austríaca. A aquesta època pertanyen els seus primers escrits, com a Doctrina general de l'estat (1920), Essència i valor de la democràcia (1920, 1929) i Doctrina pura del dret (1933). Però la seva obra més representativa és Teoria general del dret i de l'estat (1945), publicada en els EE. UU.

Considerat cap de l'«escola normativa» de Viena. La seva «teoria pura» del dret elimina d'aquesta noció tot element que li sigui aliè. Per a això, rebutja tant el positivisme jurídic com la teoria del dret natural o jusnaturalisme. El primer sosté una independència total entre legalitat i moralitat; el segon, els vincula. La seva postura és, fins a cert punt mitjança. És positivista, perquè el dret és només dret i no moral; però el sostenir que el dret és essencialment «normatiu» ho acosta al jusnaturalisme. La diferència, respecte d'una simple concepció moral del dret resideix que, pròpiament –pel kantià Kelsen–, la moral es basa en un imperatiu categòric, mentre que la normativitat del dret ho fa en un imperatiu hipotètic, el mateix que justifica la potestat coercitiva de l'Estat. El dret és autònom, es funda sobre un «haver de ser» essencial a les lleis, i no merament sobre l'«ésser» de les lleis.

L'ordenament jurídic és una successió escalonada de normes que es recolzen unes a unes altres, allò que en definitiva dóna validesa o vigència a les lleis jurídiques; però el conjunt no se sosté sobre cap situació de fet –sobre cap «ésser»–, sinó sobre una norma suprema i bàsica (Grundnorm), que ja no depèn de, ni es funda en, cap acte de voluntat positiva del legislador, sinó que és anterior a ell de la mateixa forma que ho és a tot l'ordenament jurídic: no és una norma que s'imposa positivament, sinó que es pressuposa formalment; per ella el subjecte del dret accepta la primera de les normes positives de tota la sèrie de normes, la constitució, però ella només existeix, no ja per la força d'una altra norma, sinó per la prèvia acceptació del caràcter normatiu, o coercitiu, de la llei; com a formal que és no confereix contingut a les altres, sinó només vigència o validesa.