Maine de Biran
De Wikisofia
Avís: El títol a mostrar «Maine de Biran» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Biran, Maine de». (Marie-François-Pierre Gonthier de Biran)
Filòsof francès. Va néixer a Bergerac i va escollir la carrera militar, però els esdeveniments polítics i la dissolució de la seva companyia militar en 1791 li van fer abandonar les armes. Posteriorment, va ser nomenat administrador del departament de la Dordonya i membre del Consell dels Cinc-cents. Va residir a París fins a 1798, any en què va abandonar l'activitat política i va tornar a Dordonya. A partir de 1803 va reprendre l'activitat política que va compaginar amb la filosofia. Va combatre el materialisme i va ser l'iniciador del corrent espiritualista, voluntarista i personalista francesa. Va exercir una gran influència sobre Víctor Cousin i els defensors del modern eclecticisme. També es manifesta la seva influència en alguns aspectes del pensament de Bergson.
La seva anàlisi, part de la introspecció, i de la noció d'esforç, a partir de les quals mostra la irreductibilitat de les impressions internes a les externes. D'aquí sorgeixen dues conclusions: en primer lloc, l'afirmació que el jo o la consciència, com substància independent, només existeix quan es distingeix de l'objecte i s'aprehèn en l'experiència íntima de l'esforç, oposat a la resistència que oposa l'objecte extern. En segon lloc, la impossibilitat de derivar la percepció de la sensació, ja que aquesta està constituïda per simples impressions passives procedents de l'exterior, mentre que la percepció procedeix de l'activitat interna. Aquesta irreductibilitat característica de l'espiritualisme la fa servir per a criticar tota forma de sensualisme, com el de Condillac, al que retreia la seva incapacitat per a explicar la naturalesa de la consciència. D'aquesta manera, estableix un cogito existencial que rebutja el cogito cartesià com excessivament abstracte.
El caràcter d'activitat del jo que revela la introspecció mostra l'aspecte dinàmic de la consciència que s'expressa a través de la primacia de la voluntat, la qual cosa permet afirmar la llibertat humana oposada al determinisme que tenalla a la naturalesa. Aquest coneixement de la llibertat apareix com una dada immediata i com a condició de tota percepció passiva, ja que aquesta passivitat solament és possible si prèviament s'ha donat un caràcter d'activitat. Seguint aquest plantejament, elabora una antropologia filosòfica d'un marcat dualisme entre el cos i l'esperit. Distingeix tres parts constitutives de l'home: la vida animal, regida per la sensació; la vida humana, regida per la voluntat i l'esforç i la vida de l'esperit, que culmina en la mística. De la tensió entre l'activitat de la consciència i l'esforç, no només es desprèn la llibertat com a dada immediata, sinó que també d'aquí sorgeix la noció de causalitat. L'oposició que el cos oposa al jo engendra la noció d'extensió i les de les propietats generals dels cossos, i la idea de substància sorgeix a partir de la permanència del propi jo a través dels seus estats canviants de consciència.