Diferència entre revisions de la pàgina «Jo»
De Wikisofia
m (bot: - sabem -per la raó pràctica- que + sabem –per la raó pràctica– que) |
m (bot: - esius)|Descartes]], qui ho constitueix + esius)|Descartes]], que el constitueix) |
||
| Línia 3: | Línia 3: | ||
Terme equivalent –amb diferències de matís– a [[Consciència|consciència]], [[Ànima|ànima]] o [[Persona|persona]], amb el qual identifiquem la nostra [[Personalitat|personalitat]]. La seva característica fonamental és la consciència de la pròpia identitat personal. | Terme equivalent –amb diferències de matís– a [[Consciència|consciència]], [[Ànima|ànima]] o [[Persona|persona]], amb el qual identifiquem la nostra [[Personalitat|personalitat]]. La seva característica fonamental és la consciència de la pròpia identitat personal. | ||
| − | El problema filosòfic del jo comença a plantejar-se amb [[Autor:Descartes,_René(Cartesius)|Descartes]], | + | El problema filosòfic del jo comença a plantejar-se amb [[Autor:Descartes,_René(Cartesius)|Descartes]], que el constitueix en primera [[Veritat|veritat]] del seu sistema: «penso, existeixo». Descartes ho concep com a substància pensant, com a entitat per tant permanent i autònoma, mentre que [[Autor:Hume,_David|Hume]]- després d'una crítica inicial de [[Autor:Locke,_John|Locke]] a la substància-, no veu en el jo sinó la consciència transeünt d'un «feix o un flux de sensacions» (veg. [[Recurs:Hume:_la_consciència,_feix_d'impressions|text 1]] i [[Recurs:Hume:_el_jo_1|text 2]]). [[Autor:Kant,_Immanuel|Kant]], al seu torn, distingeix un doble pla del jo: l'empíric o fenomenològic, i el noümènic o [[Intel·ligible|intel·ligible]]; el primer perceptible com [[Fenomen|fenomen]] a través de la consciència empírica, el segon, noümen i [[Noümen|cosa en si]] desconeguda, que està més enllà de l'experiència i del que només sabem –per la raó pràctica– que pertany al món de la [[Llibertat|llibertat]] i de l'ètica. La [[Il·lusió_transcendental|il·lusió transcendental]] que ens porta a creure que és possible conèixer aquest jo com [[Substància|substància]] o com a subjecte, es dilueix amb l'anàlisi dels [[Paralogisme|paralogismes]] ([[Recurs:Kant:_el_paralogisme_del_jo|veg. text]]). A aquest doble jo de l'[[Home|home]], fenomen i ''noümen'' alhora, s'afegeix el [[Jo_transcendental|jo transcendental]] de la seva [[Teoria_del_coneixement|teoria del coneixement]], concebut com [[Apercepció|«apercepció]] pura» o «unitat sintètica de la consciència» ([[Recurs:Kant_el_«jo_penso»|veg. text]]). |
La convicció filosòfica en l'existència del jo es refereix justament al jo que està més enllà de la pròpia consciència empírica, i que es concep com [[Subjecte|subjecte]] permanent de la pròpia singularitat i de la identitat personal, i principi de la pròpia autonomia, inviolabilitat i dignitat. | La convicció filosòfica en l'existència del jo es refereix justament al jo que està més enllà de la pròpia consciència empírica, i que es concep com [[Subjecte|subjecte]] permanent de la pròpia singularitat i de la identitat personal, i principi de la pròpia autonomia, inviolabilitat i dignitat. | ||
Revisió de 17:34, 22 set 2018
Terme equivalent –amb diferències de matís– a consciència, ànima o persona, amb el qual identifiquem la nostra personalitat. La seva característica fonamental és la consciència de la pròpia identitat personal.
El problema filosòfic del jo comença a plantejar-se amb Descartes, que el constitueix en primera veritat del seu sistema: «penso, existeixo». Descartes ho concep com a substància pensant, com a entitat per tant permanent i autònoma, mentre que Hume- després d'una crítica inicial de Locke a la substància-, no veu en el jo sinó la consciència transeünt d'un «feix o un flux de sensacions» (veg. text 1 i text 2). Kant, al seu torn, distingeix un doble pla del jo: l'empíric o fenomenològic, i el noümènic o intel·ligible; el primer perceptible com fenomen a través de la consciència empírica, el segon, noümen i cosa en si desconeguda, que està més enllà de l'experiència i del que només sabem –per la raó pràctica– que pertany al món de la llibertat i de l'ètica. La il·lusió transcendental que ens porta a creure que és possible conèixer aquest jo com substància o com a subjecte, es dilueix amb l'anàlisi dels paralogismes (veg. text). A aquest doble jo de l'home, fenomen i noümen alhora, s'afegeix el jo transcendental de la seva teoria del coneixement, concebut com «apercepció pura» o «unitat sintètica de la consciència» (veg. text).
La convicció filosòfica en l'existència del jo es refereix justament al jo que està més enllà de la pròpia consciència empírica, i que es concep com subjecte permanent de la pròpia singularitat i de la identitat personal, i principi de la pròpia autonomia, inviolabilitat i dignitat.