Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Nihilisme»

De Wikisofia

(Es crea la pàgina amb «{{ConcepteWiki}} (del llatí ''nihil'', res) Terme que va començar a ser utilitzat pels romàntics alemanys per referir-se a les doctrines que pr...».)
 
 
(11 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
(del llatí ''nihil'', res) Terme que va començar a ser utilitzat pels [[romanticisme|romàntics]] alemanys per referir-se a les doctrines que propugnen l'absència de conviccions veritables i, especialment, l'absència de valors. No obstant això va ser [[Autor:Hamilton, William|William Hamilton]] el primer que va popularitzar l'ús d'aquest vocable. En les seves ''Lectures de metafísica i de lògica'' (4 vols., 1859-1860), qualifica de nihilistes als fenomenistes (com [[Autor:Hume, David|Hume]]) que neguen la possibilitat de conèixer l'existència una realitat exterior, ja que tot quant coneixem són fenòmens, i ho aplica també a les tesis defensades per alguns [[sofistes, els|sofistes]] (com [[Autor:Gòrgies|Gòrgies]]) que neguen pura i planament l'existència de res permanent en el real. D'aquesta manera es podria distingir entre un nihilisme epistemològic, que sostindria la impossibilitat de conèixer (el que suposaria una dogmatització de l'escepticisme, i una extensió del significat de nihilisme aplicable a tota forma de [[pirronisme|pirronisme]]), i un nihilisme ontològic, que nega l'existència de res permanent en el múltiple.
+
(del llatí ''nihil'', res) Terme que va començar a ser utilitzat pels [[romanticisme|romàntics]] alemanys per a referir-se a les doctrines que propugnen l'absència de conviccions veritables i, especialment, l'absència de valors. No obstant això va ser [[Autor:Hamilton, William|William Hamilton]] el primer que va popularitzar l'ús d'aquest vocable. En les seves ''Lectures de metafísica i de lògica'' (4 vols., 1859-1860), qualifica de nihilistes als fenomenistes (com [[Autor:Hume, David|Hume]]) que neguen la possibilitat de conèixer l'existència una realitat exterior, ja que tot el que coneixem són fenòmens, i ho aplica també a les tesis defensades per alguns [[sofistes, els|sofistes]] (com [[Autor:Gòrgies|Gòrgies]]) que neguen purament i planament l'existència de res permanent en el real. D'aquesta manera es podria distingir entre un nihilisme epistemològic, que sostindria la impossibilitat de conèixer (el que suposaria una dogmatització de l'escepticisme, i una extensió del significat de nihilisme aplicable a tota forma de [[pirronisme|pirronisme]]), i un nihilisme ontològic, que nega l'existència de res permanent en el múltiple.
  
 
[[File:schopen4.gif|thumb|A. Schopenhauer]]
 
[[File:schopen4.gif|thumb|A. Schopenhauer]]
Sovint s'associa també aquest concepte a les filosofies de tipus pessimista, com la sustentada per [[Autor:Schopenhauer, Arthur|Schopenhauer]], per qui tot quant existeix és la manifestació d'una força cega i irracional: la Voluntat. A més dels seus aspectes epistemològics i ontològics, el terme nihilisme s'aplica especialment a les tesis que neguen l'existència de valors morals. En tots aquests usos el terme nihilisme s'ha utilitzat en sentit despectiu. Solament [[Autor:Stirner, Max|Max Stirner]], defensor a ultrança d'una filosofia individualista, la va utilitzar plenament en sentit positiu. Per a ell el nihilisme, en tant que negació de conceptes com els de «humanitat», «història», «Estat», etc., allibera a l'individu particular i concret d'aquestes pesades abstraccions que tenallen la seva vida.
+
Sovint s'associa també aquest concepte a les filosofies de tipus pessimista, com la sustentada per [[Autor:Schopenhauer, Arthur|Schopenhauer]], per a qui tot el que existeix és la manifestació d'una força cega i irracional: la Voluntat. A més dels seus aspectes epistemològics i ontològics, el terme nihilisme s'aplica especialment a les tesis que neguen l'existència de valors morals. En tots aquests usos el terme nihilisme s'ha utilitzat en sentit despectiu. Solament [[Autor:Stirner, Max|Max Stirner]], defensor a ultrança d'una filosofia individualista, la va utilitzar plenament en sentit positiu. Per a ell el nihilisme, en tant que negació de conceptes com els d'«humanitat», «història», «Estat», etc., allibera a l'individu particular i concret d'aquestes pesades abstraccions que tenallen la seva vida.
  
 
[[File:nietzs5.gif|thumb|F. Nietzsche]]
 
[[File:nietzs5.gif|thumb|F. Nietzsche]]
 
Però aquest terme adquire el seu significat filosòfic més important en [[Autor:Nietzsche, Friedrich|Nietzsche]]. Per a aquest autor el terme nihilisme té dos significats diferents:
 
Però aquest terme adquire el seu significat filosòfic més important en [[Autor:Nietzsche, Friedrich|Nietzsche]]. Per a aquest autor el terme nihilisme té dos significats diferents:
  
'''1)''' D'una banda, en sentit negatiu, designa el llarg procés de decadència de la cultura occidental que es va iniciar amb el socratisme i es va perllongar amb el platonisme i, especialment, amb la religió judeo-cristiana. Aquesta decadència és fruit d'una plena inversió de valors doncs, des de [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]], s'ha posat la vida en funció de la raó en lloc de posar la raó en funció de la vida. Aquest conceptualisme socràtic-platònic es va accentuar amb el [[cristianisme|cristianisme]], els valors del qual de submissió, de resignació i de culpabilitat, són el fruit del ressentiment contra tot el vital. El fruit de tot això ha estat la pèrdua de sentit de l'esdevenir, la formació d'una [[moral de senyors i moral d'esclaus|moral d'esclaus]] i d'una metafísica de botxins, que té en els sacerdots als seus oficiants ([[Recurs:Nietzsche. els sacerdots els enemics més malvats|veure text]] ). En aquest sentit, el nihilisme és el compliment de l'essència de la metafísica occidental decadent, i coincideix amb el moviment històric propi de la cultura occidental ([[Recurs:Nietzsche: el nihilisme|veure text 1]] i [[Recurs:Nietzsche: el nihilisme i l'etern retorno|text 2]] ).
+
'''1)''' D'una banda, en sentit negatiu, designa el llarg procés de decadència de la cultura occidental que es va iniciar amb el socratisme i es va perllongar amb el platonisme i, especialment, amb la religió judeo-cristiana. Aquesta decadència és fruit d'una plena inversió de valors doncs, des de [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]], s'ha posat la vida en funció de la raó en lloc de posar la raó en funció de la vida. Aquest conceptualisme socràtic-platònic es va accentuar amb el [[cristianisme|cristianisme]], els valors del qual de submissió, de resignació i de culpabilitat, són el fruit del ressentiment contra tot el vital. El fruit de tot això ha estat la pèrdua de sentit de l'esdevenir, la formació d'una [[moral de senyors i moral d'esclaus|moral d'esclaus]] i d'una metafísica de botxins, que té en els sacerdots als seus oficiants ([[Recurs:Nietzsche. els sacerdots els enemics més malvats|veg. text]]). En aquest sentit, el nihilisme és el compliment de l'essència de la metafísica occidental decadent, i coincideix amb el moviment històric propi de la cultura occidental ([[Recurs:Nietzsche: el nihilisme|veg. text 1]] i [[Recurs:Nietzsche: el nihilisme i l'etern retorn|text 2]] ).
  
'''2)''' Però, d'altra banda, el nihilisme té un sentit positiu encarnat en el mètode [[genealogia|genealògic]] ([[Recurs:Nietzsche: la genealogia de la moral|veure text]] ) nietzscheà que desemmascara els falsos valors i proclama que [[mort de Déu|«Déu ha mort»]], la qual cosa significa que no hi ha pròpiament un sentit, i que aquells que havien estat considerats els valors suprems es desvaloren. Això, no obstant això, té un valor plenament positiu, ja que llavors el nihilisme, entès com la destrucció dels valors tradicionals, apareix com l'estat dels esperits forts que neguen activament aquests falsos valors, i prepara el camí per a l'adveniment del superhome ([[Recurs:Nietzsche: el superhome|veure text]] ). Així, doncs, segons Nietzsche, el nihilisme té dos aspectes: un negatiu, en tant que és l'essència de la tradició judeo-cristià-platònica; i un altre positiu, com a acció negadora dels falsos valors i com a reflexió sobre els motius que han conduït a ell.  
+
'''2)''' Però, d'altra banda, el nihilisme té un sentit positiu encarnat en el mètode [[genealogia|genealògic]] ([[Recurs:Nietzsche: la genealogia de la moral|veg. text]]) nietzscheà que desemmascara els falsos valors i proclama que [[mort de Déu|«Déu ha mort»]], la qual cosa significa que no hi ha pròpiament un sentit, i que aquells que havien estat considerats els valors suprems es desvaloren. Això, no obstant això, té un valor plenament positiu, ja que llavors el nihilisme, entès com la destrucció dels valors tradicionals, apareix com l'estat dels esperits forts que neguen activament aquests falsos valors, i prepara el camí per a l'adveniment del superhome ([[Recurs:Nietzsche: el superhome|veg. text]]). Així, doncs, segons Nietzsche, el nihilisme té dos aspectes: un negatiu, en tant que és l'essència de la tradició judeo-cristià-platònica; i un altre positiu, com a acció negadora dels falsos valors i com a reflexió sobre els motius que han conduït a ell.  
  
 
[[File:heidegg4.gif|thumb|M. Heidegger]]
 
[[File:heidegg4.gif|thumb|M. Heidegger]]
En l'època contemporània, [[Autor:Heidegger, Martin|Heidegger]], interpretant a Nietzsche, considera que el procés del nihilisme sorgeix de la separació entre l'ésser i l'ens i del consegüent [[oblit del ser|oblit del ser]], que la [[metafísica|metafísica]], la ciència i la tècnica substitueixen pel problema de la dominació de l'ens. I conclou que, fins i tot l'aspecte que Nietzsche considera positiu del nihilisme (la [[transvaloració de tots els valors|transvaloració dels valors]]) és encara negatiu, doncs plantejant el problema en termes de valors constitueix l'última baula de la metafísica nihilista occidental. Nietzsche, segons Heidegger, segueix ancorat en l'essència del nihilisme (negatiu) que, oblidat de l'ésser, pretén solament dominar a l'ens, ja que, com el conjunt del pensament occidental, no pensa l'ésser de les coses, sinó el seu valor: el seu ser quan valor.
+
En l'època contemporània, [[Autor:Heidegger, Martin|Heidegger]], interpretant a Nietzsche, considera que el procés del nihilisme sorgeix de la separació entre l'ésser i l'ens i del consegüent [[oblit del ser|oblit del ser]], que la [[metafísica|metafísica]], la ciència i la tècnica substitueixen pel problema de la dominació de l'ens. I conclou que, fins i tot l'aspecte que Nietzsche considera positiu del nihilisme (la [[transvaloració de tots els valors|transvaloració dels valors]]) és encara negatiu, doncs plantejant el problema en termes de valors constitueix l'última baula de la metafísica nihilista occidental. Nietzsche, segons Heidegger, segueix ancorat en l'essència del nihilisme (negatiu) que, oblidat de l'ésser, pretén solament dominar a l'ens, ja que, com el conjunt del pensament occidental, no pensa l'ésser de les coses, sinó el seu valor: el seu ésser en tant que valor.
  
Des d'una perspectiva diferent, el terme nihilisme s'ha aplicat també a certs corrents de la literatura i el pensament russos de finals del segle XIX. A partir de la novel·la d'I. Turguéniev ''Pares i fills ''(1862), la societat conservadora russa va aplicar el qualificatiu de nihilistes a tots aquells que lluitaven en contra de les convencions socials i morals, i van acabar aplicant aquest terme als anarquistes i socialistes revolucionaris. De fet, en els anys 1860-1870 va existir un moviment literari i filosòfic que es va autodenominar «nihilista», i que advocava per la plena llibertat individual enfront de les normes i convencions socials, i contra la moral opresiva i reaccionària.=== Termes relacionats ===
+
Des d'una perspectiva diferent, el terme nihilisme s'ha aplicat també a certs corrents de la literatura i el pensament russos de finals del segle XIX. A partir de la novel·la d'I. Turguéniev ''Pares i fills ''(1862), la societat conservadora russa va aplicar el qualificatiu de nihilistes a tots aquells que lluitaven en contra de les convencions socials i morals, i van acabar aplicant aquest terme als anarquistes i socialistes revolucionaris. De fet, en els anys 1860-1870 va existir un moviment literari i filosòfic que es va autodenominar «nihilista», i que advocava per la plena llibertat individual enfront de les normes i convencions socials, i contra la moral opresiva i reaccionària.
 +
 
 +
 
 +
=== Termes relacionats ===
 
<div class='mw-collapsible'>
 
<div class='mw-collapsible'>
 
[[amor fati|''amor fati'']]
 
[[amor fati|''amor fati'']]

Revisió de 23:59, 12 juny 2018

 (del llatí nihil, res) Terme que va començar a ser utilitzat pels romàntics alemanys per a referir-se a les doctrines que propugnen l'absència de conviccions veritables i, especialment, l'absència de valors. No obstant això va ser William Hamilton el primer que va popularitzar l'ús d'aquest vocable. En les seves Lectures de metafísica i de lògica (4 vols., 1859-1860), qualifica de nihilistes als fenomenistes (com Hume) que neguen la possibilitat de conèixer l'existència una realitat exterior, ja que tot el que coneixem són fenòmens, i ho aplica també a les tesis defensades per alguns sofistes (com Gòrgies) que neguen purament i planament l'existència de res permanent en el real. D'aquesta manera es podria distingir entre un nihilisme epistemològic, que sostindria la impossibilitat de conèixer (el que suposaria una dogmatització de l'escepticisme, i una extensió del significat de nihilisme aplicable a tota forma de pirronisme), i un nihilisme ontològic, que nega l'existència de res permanent en el múltiple.

A. Schopenhauer

Sovint s'associa també aquest concepte a les filosofies de tipus pessimista, com la sustentada per Schopenhauer, per a qui tot el que existeix és la manifestació d'una força cega i irracional: la Voluntat. A més dels seus aspectes epistemològics i ontològics, el terme nihilisme s'aplica especialment a les tesis que neguen l'existència de valors morals. En tots aquests usos el terme nihilisme s'ha utilitzat en sentit despectiu. Solament Max Stirner, defensor a ultrança d'una filosofia individualista, la va utilitzar plenament en sentit positiu. Per a ell el nihilisme, en tant que negació de conceptes com els d'«humanitat», «història», «Estat», etc., allibera a l'individu particular i concret d'aquestes pesades abstraccions que tenallen la seva vida.

F. Nietzsche

Però aquest terme adquire el seu significat filosòfic més important en Nietzsche. Per a aquest autor el terme nihilisme té dos significats diferents:

1) D'una banda, en sentit negatiu, designa el llarg procés de decadència de la cultura occidental que es va iniciar amb el socratisme i es va perllongar amb el platonisme i, especialment, amb la religió judeo-cristiana. Aquesta decadència és fruit d'una plena inversió de valors doncs, des de Sòcrates, s'ha posat la vida en funció de la raó en lloc de posar la raó en funció de la vida. Aquest conceptualisme socràtic-platònic es va accentuar amb el cristianisme, els valors del qual de submissió, de resignació i de culpabilitat, són el fruit del ressentiment contra tot el vital. El fruit de tot això ha estat la pèrdua de sentit de l'esdevenir, la formació d'una moral d'esclaus i d'una metafísica de botxins, que té en els sacerdots als seus oficiants (veg. text). En aquest sentit, el nihilisme és el compliment de l'essència de la metafísica occidental decadent, i coincideix amb el moviment històric propi de la cultura occidental (veg. text 1 i text 2 ).

2) Però, d'altra banda, el nihilisme té un sentit positiu encarnat en el mètode genealògic (veg. text) nietzscheà que desemmascara els falsos valors i proclama que «Déu ha mort», la qual cosa significa que no hi ha pròpiament un sentit, i que aquells que havien estat considerats els valors suprems es desvaloren. Això, no obstant això, té un valor plenament positiu, ja que llavors el nihilisme, entès com la destrucció dels valors tradicionals, apareix com l'estat dels esperits forts que neguen activament aquests falsos valors, i prepara el camí per a l'adveniment del superhome (veg. text). Així, doncs, segons Nietzsche, el nihilisme té dos aspectes: un negatiu, en tant que és l'essència de la tradició judeo-cristià-platònica; i un altre positiu, com a acció negadora dels falsos valors i com a reflexió sobre els motius que han conduït a ell.

M. Heidegger

En l'època contemporània, Heidegger, interpretant a Nietzsche, considera que el procés del nihilisme sorgeix de la separació entre l'ésser i l'ens i del consegüent oblit del ser, que la metafísica, la ciència i la tècnica substitueixen pel problema de la dominació de l'ens. I conclou que, fins i tot l'aspecte que Nietzsche considera positiu del nihilisme (la transvaloració dels valors) és encara negatiu, doncs plantejant el problema en termes de valors constitueix l'última baula de la metafísica nihilista occidental. Nietzsche, segons Heidegger, segueix ancorat en l'essència del nihilisme (negatiu) que, oblidat de l'ésser, pretén solament dominar a l'ens, ja que, com el conjunt del pensament occidental, no pensa l'ésser de les coses, sinó el seu valor: el seu ésser en tant que valor.

Des d'una perspectiva diferent, el terme nihilisme s'ha aplicat també a certs corrents de la literatura i el pensament russos de finals del segle XIX. A partir de la novel·la d'I. Turguéniev Pares i fills (1862), la societat conservadora russa va aplicar el qualificatiu de nihilistes a tots aquells que lluitaven en contra de les convencions socials i morals, i van acabar aplicant aquest terme als anarquistes i socialistes revolucionaris. De fet, en els anys 1860-1870 va existir un moviment literari i filosòfic que es va autodenominar «nihilista», i que advocava per la plena llibertat individual enfront de les normes i convencions socials, i contra la moral opresiva i reaccionària.


Termes relacionats

Plantilla:Proc