Home màquina

Expressió elaborada per Julien Offray de la Mettrie (1709-1751) que, en la seva obra L'homme machine (1747), desenvolupa conseqüentment les concepcions del materialisme mecanicista que li permeten considerar a l'home com una màquina.

A partir del segle XVII, els grans avanços en la mecànica fomenten un corrent de pensament fortament mecanicista o mecanista (terme encunyat per Boyle en 1661) que s'introdueix com a model explicatiu general que generalitza en l'àmbit del pensament les analogies entre el món i les màquines, àmpliament utilitzades durant el segle XVI, i s'oposa al model màgic i animista. De fet, ja Nicolau d'Oresme parlava d'una «màquina del cel», i Kepler concebia plenament l'univers sencer com una gran màquina. El dualisme cartesià ja va considerar els animals com a meres màquines (veg. ànima dels animals), i també va considerar el cos humà de manera estrictament mecànica. Aquest mecanicisme va ser fortament sustentat i reforçat per Hobbes, qui tant en De corpore com en De homine considerava que només existeixen cossos en moviment, de manera que ja afirma que el cos és una màquina. És aquest cos-màquina qui pensa. Per això es va oposar a Descartes (i a la seva concepció d'una interacció cos-ànima en la glàndula pineal), ja que, segons Hobbes, del «jo penso» se segueix el «jo sóc», però no se segueix que jo sigui una «substància pensant». En el Leviatan també considera el cos humà com una mera màquina (veg. citació).

Els efectes immediats d'aquesta consideració van ser l'anul·lació de la diferència de gènere, o de naturalesa, entre l'home i l'animal, que passa a ser una diferència de grau, i l'extensió del mecanicisme filosòfic a tot l'univers, transformant-se en materialisme. I l'expressió més acabada d'aquesta concepció va ser la defensada per la Mettrie en l'obra esmentada. En ella, La Mettrie -basant-se en els estudis dels biòlegs de la seva època: Trembley, Réaumun i Haller-, assenyala en la matèria una tendència natural al moviment i a l'autoorganització. D'aquesta manera la noció d'ànima com a «principi vital» queda completament descartada i, per tant, es descarta també tota relació entre cos i ànima. Tenint en compte que, en aquesta concepció, la diferència entre l'home i els altres animals és només de grau, La Mettrie assenyala fins i tot la possibilitat d'educar als primats. A més, ja que ha quedat descartada la noció d'ànima, sosté un ple monisme materialista que li condueix a postular una continuïtat entre el físic i el moral (i l'acosta a posicions defensades per Spinoza).

Les idees de la Mettrie estaven plenament d'acord amb les d'altres filòsofs de la Il·lustració, com el sensualisme de Condillac, que considerava a l'home com una estàtua amb sentits, o el pensament del baró d'Holbach.

Posteriorment T.H. Huxley (1825-95) va considerar aquesta comparació com un paradigma o model del funcionament dels sistemes biològics (Sobre la hipòtesi que els animals són autòmats i la seva història, 1874). Modernament, amb l'aparició dels sistemes cibernètics, les computadores i la denominada «intel·ligència artificial», es planteja de nou aquesta qüestió, encara que des de la perspectiva, fortament influenciada per la idea de la màquina de Turing, de si les màquines pensen.

Des d'una altra perspectiva, certs corrents vitalistes que van irrompre en la filosofia de la biologia (especialment des de la fi del s. XIX fins als anys trenta del s.xx) van concebre una radical separació, ja no entre els animals i l'home, sinó entre els organismes vius i el món inorgànic. Des d'aquesta perspectiva, absolutament oposada al mecanicisme de l'home-màquina, la vida apareixia com absolutament irreductible a mers fenòmens físic-químics. Tal era, per exemple, la posició defensada per Hans Driesch o per Bergson. Des d'aquestes posicions no es tractava ja de buscar alguna diferència entre els animals i l'home, sinó de negar qualsevol reduccionisme dels fenòmens vitals a fenòmens merament físics.