Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Individu»

De Wikisofia

(Es crea la pàgina amb «{{ConcepteWiki}} <small>(del llatí ''individuum'', indivís, en el sentit del que no té parts, com el grec Grec::ἄτομος, ''àtoms'', o bé en el del que...».)
 
m (Text de reemplaçament - "[[substancia|" a "[[substància|")
Línia 6: Línia 6:
 
La gran prerrogativa dels individus i l'individual és que només ells existeixen, mentre que els [[universals|universals]] i abstractes només existeixen en la [[ment|ment]] o el pensament, encara que no falten teories metafísiques que defensen també l'existència d'entitats universals, per exemple, el [[platonisme|platonisme]] i les seves diferents versions històriques. Preguntar-se per la raó que fa que alguna cosa sigui precisament aquest individu i no un altre és preguntar per la individuació o l'[[individuació|principi d'individuació]]. A part d'aquesta, una altra de les qüestions que la tradició filosòfica es planteja sobre els individus és la de si el singular i concret pot ser objecte de ciència, cosa que en principi nega [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] en afirmar que només hi ha ciència de l'universal. (Veure també [[individual, coneixement de el|coneixement de l'individual]]).
 
La gran prerrogativa dels individus i l'individual és que només ells existeixen, mentre que els [[universals|universals]] i abstractes només existeixen en la [[ment|ment]] o el pensament, encara que no falten teories metafísiques que defensen també l'existència d'entitats universals, per exemple, el [[platonisme|platonisme]] i les seves diferents versions històriques. Preguntar-se per la raó que fa que alguna cosa sigui precisament aquest individu i no un altre és preguntar per la individuació o l'[[individuació|principi d'individuació]]. A part d'aquesta, una altra de les qüestions que la tradició filosòfica es planteja sobre els individus és la de si el singular i concret pot ser objecte de ciència, cosa que en principi nega [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] en afirmar que només hi ha ciència de l'universal. (Veure també [[individual, coneixement de el|coneixement de l'individual]]).
  
Per a [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], l'individu és la [[substancia|substància]] primera (''ousía prote''), que és un compost de matèria i forma; a ell solament li incumbeix l'existència real com «això» (''tode tí'', singular, individu), que -en el plànol lògic- és el subjecte que no s'afirma o predica de res i de qui tot pot afirmar-se; només els [[predicat|predicats]] (propietats) poden ser universals i estar en molts, i pel mateix afirmar-se o predicar-se de molts. D'aquí que els [[escolàstica, escolasticisme|escolàstics]] medievals fessin de la indivisibilidad intrínseca i de la incomunicabilidad les característiques pròpies de l'individual, tal com apareix en la definició de [[Autor:Aquino, Tomàs de (sant)|Tomàs d'Aquino]]: «individu és el que en si no està dividit, però que es distingeix o divideix de tot la resta». La noció lògica de l'individu com a subjecte de totes les seves predicacions porta a [[Autor:Leibniz,_Gottfried_Wilhelm|Leibniz]] a la idea que la noció de substància singular implica el coneixement -almenys per a una ment divina- de tots els predicats que poden atribuir-se-li. D'aquí també la seva noció de [[mònada|mònada]] com a substància simple individual, tancada en si, però que alhora reflecteix tot l'univers. Amb el pas del temps, la noció d'individu ha anat perdent el seu caràcter [[ontologia|ontològic]] i s'ha convertit més aviat en el mer objecte de [[denotació|denotació]] o [[referencia|referència]]; els objectes que parlem són individus però no necessàriament particulars: podem parlar de la bondat i diferenciar-la de l'honradesa, i ambdues coses són universals o abstractes, i no particulars, però estan individualitzades perquè són objecte, per exemple, de la nostra consideració ètica. Referit a l'[[home|home]], l'individu és l'ésser humà de qui es diu que és un [[sí mateix|sí mateix]] i de qui s'afirma el caràcter moral i la [[responsabilitat|responsabilitat]] com [[persona|persona]] lliure.
+
Per a [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], l'individu és la [[substància|substància]] primera (''ousía prote''), que és un compost de matèria i forma; a ell solament li incumbeix l'existència real com «això» (''tode tí'', singular, individu), que -en el plànol lògic- és el subjecte que no s'afirma o predica de res i de qui tot pot afirmar-se; només els [[predicat|predicats]] (propietats) poden ser universals i estar en molts, i pel mateix afirmar-se o predicar-se de molts. D'aquí que els [[escolàstica, escolasticisme|escolàstics]] medievals fessin de la indivisibilidad intrínseca i de la incomunicabilidad les característiques pròpies de l'individual, tal com apareix en la definició de [[Autor:Aquino, Tomàs de (sant)|Tomàs d'Aquino]]: «individu és el que en si no està dividit, però que es distingeix o divideix de tot la resta». La noció lògica de l'individu com a subjecte de totes les seves predicacions porta a [[Autor:Leibniz,_Gottfried_Wilhelm|Leibniz]] a la idea que la noció de substància singular implica el coneixement -almenys per a una ment divina- de tots els predicats que poden atribuir-se-li. D'aquí també la seva noció de [[mònada|mònada]] com a substància simple individual, tancada en si, però que alhora reflecteix tot l'univers. Amb el pas del temps, la noció d'individu ha anat perdent el seu caràcter [[ontologia|ontològic]] i s'ha convertit més aviat en el mer objecte de [[denotació|denotació]] o [[referencia|referència]]; els objectes que parlem són individus però no necessàriament particulars: podem parlar de la bondat i diferenciar-la de l'honradesa, i ambdues coses són universals o abstractes, i no particulars, però estan individualitzades perquè són objecte, per exemple, de la nostra consideració ètica. Referit a l'[[home|home]], l'individu és l'ésser humà de qui es diu que és un [[sí mateix|sí mateix]] i de qui s'afirma el caràcter moral i la [[responsabilitat|responsabilitat]] com [[persona|persona]] lliure.
  
 
En lògica, l'individu, o millor el [[terme|''terme'']] individu, és el que representa al subjecte de l'[[enunciat|enunciat]] o [[proposició|proposició]]. En [[lògica|lògica de predicats]], qualsevol enunciat pot representar-se com la conjunció d'una ''constant d'individu'' (''a,b,c''...) i una ''constant de predicat'' (''F,G,F''..); el terme individu representa l'objecte i el terme predicat a la propietat que s'afirma o nega del subjecte. Així, «Neró va ser un emperador romà» pot representar-se com a ''Fa'', on ''F'' és «ser emperador romà» i ''a'' és «Neró». Si en lloc de ''a'' s'escriu ''x'', llavors s'ha utilitzat una ''variable ''d'individu que ocupa el lloc, en aquest cas, de totes les persones que van ser emperadors romans, i l'expressió ''Fx'' no és considerada pròpiament un enunciat sinó una ''proposició oberta'', o [[funció proposicional|funció proposicional]]. Individu s'oposa també a [[domini|domini]]: un domini és el conjunt de coses o objectes que es parla, mentre que un individu és cadascun dels elements, o membres, d'aquest conjunt.
 
En lògica, l'individu, o millor el [[terme|''terme'']] individu, és el que representa al subjecte de l'[[enunciat|enunciat]] o [[proposició|proposició]]. En [[lògica|lògica de predicats]], qualsevol enunciat pot representar-se com la conjunció d'una ''constant d'individu'' (''a,b,c''...) i una ''constant de predicat'' (''F,G,F''..); el terme individu representa l'objecte i el terme predicat a la propietat que s'afirma o nega del subjecte. Així, «Neró va ser un emperador romà» pot representar-se com a ''Fa'', on ''F'' és «ser emperador romà» i ''a'' és «Neró». Si en lloc de ''a'' s'escriu ''x'', llavors s'ha utilitzat una ''variable ''d'individu que ocupa el lloc, en aquest cas, de totes les persones que van ser emperadors romans, i l'expressió ''Fx'' no és considerada pròpiament un enunciat sinó una ''proposició oberta'', o [[funció proposicional|funció proposicional]]. Individu s'oposa també a [[domini|domini]]: un domini és el conjunt de coses o objectes que es parla, mentre que un individu és cadascun dels elements, o membres, d'aquest conjunt.

Revisió del 16:30, 26 feb 2015

(del llatí individuum, indivís, en el sentit del que no té parts, com el grec ἄτομος, àtoms, o bé en el del que no pot repetir-se en una pluralitat iguals)

En la metafísica clàssica, el singular -objecte, animal o persona- que és subjecte concret i particular d'una naturalesa o essència, al que li correspon una situació espaciotemporal pròpia i exclusiva. Així, són individus la rosa del jardí i l'amic en qui un confia. Quan particular i concret, el seu oposat és l'universal i l'abstracte. La indivisión que l'etimologia llatina de la paraula atribueix a l'individu es refereix al seu entitat com a element diferenciat del seu espècie, no a la seva organització en parts diferents o diferenciables; la divisió de l'individual suposa la seva desintegració com a membre d'una classe o espècie determinada.

La gran prerrogativa dels individus i l'individual és que només ells existeixen, mentre que els universals i abstractes només existeixen en la ment o el pensament, encara que no falten teories metafísiques que defensen també l'existència d'entitats universals, per exemple, el platonisme i les seves diferents versions històriques. Preguntar-se per la raó que fa que alguna cosa sigui precisament aquest individu i no un altre és preguntar per la individuació o l'principi d'individuació. A part d'aquesta, una altra de les qüestions que la tradició filosòfica es planteja sobre els individus és la de si el singular i concret pot ser objecte de ciència, cosa que en principi nega Aristòtil en afirmar que només hi ha ciència de l'universal. (Veure també coneixement de l'individual).

Per a Aristòtil, l'individu és la substància primera (ousía prote), que és un compost de matèria i forma; a ell solament li incumbeix l'existència real com «això» (tode tí, singular, individu), que -en el plànol lògic- és el subjecte que no s'afirma o predica de res i de qui tot pot afirmar-se; només els predicats (propietats) poden ser universals i estar en molts, i pel mateix afirmar-se o predicar-se de molts. D'aquí que els escolàstics medievals fessin de la indivisibilidad intrínseca i de la incomunicabilidad les característiques pròpies de l'individual, tal com apareix en la definició de Tomàs d'Aquino: «individu és el que en si no està dividit, però que es distingeix o divideix de tot la resta». La noció lògica de l'individu com a subjecte de totes les seves predicacions porta a Leibniz a la idea que la noció de substància singular implica el coneixement -almenys per a una ment divina- de tots els predicats que poden atribuir-se-li. D'aquí també la seva noció de mònada com a substància simple individual, tancada en si, però que alhora reflecteix tot l'univers. Amb el pas del temps, la noció d'individu ha anat perdent el seu caràcter ontològic i s'ha convertit més aviat en el mer objecte de denotació o referència; els objectes que parlem són individus però no necessàriament particulars: podem parlar de la bondat i diferenciar-la de l'honradesa, i ambdues coses són universals o abstractes, i no particulars, però estan individualitzades perquè són objecte, per exemple, de la nostra consideració ètica. Referit a l'home, l'individu és l'ésser humà de qui es diu que és un sí mateix i de qui s'afirma el caràcter moral i la responsabilitat com persona lliure.

En lògica, l'individu, o millor el terme individu, és el que representa al subjecte de l'enunciat o proposició. En lògica de predicats, qualsevol enunciat pot representar-se com la conjunció d'una constant d'individu (a,b,c...) i una constant de predicat (F,G,F..); el terme individu representa l'objecte i el terme predicat a la propietat que s'afirma o nega del subjecte. Així, «Neró va ser un emperador romà» pot representar-se com a Fa, on F és «ser emperador romà» i a és «Neró». Si en lloc de a s'escriu x, llavors s'ha utilitzat una variable d'individu que ocupa el lloc, en aquest cas, de totes les persones que van ser emperadors romans, i l'expressió Fx no és considerada pròpiament un enunciat sinó una proposició oberta, o funció proposicional. Individu s'oposa també a domini: un domini és el conjunt de coses o objectes que es parla, mentre que un individu és cadascun dels elements, o membres, d'aquest conjunt.