Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Jo»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "[[lliberteu" a "[[llibertat")
m (bot: - esius)|Descartes]], qui ho constitueix + esius)|Descartes]], que el constitueix)
 
(9 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
{{ConcepteWiki}}
+
{{ConcepteWiki}}  
Terme equivalent -amb diferències de matís- a [[consciència|consciència]], [[ànima|ànima]] o [[persona|persona]], amb el qual identifiquem nostra [[personalitat|personalitat]]. La seva característica fonamental és la consciència de la pròpia identitat personal.
 
  
El problema filosòfic del jo comença a plantejar-se amb [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], qui ho constitueix en primera [[veritat|veritat]] del seu sistema: «pinso, existeixo». Descartes ho concep com a substància pensant, com a entitat per tant permanent i autònoma, mentre que [[Autor:Hume, David|Hume]]- després d'una crítica inicial de [[Autor:Locke, John|Locke]] a la substància-, no veu en el jo sinó la consciència transeünt d'un «feix o un flux de sensacions»(veure [[Recurs:Hume: la consciència, fes d'impressions|text 1]] i [[Recurs:Hume: el jo 1|text 2]]). [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], al seu torn, distingeix un doble pla del jo: l'empíric o fenomenològic, i el noümènic o [[intel·ligible|intel·ligible]]; el primer perceptible com [[fenomen|fenomen]] a través de la consciència empírica, el segon, noúmeno i [[noümen|cosa en si]] desconeguda, que està més enllà de l'experiència i del que només sabem -per la raó pràctica- que pertany al món de la [[llibertat|llibertat]] i de l'ètica. La [[il·lusió transcendental|il·lusió transcendental]] que ens porta a creure que és possible conèixer aquest jo com [[substància|substància]] o com a subjecte, es dilueix amb l'anàlisi dels [[paralogisme|paralogismes]] ([[Recurs:Kant: el paralogisme del jo|veure text]]). A aquest doble jo de l'[[home|home]], fenomen i ''noümen'' alhora, s'afegeix el [[jo transcendental|jo transcendental]] del seu [[teoria del coneixement|teoria del coneixement]], concebut com [[apercepció|«apercepció]] pura» o «unitat sintètica de la consciència» ([[Recurs:Kant el «jo penso»|veure text]]).
+
Terme equivalent –amb diferències de matís– a [[Consciència|consciència]], [[Ànima|ànima]] o [[Persona|persona]], amb el qual identifiquem la nostra [[Personalitat|personalitat]]. La seva característica fonamental és la consciència de la pròpia identitat personal.
  
La convicció filosòfica en l'existència del jo es refereix justament al jo que està més enllà de la pròpia consciència empírica, i que es concep com [[subjecte |subjecte]] permanent de la pròpia singularitat i de la identitat personal, i principi de la pròpia autonomia, inviolabilitat i dignitat.
+
El problema filosòfic del jo comença a plantejar-se amb [[Autor:Descartes,_René(Cartesius)|Descartes]], que el constitueix en primera [[Veritat|veritat]] del seu sistema: «penso, existeixo». Descartes ho concep com a substància pensant, com a entitat per tant permanent i autònoma, mentre que [[Autor:Hume,_David|Hume]]- després d'una crítica inicial de [[Autor:Locke,_John|Locke]] a la substància-, no veu en el jo sinó la consciència transeünt d'un «feix o un flux de sensacions» (veg. [[Recurs:Hume:_la_consciència,_feix_d'impressions|text 1]] i [[Recurs:Hume:_el_jo_1|text 2]]). [[Autor:Kant,_Immanuel|Kant]], al seu torn, distingeix un doble pla del jo: l'empíric o fenomenològic, i el noümènic o [[Intel·ligible|intel·ligible]]; el primer perceptible com [[Fenomen|fenomen]] a través de la consciència empírica, el segon, noümen i [[Noümen|cosa en si]] desconeguda, que està més enllà de l'experiència i del que només sabem –per la raó pràctica– que pertany al món de la [[Llibertat|llibertat]] i de l'ètica. La [[Il·lusió_transcendental|il·lusió transcendental]] que ens porta a creure que és possible conèixer aquest jo com [[Substància|substància]] o com a subjecte, es dilueix amb l'anàlisi dels [[Paralogisme|paralogismes]] ([[Recurs:Kant:_el_paralogisme_del_jo|veg. text]]). A aquest doble jo de l'[[Home|home]], fenomen i ''noümen'' alhora, s'afegeix el [[Jo_transcendental|jo transcendental]] de la seva [[Teoria_del_coneixement|teoria del coneixement]], concebut com [[Apercepció|«apercepció]] pura» o «unitat sintètica de la consciència» ([[Recurs:Kant_el_«jo_penso»|veg. text]]).
  
 +
La convicció filosòfica en l'existència del jo es refereix justament al jo que està més enllà de la pròpia consciència empírica, i que es concep com [[Subjecte|subjecte]] permanent de la pròpia singularitat i de la identitat personal, i principi de la pròpia autonomia, inviolabilitat i dignitat.
  
 
{{Etiqueta
 
{{Etiqueta
 
|Etiqueta=Filosofia general
 
|Etiqueta=Filosofia general
}}
+
}} {{InfoWiki}}
{{InfoWiki}}
 

Revisió de 17:34, 22 set 2018


Terme equivalent –amb diferències de matís– a consciència, ànima o persona, amb el qual identifiquem la nostra personalitat. La seva característica fonamental és la consciència de la pròpia identitat personal.

El problema filosòfic del jo comença a plantejar-se amb Descartes, que el constitueix en primera veritat del seu sistema: «penso, existeixo». Descartes ho concep com a substància pensant, com a entitat per tant permanent i autònoma, mentre que Hume- després d'una crítica inicial de Locke a la substància-, no veu en el jo sinó la consciència transeünt d'un «feix o un flux de sensacions» (veg. text 1 i text 2). Kant, al seu torn, distingeix un doble pla del jo: l'empíric o fenomenològic, i el noümènic o intel·ligible; el primer perceptible com fenomen a través de la consciència empírica, el segon, noümen i cosa en si desconeguda, que està més enllà de l'experiència i del que només sabem –per la raó pràctica– que pertany al món de la llibertat i de l'ètica. La il·lusió transcendental que ens porta a creure que és possible conèixer aquest jo com substància o com a subjecte, es dilueix amb l'anàlisi dels paralogismes (veg. text). A aquest doble jo de l'home, fenomen i noümen alhora, s'afegeix el jo transcendental de la seva teoria del coneixement, concebut com «apercepció pura» o «unitat sintètica de la consciència» (veg. text).

La convicció filosòfica en l'existència del jo es refereix justament al jo que està més enllà de la pròpia consciència empírica, i que es concep com subjecte permanent de la pròpia singularitat i de la identitat personal, i principi de la pròpia autonomia, inviolabilitat i dignitat.